-
Fito Luri, a l'espai del barri Niloga on de petit acostumava a jugar
Marc Busquets
La cita és just davant d'un dels establiments emblemàtics del barri Niloga, i de la ciutat, de fet: el bar Niza. És l'indret que el cantautor Fito Luri (Reus, 1971) ha escollit com a origen d'un recorregut pels carrers de la zona, d'on en va recuperant records i vivències dels seus anys tendres tal com surten al pas. "Aquí ens hi passàvem hores i hores. Jugàvem a futbol, o al bote, o al que fos. Quan eres a casa, miraves per la finestra i si veies que ja hi havia algú, baixaves de seguida", assenyala en una mena de placeta interior, un pati entre diferents edificis.
La botiga dels avis
L'estiu, per al músic, era sinònim de Niloga. "Els avis hi tenien la botiga, aquí. Era jo qui demanava als pares poder passar-hi temporades perquè tenia una colla i perquè era com un poble dins de Reus", subratlla mentre assenyala el lloc precís on hi havia el colmado que va abastir els veïns durant anys. "D'entrada hi van començar a vendre verdura, però amb el temps ja hi trobaves de tot", exposa. La canalla, al seu torn, hi anava tot cercant els preuats Burmar flax. "Em penso que els més grossos costaven 15 peles", diu.
"És que llavors tot el comerç era de proximitat", argumenta tot fent un cop d'ull al voltant, amb unes quantes persianes abaixades. "Mira, aquí m'hi van comprar el rellotge de la primera comunió", diu. "Els negocis eren molt humans, molt familiars, com al Casa vostra", relata. Era un dels llocs millors de Reus per fer un mos, assegura. "Eren una parella. Ell feia de cambrer i ella era la cuinera. Venia gent de totes bandes a tastar el seu pop amb allioli", afirma.
Un altre dels petits plaers d'aquells estius passava, precisament, per veure com l'àvia despatxava els clients al seu establiment. "M'agradava molt, veure-la feinejant", matisa. Tot enfilant el camí cap al Reus Deportiu, on va començar a jugar a bàsquet d'adolescent, s'atura al descampat on encara hi ha dreta una columna d'accés a un dels gols del desaparegut estadi. "I tant, que venia a veure els partits. I mira que a mi el futbol no m'agrada gaire, però el que era important era estar amb els amics", apunta ja a la terrassa del bar del club roig-i-negre. La conversa sobre el barri Niloga segueix aquí.
Un viatge emocional
"És curiós, perquè tot i que casa dels pares era al carrer de Sant Magí, sempre m'he sentit vinculat a aquesta part de Reus. Tant, que encara ara pujo de vegades, xino-xano, i m'assec una estona per pensar en les meves coses", revela. És un viatge emocional, indica, que en algunes ocasions també ha volgut fer al costat de la filla. "Ella és curiosa i aquestes coses l'atrapen. Per exemple, que al parc Sant Jordi hi hagués l'estació de tren és quelcom que troba molt peculiar", detalla.
El nen que jugava amb els altres a fet i amagar a les obres de l'actual parròquia de Crist Rei va créixer i va començar a festejar (amb una noia que vivia a l'anomenat bloc dels milionaris, perquè es veu que cadascun dels pisos costava un milió de pessetes), i a descobrir la música. De fet, els assajos amb la banda Om els feia al Niloga, perquè un dels components hi vivia. Per tot plegat, quan mira enrere, conclou que "els records que tinc d'aquí són de crits, de canalla que jugava, de vida al carrer". Quelcom que avui ja no és tan habitual. "En teoria la nostra és una societat segura, però no ens refiem. Vivim de portes endins", conclou.
La botiga dels avis
L'estiu, per al músic, era sinònim de Niloga. "Els avis hi tenien la botiga, aquí. Era jo qui demanava als pares poder passar-hi temporades perquè tenia una colla i perquè era com un poble dins de Reus", subratlla mentre assenyala el lloc precís on hi havia el colmado que va abastir els veïns durant anys. "D'entrada hi van començar a vendre verdura, però amb el temps ja hi trobaves de tot", exposa. La canalla, al seu torn, hi anava tot cercant els preuats Burmar flax. "Em penso que els més grossos costaven 15 peles", diu.
"És que llavors tot el comerç era de proximitat", argumenta tot fent un cop d'ull al voltant, amb unes quantes persianes abaixades. "Mira, aquí m'hi van comprar el rellotge de la primera comunió", diu. "Els negocis eren molt humans, molt familiars, com al Casa vostra", relata. Era un dels llocs millors de Reus per fer un mos, assegura. "Eren una parella. Ell feia de cambrer i ella era la cuinera. Venia gent de totes bandes a tastar el seu pop amb allioli", afirma.
Un altre dels petits plaers d'aquells estius passava, precisament, per veure com l'àvia despatxava els clients al seu establiment. "M'agradava molt, veure-la feinejant", matisa. Tot enfilant el camí cap al Reus Deportiu, on va començar a jugar a bàsquet d'adolescent, s'atura al descampat on encara hi ha dreta una columna d'accés a un dels gols del desaparegut estadi. "I tant, que venia a veure els partits. I mira que a mi el futbol no m'agrada gaire, però el que era important era estar amb els amics", apunta ja a la terrassa del bar del club roig-i-negre. La conversa sobre el barri Niloga segueix aquí.
Un viatge emocional
"És curiós, perquè tot i que casa dels pares era al carrer de Sant Magí, sempre m'he sentit vinculat a aquesta part de Reus. Tant, que encara ara pujo de vegades, xino-xano, i m'assec una estona per pensar en les meves coses", revela. És un viatge emocional, indica, que en algunes ocasions també ha volgut fer al costat de la filla. "Ella és curiosa i aquestes coses l'atrapen. Per exemple, que al parc Sant Jordi hi hagués l'estació de tren és quelcom que troba molt peculiar", detalla.
El nen que jugava amb els altres a fet i amagar a les obres de l'actual parròquia de Crist Rei va créixer i va començar a festejar (amb una noia que vivia a l'anomenat bloc dels milionaris, perquè es veu que cadascun dels pisos costava un milió de pessetes), i a descobrir la música. De fet, els assajos amb la banda Om els feia al Niloga, perquè un dels components hi vivia. Per tot plegat, quan mira enrere, conclou que "els records que tinc d'aquí són de crits, de canalla que jugava, de vida al carrer". Quelcom que avui ja no és tan habitual. "En teoria la nostra és una societat segura, però no ens refiem. Vivim de portes endins", conclou.
