-
Salvador Palomar i Raquel Ferret
Joel Medina
Carrutxa és cultura. És patrimoni. És recerca. I és moltes coses més. Ja han passat 42 anys des que aquell grup de joves van decidir formar aquesta entitat. Joves amb ganes de mirar al passat, després que 40 anys de franquisme (i algun més) haguessin eliminat gairebé tota la cultura popular de la societat civil.
S’ha acabat la dictadura i és un moment d’obertura, de recuperar la cultura. I de recuperar el carrer. "La gent té ganes de sortir", explica un dels fundadors i actuals membres de Carrutxa, Salvador Palomar. En aquest context, una sèrie de curiosos i curioses s’interessen pel bagatge que ha tingut la cultura popular al territori al llarg de la història. “No per fer exactament el que es feia abans, sinó per reincorporar elements festius tot adaptant-los als nostres temps”, aclareix Palomar.
En un principi, Carrutxa va néixer sent una entitat que es dedicava a l’estudi dels elements festius de carrer, amb l’objectiu de col·laborar perquè es recuperessin l’abans possible. També es va fomentar la creació de noves colles, en l’àmbit de Reus però també d’altres municipis del Baix Camp i el Priorat.
Amb el pas dels anys i amb l’assentament de les Festes Majors del territori, aquesta funció s’ha anat difuminant: “Nosaltres ja no ens hem de dedicar a muntar Festes Majors”. En aquesta línia, Carrutxa s’ha anat obrint a l’estudi d’altres camps, com poden ser l’evolució dels oficis, jocs populars i la literatura oral. De fet, l’any 1988, l’entitat ja va publicar el Cançoner tradicional del Baix Camp i el Montsant (1988). La memòria de la vida quotidiana va ser un dels altres punts d’estudi.
A partir de moltes vivències, l’entitat s’ha centrat en diferents etapes de la vida social. Des de les més joioses fins a les completament fosques, com la Guerra Civil o la postguerra. No obstant això, Palomar expressa que “tot i haver tractat temes diferents, sempre es juga amb el concepte de memòria, que és el fil conductor”.
Carrutxa va col·laborar perquè es recuperessin els sacs dels gemecs, la cornamusa catalana. A més, va assessorar les danses del Seguici Festiu de Reus, elements imprescindibles de la Festa ganxeta. Segons Palomar, l’associació va formar part d’un gran engranatge que va permetre que els elements culturals de la ciutat revifessin: “Era tot un moviment de persones, i Carrutxa era un dels components d’aquest moviment”, explica. Posa d’exemple la Festa de Misericòrdia, tot explicant que Carrutxa va ser una de les entitats que va contribuir perquè la festa fos tal com es coneix en l’actualitat: “Però insisteixo que no vam ser els únics, si Diables, Xiquets i totes les entitats no ho haguessin dut a la pràctica, això no hauria funcionat”, comenta Palomar.
En aquesta línia, la vicepresidenta de l’entitat, Raquel Ferret, destaca que la clau “és posar una base sòlida i, a partir d’aquí, anar treballant”. Tot plegat per redescobrir aspectes del nostre passat i incloure’ls al present. Els correfocs també van ser un altre dels àmbits en què l’entitat va col·laborar.
“A finals dels 70 i inicis dels 80 té lloc una etapa clau”, confirma Palomar. Hi havia entitats com el Centre de Lectura, l’Orfeó i el Bravium, que impulsaven la cultura. I precisament durant aquests anys, sorgeix un moviment social que crea el nou associacionisme. “El tema no és que ara hi hagi el Ball de Prims o que hi hagi castells, sinó que al darrere hi ha associacions i entitats molt potents, com la Coordinadora o els Xiquets”, diu Palomar.
Els primers elements que es van reincorporar a la Festa Major de Reus en aquesta època van ser el Ball de Gitanes, de Prims i Mossèn Joan de Vic. “Les danses, principalment perquè estaven més ben documentades”, explica Palomar. A Reus es conserva material d’inicis del s. XIX que descriu la indumentària d’algunes danses i recull les músiques. Sobre aquests documents es va treballar per reincorporar els balls, tot i que el substrat social de la dansa que es va recuperar fou totalment diferent. Prèviament, aquests elements estaven agrupats en un món gremial, quelcom que va canviar amb la represa per convertir-se en associacionisme cultural.
“La cultura popular sempre ha existit i sempre existirà”, afegeix Palomar. Ja que allò que, segons el punt de vista actual, és cultura popular, podria no ser-ho per a generacions anteriors, i a la inversa. Encara que segles enrere, molts aspectes eren diferents, l’essència de la Festa Major sempre s’ha anat mantenint.
Palomar afirma que, “per veure un Seguici semblant als d’ara, s’hauria de retrocedir fins a l’etapa 1620-1840”. A grans trets, a partir del 1620 hi sortien els Gegants, l’Àliga i la Mulassa. A partir del 1740, l’Àliga va patir les conseqüències polítiques de la Guerra de Successió i va desaparèixer. A banda, els gremis hi participaven amb les seves demostracions festives. El de sabaters tenia el Ball Mossèn Joan de Vic, i el de teixidors de lli el de Gitanes o Prims, per exemple. Al s. XIX, industrials, comercials també es van introduir a les danses: “El que feien és llogar un grup de balladors que potser venien d’un altre poble; l’any 1792 vam arribar a tenir 22 colles de danses participant en unes festes d’acció de gràcies a la Mare de Déu”, explica Palomar.
Quan es dilueix aquest Seguici? Fins i tot abans de Franco. En paraules de Palomar, “La societat industrial canvia el model festiu”. No desapareix tot plegat, d’un dia a un altre, però sí que va havent-hi una disminució progressiva.
Abans de la dictadura, en l’àmbit d’elements festius, la Festa Major la formaven els Gegants, els Nanos, la Mulassa, el Ball de Bastons com a dansa, i la Tronada: “La resta d’elements havien quedat oblidats”, comenta Palomar.
Als anys del franquisme, hi havia una estructura molt més jerarquitzada. Als 40, jerarquitzada del tot, i al servei de l’exaltació del bàndol franquista. Durant els 60, es dilueix tot plegat, encara que la Festa continua estant al servei del règim.
A partir de finals dels 70, comencen a aparèixer actes que no depenen exclusivament de l’Administració, i els governants han de pactar amb l’associacionisme de carrer. “De fet, era molt més fàcil sortir al carrer i tirar coets als anys 80 que en l’actualitat”, recorda Palomar. Afegeix que, a partir d’ara, “tot plegat s’ha d’anar ampliant geogràficament, i que no només es faci al nucli antic”.
Quan es va recuperar tot plegat, es va recrear el Seguici dels s. XVIII i XIX. I això va ser possible perquè l’esquelet de la Festa Major s’havia conservat amb els anys, per tant, se sabia quin havia de ser l’ordre dels elements del Seguici.
Reus i el Baix Camp, malament en termes de memòria històrica
“Si parlem de memòria històrica com a memòria del s. XX, hi ha molta feina a fer, queden molts camps per treballar i el temps passa”, destaquen Palomar i Ferret. En especial pel que fa a la memòria no tant dels grans fets ni de les guerres, sinó de la vida quotidiana de les persones durant èpoques passades en qualsevol àmbit.
“Pel que fa al teixit cultural actual, jo crec que no ens podem queixar, tot i que també s’hi ha de treballar més, hi ha coses on no s’hi ha arribat”, afirma Ferret. Reus és una ciutat de més de 100.000 habitants, i això provoca que hi hagi sectors que encara no han tingut l’oportunitat de connectar amb les dinàmiques festives i culturals de la ciutat.
“El paper de les escoles i d’institucions com el Museu de Reus ha estat important, ja que han provocat que més gent s’interessés per la cultura local”, reconeix Palomar, tot i que afirma que hi ha un gran repte per assumir i no s’ha de deixar d’impulsar aquesta feina.
La divulgació a la ciutadania ha de ser un dels pilars pels quals s’ha de suportar aquest treball. Segons l’entitat, s’ha de fer que la gent conegui el patrimoni reusenc i, a banda, també és crucial recollir els seus testimonis personals, que serveixen per completar la història de la ciutat des d’altres punts de vista.
Una història que s’aplega al centre de documentació gestionat per l’entitat. Carrutxa no seria Carrutxa si no fos pel seu grup humà. Una desena de persones i una gran quantitat de col·laboradors formen aquest equip de treball interdisciplinari que s’encarrega de dur a terme les investigacions en què participa l’associació.
“El nostre dia a dia és el centre de documentació; tenim com a àmbit geogràfic el Baix Camp i el Priorat, així que també donem resposta a consultes de persones que s’interessen per algun tema, siguin estudiants, entitats culturals…”, explica Ferret. Tot això, a banda de les activitats de petit format que es van organitzant, com exposicions, xerrades a escoles, tallers… Per exemple, el passat dilluns es va dur a terme una conferència detallant la Fira de Santa Marina, una festa que es va anar perdent al s. XX.
“Hi va haver un moment en què, si tu volies saber quelcom de la Festa Major, havies de venir a Carrutxa”, remarca Palomar. Actualment, l’aparició d’internet i el treball de camp i d’investigació que s’ha anat realitzant ha diversificat els recursos. No obstant això, el centre documental de Carrutxa és immens, s’hi respira cultura popular i una simple ullada ja representa una prova de tota la investigació que s’hi ha fet en aquests més de 40 anys.
“Tenim un registre enorme que es va fent més gran cada dia, ja que contínuament i diàriament estem digitalitzant materials, amb l’objectiu que estiguin disponibles a la xarxa”, explica Ferret. La fase actual d’aquesta gestió de documentació, que consta de milers d’hores d’enregistrament, s’ha d’anar compaginant amb el treball del dia a dia. L’entitat també incorpora un arxiu fotogràfic: “Gairebé 50.000 fotografies que també anem digitalitzant”, indica Palomar.
“Tenim sort que la nostra presidenta és llibretera”, comenten Palomar i Ferret, en referència a la propietària de la llibreria Gaudí, Montsant Fonts. Això ha permès que l’entitat estigués assabentada de les novetats que es van publicant. “I la nostra biblioteca potent és la de memòria”, declara Palomar.
Múltiples entrevistes i converses que han permès que l’entitat recuperés les vivències de persones que van viure èpoques passades, i que han pogut conformar un teixit útil per tal de fer una radiografia cultural, i no només, del passat, i adaptar-la al present.
A la tardor, al Museu de Reus es presentarà una exposició sobre la postguerra en què Carrutxa hi ha participat. A més, s’està fent un recull de festes contemporànies, o bé de nova creació, o bé recuperades, però que no són exactament iguals si es comparen amb les que es feien abans. Concretament a Reus, tot i que també hi ha algunes propostes de municipis del voltant.
Carrutxa és dinamització. És impuls. És la voluntat de saber sobre el passat per transformar el present i el futur. A la Travessera Nou de Sant Josep viu part de la història cultural del Baix Camp. Una història generada a través d’investigació, i que ha servit per construir part del teixit associatiu que, a cada festa, fa les delícies del poble reusenc.
S’ha acabat la dictadura i és un moment d’obertura, de recuperar la cultura. I de recuperar el carrer. "La gent té ganes de sortir", explica un dels fundadors i actuals membres de Carrutxa, Salvador Palomar. En aquest context, una sèrie de curiosos i curioses s’interessen pel bagatge que ha tingut la cultura popular al territori al llarg de la història. “No per fer exactament el que es feia abans, sinó per reincorporar elements festius tot adaptant-los als nostres temps”, aclareix Palomar.
Una evolució que ha traspassat fronteres
En un principi, Carrutxa va néixer sent una entitat que es dedicava a l’estudi dels elements festius de carrer, amb l’objectiu de col·laborar perquè es recuperessin l’abans possible. També es va fomentar la creació de noves colles, en l’àmbit de Reus però també d’altres municipis del Baix Camp i el Priorat.
Amb el pas dels anys i amb l’assentament de les Festes Majors del territori, aquesta funció s’ha anat difuminant: “Nosaltres ja no ens hem de dedicar a muntar Festes Majors”. En aquesta línia, Carrutxa s’ha anat obrint a l’estudi d’altres camps, com poden ser l’evolució dels oficis, jocs populars i la literatura oral. De fet, l’any 1988, l’entitat ja va publicar el Cançoner tradicional del Baix Camp i el Montsant (1988). La memòria de la vida quotidiana va ser un dels altres punts d’estudi.
A partir de moltes vivències, l’entitat s’ha centrat en diferents etapes de la vida social. Des de les més joioses fins a les completament fosques, com la Guerra Civil o la postguerra. No obstant això, Palomar expressa que “tot i haver tractat temes diferents, sempre es juga amb el concepte de memòria, que és el fil conductor”.
Grans redescobriments
Carrutxa va col·laborar perquè es recuperessin els sacs dels gemecs, la cornamusa catalana. A més, va assessorar les danses del Seguici Festiu de Reus, elements imprescindibles de la Festa ganxeta. Segons Palomar, l’associació va formar part d’un gran engranatge que va permetre que els elements culturals de la ciutat revifessin: “Era tot un moviment de persones, i Carrutxa era un dels components d’aquest moviment”, explica. Posa d’exemple la Festa de Misericòrdia, tot explicant que Carrutxa va ser una de les entitats que va contribuir perquè la festa fos tal com es coneix en l’actualitat: “Però insisteixo que no vam ser els únics, si Diables, Xiquets i totes les entitats no ho haguessin dut a la pràctica, això no hauria funcionat”, comenta Palomar.
En aquesta línia, la vicepresidenta de l’entitat, Raquel Ferret, destaca que la clau “és posar una base sòlida i, a partir d’aquí, anar treballant”. Tot plegat per redescobrir aspectes del nostre passat i incloure’ls al present. Els correfocs també van ser un altre dels àmbits en què l’entitat va col·laborar.
La recuperació de la Festa Major a Reus
“A finals dels 70 i inicis dels 80 té lloc una etapa clau”, confirma Palomar. Hi havia entitats com el Centre de Lectura, l’Orfeó i el Bravium, que impulsaven la cultura. I precisament durant aquests anys, sorgeix un moviment social que crea el nou associacionisme. “El tema no és que ara hi hagi el Ball de Prims o que hi hagi castells, sinó que al darrere hi ha associacions i entitats molt potents, com la Coordinadora o els Xiquets”, diu Palomar.
Els primers elements que es van reincorporar a la Festa Major de Reus en aquesta època van ser el Ball de Gitanes, de Prims i Mossèn Joan de Vic. “Les danses, principalment perquè estaven més ben documentades”, explica Palomar. A Reus es conserva material d’inicis del s. XIX que descriu la indumentària d’algunes danses i recull les músiques. Sobre aquests documents es va treballar per reincorporar els balls, tot i que el substrat social de la dansa que es va recuperar fou totalment diferent. Prèviament, aquests elements estaven agrupats en un món gremial, quelcom que va canviar amb la represa per convertir-se en associacionisme cultural.
Material fotogràfic de Carrutxa Foto: Joel Medina
I abans d’això?
“La cultura popular sempre ha existit i sempre existirà”, afegeix Palomar. Ja que allò que, segons el punt de vista actual, és cultura popular, podria no ser-ho per a generacions anteriors, i a la inversa. Encara que segles enrere, molts aspectes eren diferents, l’essència de la Festa Major sempre s’ha anat mantenint.
Palomar afirma que, “per veure un Seguici semblant als d’ara, s’hauria de retrocedir fins a l’etapa 1620-1840”. A grans trets, a partir del 1620 hi sortien els Gegants, l’Àliga i la Mulassa. A partir del 1740, l’Àliga va patir les conseqüències polítiques de la Guerra de Successió i va desaparèixer. A banda, els gremis hi participaven amb les seves demostracions festives. El de sabaters tenia el Ball Mossèn Joan de Vic, i el de teixidors de lli el de Gitanes o Prims, per exemple. Al s. XIX, industrials, comercials també es van introduir a les danses: “El que feien és llogar un grup de balladors que potser venien d’un altre poble; l’any 1792 vam arribar a tenir 22 colles de danses participant en unes festes d’acció de gràcies a la Mare de Déu”, explica Palomar.
La pèrdua
Quan es dilueix aquest Seguici? Fins i tot abans de Franco. En paraules de Palomar, “La societat industrial canvia el model festiu”. No desapareix tot plegat, d’un dia a un altre, però sí que va havent-hi una disminució progressiva.
Abans de la dictadura, en l’àmbit d’elements festius, la Festa Major la formaven els Gegants, els Nanos, la Mulassa, el Ball de Bastons com a dansa, i la Tronada: “La resta d’elements havien quedat oblidats”, comenta Palomar.
Als anys del franquisme, hi havia una estructura molt més jerarquitzada. Als 40, jerarquitzada del tot, i al servei de l’exaltació del bàndol franquista. Durant els 60, es dilueix tot plegat, encara que la Festa continua estant al servei del règim.
A partir de finals dels 70, comencen a aparèixer actes que no depenen exclusivament de l’Administració, i els governants han de pactar amb l’associacionisme de carrer. “De fet, era molt més fàcil sortir al carrer i tirar coets als anys 80 que en l’actualitat”, recorda Palomar. Afegeix que, a partir d’ara, “tot plegat s’ha d’anar ampliant geogràficament, i que no només es faci al nucli antic”.
Quan es va recuperar tot plegat, es va recrear el Seguici dels s. XVIII i XIX. I això va ser possible perquè l’esquelet de la Festa Major s’havia conservat amb els anys, per tant, se sabia quin havia de ser l’ordre dels elements del Seguici.
Reus i el Baix Camp, malament en termes de memòria històrica
“Si parlem de memòria històrica com a memòria del s. XX, hi ha molta feina a fer, queden molts camps per treballar i el temps passa”, destaquen Palomar i Ferret. En especial pel que fa a la memòria no tant dels grans fets ni de les guerres, sinó de la vida quotidiana de les persones durant èpoques passades en qualsevol àmbit.
I la cultura? És tan potent com ho podria arribar a ser?
“Pel que fa al teixit cultural actual, jo crec que no ens podem queixar, tot i que també s’hi ha de treballar més, hi ha coses on no s’hi ha arribat”, afirma Ferret. Reus és una ciutat de més de 100.000 habitants, i això provoca que hi hagi sectors que encara no han tingut l’oportunitat de connectar amb les dinàmiques festives i culturals de la ciutat.
“El paper de les escoles i d’institucions com el Museu de Reus ha estat important, ja que han provocat que més gent s’interessés per la cultura local”, reconeix Palomar, tot i que afirma que hi ha un gran repte per assumir i no s’ha de deixar d’impulsar aquesta feina.
La divulgació a la ciutadania ha de ser un dels pilars pels quals s’ha de suportar aquest treball. Segons l’entitat, s’ha de fer que la gent conegui el patrimoni reusenc i, a banda, també és crucial recollir els seus testimonis personals, que serveixen per completar la història de la ciutat des d’altres punts de vista.
Arxiu de Carrutxa Foto: Joel Medina
El centre de documentació
Una història que s’aplega al centre de documentació gestionat per l’entitat. Carrutxa no seria Carrutxa si no fos pel seu grup humà. Una desena de persones i una gran quantitat de col·laboradors formen aquest equip de treball interdisciplinari que s’encarrega de dur a terme les investigacions en què participa l’associació.
“El nostre dia a dia és el centre de documentació; tenim com a àmbit geogràfic el Baix Camp i el Priorat, així que també donem resposta a consultes de persones que s’interessen per algun tema, siguin estudiants, entitats culturals…”, explica Ferret. Tot això, a banda de les activitats de petit format que es van organitzant, com exposicions, xerrades a escoles, tallers… Per exemple, el passat dilluns es va dur a terme una conferència detallant la Fira de Santa Marina, una festa que es va anar perdent al s. XX.
“Hi va haver un moment en què, si tu volies saber quelcom de la Festa Major, havies de venir a Carrutxa”, remarca Palomar. Actualment, l’aparició d’internet i el treball de camp i d’investigació que s’ha anat realitzant ha diversificat els recursos. No obstant això, el centre documental de Carrutxa és immens, s’hi respira cultura popular i una simple ullada ja representa una prova de tota la investigació que s’hi ha fet en aquests més de 40 anys.
“Tenim un registre enorme que es va fent més gran cada dia, ja que contínuament i diàriament estem digitalitzant materials, amb l’objectiu que estiguin disponibles a la xarxa”, explica Ferret. La fase actual d’aquesta gestió de documentació, que consta de milers d’hores d’enregistrament, s’ha d’anar compaginant amb el treball del dia a dia. L’entitat també incorpora un arxiu fotogràfic: “Gairebé 50.000 fotografies que també anem digitalitzant”, indica Palomar.
Com es recupera tota aquesta documentació?
“Tenim sort que la nostra presidenta és llibretera”, comenten Palomar i Ferret, en referència a la propietària de la llibreria Gaudí, Montsant Fonts. Això ha permès que l’entitat estigués assabentada de les novetats que es van publicant. “I la nostra biblioteca potent és la de memòria”, declara Palomar.
Múltiples entrevistes i converses que han permès que l’entitat recuperés les vivències de persones que van viure èpoques passades, i que han pogut conformar un teixit útil per tal de fer una radiografia cultural, i no només, del passat, i adaptar-la al present.
Projectes presents i futurs
A la tardor, al Museu de Reus es presentarà una exposició sobre la postguerra en què Carrutxa hi ha participat. A més, s’està fent un recull de festes contemporànies, o bé de nova creació, o bé recuperades, però que no són exactament iguals si es comparen amb les que es feien abans. Concretament a Reus, tot i que també hi ha algunes propostes de municipis del voltant.
Carrutxa és dinamització. És impuls. És la voluntat de saber sobre el passat per transformar el present i el futur. A la Travessera Nou de Sant Josep viu part de la història cultural del Baix Camp. Una història generada a través d’investigació, i que ha servit per construir part del teixit associatiu que, a cada festa, fa les delícies del poble reusenc.
