Dijous, 13 de Maig de 2021

Guaita: 'Les dones ja estem representades, ara falta que se'ns escolti'

La diputada socialista al Congrés parla de la seva experiència en el món de la política

13 d'Abril de 2021, per Alba Cartanyà
  • Sandra Guaita al Congrés, en una imatge d'arxiu

    Cedida

Avui dia, la política ja no és un espai reservat exclusivament als homes. Gràcies a les lluites feministes i a les reivindicacions de dones arreu del món, els governs i els partits s'han hagut de posar les piles per aconseguir paritat entre els seus membres. Tanmateix, és important que "a part d'estar representades, les dones siguem escoltades", reclama la política Sandra Guaita (Reus, 1976).

Des del desembre del 2019, Guaita és diputada pel partit socialista al Congrés en la XIV legislatura. Nascuda a Reus, és llicenciada en Biologia per la Universitat de Barcelona, doctora en Ciències Experimentals i de la Salut a la Pompeu Fabra, i té un postgrau en Bioestadística. A més a més de la política, es dedica a la investigació i treballa com a docent universitària.

Reusdigital.cat s'hi ha reunit per valorar la seva experiència a la Cambra Baixa de les Corts Generals espanyoles, i per reflexionar sobre la situació de les dones que decideixen dedicar-se a la política.

Com valora la seva experiència al Congrés, tot i que estigui sent una legislatura marcada per la pandèmia?

Vam entrar el desembre del 2019 i el març del 2020 ja es va decretar l'estat d'alarma. Sobretot al principi, la situació ens va arrassar física i mentalment, i no podíem mantenir l'activitat normal perquè també estàvem preocupats per la immediatesa de les coses que passaven. Ara, no és que ho tinguem normalitzat, però ja estem més preparats per viure en pandèmia.

Em sento molt afortunada de poder estar a Madrid, perquè és un àmbit on veus impacte directe en les polítiques que afecten les persones. Per exemple, amb l'aprovació de la nova llei d'educació o de la llei de l'eutanàsia... poden semblar accions molt macro però tenen un impacte real en el dia a dia de les persones.

Al final del dia, quan te'n vas a dormir, et sents orgullosa d'haver votat a favor perquè aquestes mesures tirin endavant. Estic donant el 200%, si es pot dir així [riu]. 

Què creu que li aporta el fet de venir del món municipal?

La política municipal em va permetre entrar en política, perquè jo venia de l'àmbit universitari (recerca). Permet un contacte directe amb les persones i una feina més de dia a dia, i quan vas a Madrid potser et penses que és una feina més freda, més allunyada. Però el que m'ha aportat la política municipal és comprendre que el que estàs aprovant allà, també arriba a les persones aquí. Encara que des d'una administració superior, també estàs treballant per facilitar la vida de les persones.

Al Congrés, les dones representen el 44% dels escons, una xifra que situa Espanya com a segon país més paritari d'Europa. Quina creu que és la importància que les dones entrin en política?

Bàsicament, és que no es pot entendre la política sense la visió de la meitat de la societat. Fins al 2007, qui prenia les decisions eren majoritàriament homes i això no podia ser. Són importants les normatives i lleis que s'han aprovat per arribar a la igualtat de representació, ara bé, això no vol dir, igualtat de càrrecs o de poder. I aquí és on hem d'arribar ara. Ara estem representades paritàriament, però no estem en els llocs de decisió.

A més a més, si quan entres en política ets dona i jove, perds credibilitat. Fins que no t'imposes d'una determinada manera, sembla que estiguis allà per cobrir un "cupo". I la majoria de dones que conec no és així, perquè aporten moltíssim i fins i tot ho han hagut de demostrar més perquè siguin considerades aptes pels companys.

Des del grup parlamentari socialista intentem aplicar perspectiva de gènere en cada una de les coses que fem. Perquè s'ha de fer així. Les dones hem d'estar ben representades i ben compreses.

És clar, perquè avui en dia continua havent-hi masclisme, i en l'espai polític es fa més evident amb les intervencions o propostes de l'extrema dreta.

Sí, exacte, totes les aportacions que fan són totalment en contra de la igualtat. Amb la lluita contra la violència de gènere, porten constantment al congrés la idea de "violència intrafamiliar" per silenciar-ho, perquè quedi en l'àmbit de dins de casa. Hi ha molta feina a fer encara... la igualtat plena no està aquí i lamentablement no se l'espera fins d'aquí molt de temps.

Resulta interessant el que comentava que, si ets dona, has d'imposar-te d'una certa manera perquè et facin cas o et prenguin seriosament. Com diu la Jenn Díaz al llibre 'Dona i poder', el poder no escapa al gènere i té una manera d'exercir-se, associada a actituds típicament masculines. Quan veiem dones que lideren diferent, se les critica o se les qüestiona... 

Sí. De fet, les dones que han arribat a llocs de poder, hi ha accedit moltes vegades adoptant rols masculinitzats. Hem d'assumir, com a dones, que la nostra manera de fer política, de veure la vida, de governar, no ha de ser necessàriament amb el que està marcat com a masculí. És una labor que hem de fer internament dins del món feminista, per liderar a la nostra manera, i també ho hem de traslladar fora.

És molt important el que tu dius... A una dona per exemple, si dóna moltes indicacions li diran manaire, però a un home no; un home seria un bon líder. És important canviar això. Les dones no ens hem de quedar estancades en aquest rol que se'ns assigna, podem ser com vulguem.

Creu que, com a política dona, ha hagut de demostrar més la seva validesa?

I tant. Passen diverses coses: el teu criteri no és escoltat de la mateixa manera, el que dius passa desapercebut quan potser és exactament el mateix que diu després un company. A més, perquè la gent pari i t'escolti seriosament, a vegades has de mostrar certa agressivitat verbal, has de ser seca. 

A vegades m'he vist obligada a assumir actituds tallants perquè se'm prengui en consideració. D'entrada la gent et posa en dubte, per ser dona i al principi també per ser jove, però quan et coneixen ja canvia. Però sí que a l'inici hi ha un dubte, un "ai a veure què dirà aquesta". 

Llavors tu has de demostrar que estàs allà perquè vals, que no estem complint "cupos". A un home no li preguntaran per què estan allà, en canvi nosaltres ho hem de demostrar constantment. Això també fa que tinguem un sentiment de culpa de si estarem prenent el lloc a algú... Però no, hi som perquè ens ho mereixem.

Perquè la paritat no és afavorir la dona, sinó aconseguir una societat justa. I qualsevol persona que s'escandalitzi per l'existència de les quotes, el que li hauria d'escandalitzar és que abans les decisions que afectaven a tothom les prengués un 50% de la societat sense tenir en compte, per a res, a l'altra part.

Un altre tema és que aquests espais de poder han estat configurats des d'una visió masculina i ja hi ha unes dinàmiques molt establertes que dificulten, per exemple, la conciliació familiar.

Sí, totalment. Moltes vegades ens diuen que les dones no estem als llocs de poder perquè no acceptem. I aquí hi ha alguns matisos: sovint se'ns dóna aquests càrrecs quan l'empresa o el partit ja s'està enfonsant.

La conciliació és una paraula molt bonica, que queda bé escrita en un paper, però que encara no existeix. Les dones fan moltes més hores de feina a casa, la cura dels fills segueix estant a càrrec seu en la gran majoria de casos... per tant, si una reunió de feina la poses a les 8 del vespre, la dona et dirà que no, perquè encara tenim aquest sentiment de ser mare, treballadora, de creure que la seva responsabilitat és estar a casa amb els fills.

És un haver de triar constantment, oi?

Exacte. I un sentiment de culpa de si estic a la feina no estic amb els fills i al revés. A més a més, crec que és important visibilitzar les aportacions de les dones al llarg de la història, perquè necessitem referents, però el que no pot ser és que cada dona hagi de ser una pionera. Com a dona, no pots estar demostrant constantment que bona política ets, que bona mare ets, que bona parella ets, que bona amiga ets... Això és esgotador, i a un home no se li demana.

Saps què em van preguntar a mi quan vaig dir que anava a Madrid? Què faria amb els meus fills. Hi ha molts diputats que tenen fills petits i ningú els va preguntar això. Això és una mostra claríssima de masclisme. I fins i tot quan prens la decisió, d'acceptar i anar al Congrés, et sents culpable. I dubto que aquest sentiment el tinguin els nostres companys.

Doncs sí. Però m'imagino que deu haver-hi una fórmula que sí que permeti la conciliació i no impliqui haver d'escollir.

El problema és que tradicionalment, com a societat, ja no tenim la realitat gaire ben adaptada per conciliar. Però és evident que, per exemple, fer reunions a les 8 del vespre no calen. Però no ho aconseguim, ni com a societat, ni com a feministes. Perquè dins d'àmbits feministes, fem una reunió i diem no estem conciliant, però és l'hora en què podem fer-la. Hauríem de fer-ho d'una altra manera, i de fet s'està intentant treballar des de molts àmbits, però jo en aquest moment no sé com ho podríem fer. De moment, la conciliació no existeix. 

A més, de tants anys que porten manant els homes ja tenen un entorn, una xarxa, un cercle on potser costa entrar.

Sí, sí. És en les dinàmiques extralaborals (per exemple, anar a fer una cervesa) on es teixeixen moltes complicitats entre la gent.

Un altre aspecte important és com es visibilitza la dona i aquí hi tenim un paper clau tots: nosaltres com a polítiques en com ens deixem veure com a dones i també importants els mitjans de comunicació. Amb el tema de la pandèmia, per exemple, la majoria d'experts que van als mitjans són homes.

Sí, i potser això no és necessàriament premeditat: vull dir, que l'opció fàcil és trobar un home que et parli d'un tema determinat. Però és vital fer un esforç per aconseguir testimonis de dones.

Exactament. L'altre dia vam tenir un debat al Congrés sobre què està estudiant la dona i l'home. Les carreres de cures segueixen sent femenines, i les tècniques, masculines. Alguns partits defensaven que la gent pot escollir lliurement el que vulgui, però no és veritat, no és una tria lliure. Perquè des que neixen les criatures, les anem condicionant. Si als tres anys, el nen demana una cuina, li diràs que millor un cotxe; i si la nena et demana un camió, li diràs que millor una nina. Són micromasclismes que fem els pares i mares per inèrcia, però que hem d'intentar aturar-nos, pensar, i no fer-ho.

El que passa és... cap on va el món ara? Cap a camps tecnològics. Els algoritmes informàtics que acaben decidint, estan fets per homes. Per tant, tornem a estar en el que ens passava als anys 80 que qui decidia en la política eren homes. Al segle XXI, Les decisions empresarials basades en algoritmes les estan fent homes. I els algoritmes engloben bé a tota la societat? No.

Hem de ser conscients que hi ha coses que ens condicionen, que hem d'intentar canviar-les, perquè això sí que marca molt el nostre futur i el de tota la societat.

En aquest temps que porta en política, ha vist una evolució positiva, tant a escala general com personal?

Sí, però cal un treball mental intern molt fort. El fet no sentir culpa, de repetir-te que vals per estar en aquest càrrec… Jo mai he tingut problemes de sentir-me inferior a ningú, però sí que és veritat que a vegades no parlo perquè penso que potser estic parlant massa, però els meus companys homes no. Diuen la seva opinió vint vegades, de coses potser absurdes. Ens ho pensem molt nosaltres, ens autojutgem molt...

Jo sí que em sento molt més segura que quan vaig entrar, però constantment m'estic jutjant. Nosaltres, com a partit polític, hem avançat el que no està escrit, però som a anys lluny d'aconseguir un país igualitari. I com més t'hi poses en profunditat més ho veus; des de la superficialitat sembla que estem bé, però quan rasques una mica te n'adones que no.

Clar, i és molt curiós això de la seguretat que tenen els homes a l'hora d'intervenir, compartir idees o actuar.

Sí, nosaltres sense ser-ne conscients ens situem per sota. Moltes vegades les dones comencen dient "potser el que diré és una ximpleria"... i potser sí, però potser no. Els companys ni s'ho pensen, ho deixen anar. En una reunió de treball, hem de dir el que ens passa pel cap.

Les dones ens demanem molt més. Jo encara quan parlo o intervinc en algun debat, se'm queden gravades frases que he dit i entro en bucle. Aquest qüestionament constant cansa molt.

A això, encara se li suma una altra qüestió, que és la pressió estètica a la qual estem sotmeses les dones; però especialment les que apareixen en l'espai públic. Quantes vegades hem escoltat crítiques a polítiques per com anaven vestides, per exemple.

Això és horrible. Jo he sentit moltíssims comentaris cap a la meva persona, de companys de la professió, que segur que no li dirien a un home. No entenc per què encara se'ns jutja per això.

Jo vaig entrar en política el 2011, quan tenia 32 anys. Vaig rebre, per part de gent de l'àmbit de la política, un tracte paternalista i totalment denigrant. I fins que tu no ho pares, no s'atura... Però és molt violent haver de fer-ho.

El que et dóna l'edat és que al final ja passes de tot i dius el que penses. Coses que a l'inici et reprimeixes. Clar, al cap dels anys, d'aguantar píndoles de micromasclismes dia si i dia també, al final t'acabes sentit tu incòmode per dir-li a una persona que no faci una cosa, que no cal que comenti la meva roba quan entro a la sala o que no cal que em toqui l'espatlla per saludar-me.

I a sobre, moltes vegades tenim el sentiment de culpa per si n'estem fent un gra massa o per si creem una situació incòmoda.

Exacte, però per a mi també és incòmode haver de dir a algú: "Escolta, pots parar.?" Que no ho veu la persona que ha de parar? Jo mai he entrat a una reunió i li he dit a un home que guapo estàs avui. Mai a la vida, perquè no crec que sigui apropiat.

En aquest context també és important que els homes que ho veuen diguin als altres que això no s'ha de fer. Veu que n'hi ha que alcen la veu?

Tinc companys que ho fan i companys que no. Cada vegada més, tenim companys feministes, molts que diuen prou. I per fer-ho, també són qüestionats. Sí que és veritat, que no és molt freqüent que intervinguin, si no és alguna cosa molt violenta.

Però normalment som nosaltres que ho diem. I sembla que si no ens posem en plan "borde" no ho entenen. Però per què hem de ser-ho? A mi no m'agrada arribar a aquest punt, primer intento dir-ho bé.

A partir de la seva experiència i del que ha viscut, quins consells donaria a les dones que volen introduir-se al món de la política?

És difícil donar consells, perquè les circumstàncies i les persones són diferents. Però sí que emplaçaria les dones a què diguin el que pensen, que no callin. Des del respecte cap als altres, diem com veiem nosaltres el món. Perquè si no, acabem estant representades, però no verbalitzades i el canvi és més visual que real.

No hi ha paritat d'expressió oral, perquè sempre ens acabem reprimint. Ja estem representades, ara el que ens falta és ser, de veritat, escoltades. 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Reportatges