Dijous, 17 d'Octubre de 2024
Reusdigital.cat entrevista el primer president de la Unió de Botiguers de Reus, que enguany commemora el seu 40 aniversari
Josep Abelló va ser el primer president de la Unió de Botiguers de Reus
Isabel Martínez
Com va néixer la Unió de Botiguers de Reus?
La Unió de Botiguers de Reus es comença a gestar l’any 1975. El 76 es fan unes conferències al Centre de Lectura dedicades al comerç local en una de les quals els ponents van ser el Xavier Amorós, Antoni Baiges, Josep Pujol i Tomàs Barberà. En aquestes conferències és on, en realitat, es dóna l’impuls important en nomenar-se una junta gestora de trenta persones. Aquesta junta va marcar les pautes del que s’entenia que havia de ser la Unió de Botiguers de Reus. No tant sols defensar els interessos professionals sinó intervenir també, tenir una veu formada per poder participar en tot el que feia referència al creixement i al moviment de ciutat.
Quan és nomenat vostè president de la nova entitat?
La comissió gestora va fer els passos durant uns mesos, procurant ja trobar el fil de la posta en marxa de la Unió de Botiguers de Reus i treballant també pels seus estatuts. A principis del 77 és quan en realitat es fa l’elecció dels membres que havien de formar part de la junta. En aquesta reunió vaig tenir l’honor de ser elegit com a president amb l’acompanyament d’altres botiguers de Reus de diferents camps del comerç: Antoni Baiges, Tomàs Barberà, Josep Pujol, Manuel Rovira Fusté, Josep Mojón, Francesc Vall, Josep Nebot, Isidre Guitart, Ramon Creus, Ramon Figueras, Anton Magrinyà, Josep Florit, Diego Gutiérrez i el senyor Català.
Quins eren els seus objectius?
Les unions de botiguers que hi havia en aquell moment eren simplement comercials, la gent s’associava per comprar o per obtenir uns preus més avantatjosos,…i nosaltres el que volíem era una altra cosa. Intervenir en tot allò que pogués afectar a nivell de ciutat.
Quina era la situació del comerç en aquell moment?
Des del meu punt de vista era anòmala. El botiguer estava molt tancat en si mateix dintre de casa seva, potser fruït del mateix règim i això portava que tinguessin poca relació entre ells. Això ho va canviar tot perquè aleshores els botiguers, fossin del ram que fossin, ens reuníem, primer per formar-la, i després per actuacions que ens afectaven i que havíem de presentar a l’ajuntament (horaris, remodelacions de carrer…). Això va ser molt positiu perquè va apropar molta gent que és, en certa manera, el que encara està fent la Unió de Botiguers.
Va ser fàcil unir esforços?
La nostra feina primera va ser aglutinar i apropar-nos, ja en la comissió gestora, a la majoria de botiguers. Enteníem que amb el temps la gent veuria la necessitat d’associar-se. Encabat ja vam estar organitzats i vam començar a oferir els serveis de la Unió de Botiguers. El nostre anhel era crear unions de botiguers no sols arreu de les nostres comarques sinó per tot Catalunya. I aquest va ser el gran repte en aquell moment: anar a Cambrils, Móra, el Vendrell,… Va ser en aquest sentit, la primera de Catalunya i la primera de l’Estat. Va ser un repte molt il·lusionador en aquella època, no vam regatejar esforços i quan tancàvem les nostres botigues anàvem als pobles que calgués ni que fossin a 100 km de distància i veníem a dormir a les 6 del matí després d’haver fet les reunions a l’objecte que el projecte a nivell de país tirés endavant.
Aquest proselitisme actiu va fer possible també la creació de la Unió de Botiguers de Catalunya…
Sí, a raó d’aquest moviment que vam generar l’any 78 vam fer una trobada aquí a Reus d’aquests contactes que ja havíem tingut per tot el país, donant la idea de crear la Unió de Botiguers de Catalunya, la qual no va durar gaires anys. Es va inaugurar una seu al passeig de Gràcia, número 55, a la qual hi va assistir el president Tarradellas. Es va crear també una revista que es deia “La botiga”, que el Xavier Amorós hi escrivia i també altra gent d’aquí, i que les unions de botiguers hi podien fer sentir la seva veu. La portava el periodista Francesc Xavier Valls.
Què va passar amb la Unió de Botiguers de Catalunya?
A Barcelona eren reticents, en certa manera, a la Unió de Botiguers de Catalunya perquè potser ja s’hi trobaven bé tal i com ho tenien format amb els gremis però la realitat va imperar i com que la gent de Catalunya va empènyer es va fer i va ser una llàstima que al final es trenqués. Després es va arreglar amb la Confederació de Comerç de Catalunya però l’inicial de la Unió de Botiguers de Catalunya va desaparèixer jo diria per la seva il·lusió mateixa de crear una cosa nova molt forta, molt potent. Es va fer un banc propi que s’havia d’anomenar el Banc dels Botiguers i això en certa manera no va reexir o ho va trencar la fallida de la Banca Catalana. A Reus vam separar el que era la Unió de Botiguers i els que compraven accions del banc però a nivell de Catalunya hi va haver botiguers que ho van passar molt malament.
El temps tot ho esborra i va sortir una altra associació que es deia Associació de Botiguers de Catalunya que anava diferent i en desaparèixer la Unió de Botiguers de Catalunya al final vam tornar a iniciar unes converses amb els gremis de Barcelona i aleshores es va crear la Confederació de Comerç de Catalunya. La Unió de botiguers de Reus va tenir un paper important tot i que a nivell públic no s’ha dit però va ser la que va defensar dintre de la Confederació els drets dels botiguers, es va barallar, en el bon sentit de la paraula, amb els tècnics i la gent dels gremis de Barcelona. Fent uns estatuts perquè els botiguers de Catalunya no quedessin en un segon terme dintre dels gremis de Barcelona. Vam lograr en aquell moment que acceptessin els gremis que quan es formés la junta de la Confederació que si el president era dels gremis, el vicepresident havia de ser dels botiguers de Catalunya. D’aquesta forma, el primer vicepresident de la Confederació va ser Josep Mestres que en aquell moment era president de la Unió de Botiguers de Reus.
Vostè va ser president de la UBR fins a l’any 82 aproximadament. Qui el va succeir en el càrrec?
Em va succeir Josep Mestres i després Fermí Juncosa. En realitat, la Unió de Botiguers jo diria que és la que ha tingut més moviment de participació en junta perquè ha tingut 8 presidents i si dividim aquesta xifra entre els 40 anys toquen uns 4 o 5 anys per president i això es veu molt poc en juntes. Crec que és un valor de renovació que si a vegades hi ha algú que defensa que l’experiència val un grau jo penso que la renovació també enriqueix.
Quina pensa que van ser les aportacions d’aquell moment de l’entitat?
Potser la història no en parlarà d’això però el que els botiguers han aportat al canvi jo diria que seguint la idea d’aportar a la ciutat ha sigut molt important. Recordo, per exemple, les nostres converses amb el regidor Sarobé que nosaltres ja empenyíem la planificació dels pàrquings de la ciutat. Vam establir unes prioritats que s’han acabat fent excepte els aparcaments dissuassoris. Després va venir la remodelació del casc antic. El botiguer és com un veí a peu de carrer que copsa molt més els anhels del ciutadà que els tècnics i la gent que porta les regnes de la ciutat. La urbanització del terra del raval amb unes reunions molt fortes amb l’ajuntament,…
En aquest període de temps una de les coses que ha canviat en el panorama comercial ha estat la implantació de les grans superfícies.
Vam haver d’estar molt a sobre perquè hi havia moltes entitats d’aquestes que s’hi volien instal·lar i la política que vam seguir ha ajudat a que no s’hagin instal·lat més. En realitat, totes les coses són bones i dolentes a la vegada i és important guardar els equilibris i Reus -fins un cert momento- ha guardat l’equilibri i avui, en canvi, diria que l’equilibri està molt malmès en detriment del botiguer tradicional. No tan sols això: hi ha les facetes del lloguer, les cadenes,…La feina que hi ha ara pel botiguer tradicional i per la UBR per combinar totes aquestes coses és veritablement molt pesada, per lluitar contra una cosa que la seva mateixa evolució ho porta. Estic segur que el moment actual afavorirà un nou rellançament amb més força i serà més apreciat pel mateix ciutadà si és que el botiguer tradicional no perd la seva forma de fer de sempre.
Perfumeria Abelló amb setanta-cinc anys d’història a la ciutat va ser un exemple de comerç amb una gran longevitat, quina va ser la seva història?
Els meus oncles eren de Porrera i van venir cap a Reus en quedar-se la seva mare vídua. Ells van començar d’aprenents a l’Aliança, en una època en què els aprenents dormien als taulells. Finalment, es van voler establir i van quedar-se amb una botigueta que tenia Artur Porta al número 34 del carrer Jesús. Tenien paraigües, arreglaven ulleres i vanos. Això va ser l’any 1927 i el 29 es van traslladar al Portal de Jesús en marxar la sastreria Non Plus Ultra als baixos de l’Hotel Londres. La botiga, doncs, va estar allí del 29 fins al 2002 i em va tocar a mi tancar-la en no tenir successió familiar.
