Dilluns, 19 d'Abril de 2021

L’art de moblar espais emblemàtics de la ciutat

Emili Argilaga recorda la trajectòria de l’empresa familiar d'interiorisme, tot repassant projectes de comerços com la sastreria Queralt o entitats com el Centre de Lectura

24 de Febrer de 2021, per Cristina Valls
  • Dibuix del projecte del saló de plens de l'Ajuntament de Reus (1932)

    Cedida

  • Esborrany de la façana de la farmàcia Miranda de Reus

    Cedida

“L’avi, l’Emili Argilaga Martorell, es va encarregar del projecte decoratiu del saló de plens de l’Ajuntament de Reus. El treball es remunta a l’any 1932, amb elements tan emblemàtics com ara les cadires amb treballs en relleu, les portes, els bancs de fusta, on seuen habitualment (i en un context de normalitat) els regidors i la taula de l’alcalde, entre altres. La tasca va incloure, també, la part més noble del mobiliari d’altres estances de l’edifici municipal, així com les portes que donen al carrer, assumides igualment per l’empresa familiar de mobles i decoració Emili Argilaga, especialitzada en interiorisme, amb un esment especial en la tapisseria i l’ebenisteria”, enceta conversa l’Emili Argilaga, qui va pertànyer a la quarta generació al capdavant del negoci fins al seu tancament, l’any 1997, a partir del qual va esdevenir interiorista lliure; també és l’actual president d’Òmnium Cultural del Baix Camp.

Val a dir, que pels volts dels anys 60 el pare, Emili Argilaga Ripoll, va encarregar-se d’una modificació al saló de plens. El negoci, continua amb el relat l’interiorista, va estar en actiu des del 1889, aproximadament. “Tot i que a la família no vam ser gaire de fer-nos fotos al taller, encara en conservem alguna”, així com documents gràfics als quals Reusdigital.cat ha tingut accés i que deixen constància del desenvolupament de treballs importants a la ciutat. Fins i tot, alguns de signats en l’any 1914, 1918 i 1932.

És el cas d’un document, en el qual un banquer que no té diners mira d'aconseguir una rebaixa sense miraments. “És un testimoni de com estava la situació abans (1918), de com la burgesia colpejada per la crisi mirava de sobreviure”, esmenta.

Un taller de tapisseria al raval de Jesús

“El meu besavi, Emili Argilaga Gras, va ser el fundador i va anar realitzant projectes de forma simultània. Al llarg dels anys, se’n van fer tant a la capital del Baix Camp com arreu del territori. Ell va començar fent de tapisser al raval de Jesús i, més endavant, va voler ampliar horitzons amb l’ebenisteria”, fa saber. De fet, esmenta que es van dur a terme tasques d’entapissat al Teatre Bartrina. L’avi va pertànyer, també, a la Central Col·lectiva de Fusters, Ebenistes i Carrocers.

L’empresa va tenir “el primer taller al carrer de Sant Esteve”, però va tenir altres localitzacions, com ara al carrer de Sant Llorenç, on hi van tenir els obradors. I, parlant de recintes teatrals, “de la part noble de l’entrada del Teatre Fortuny també se’n va fer càrrec l’ens familiar”, assenyala. Cal esmentar, d’altra banda, més treballs d’ebenisteria duts a terme pel seu avi en diferents estances del Centre de Lectura, com ara la biblioteca i el despatx de presidència, entre altres.

Van tenir altres feines d’interiorisme en habitatges particulars i d’àmbit privat. La companyia va fer mobiliari clàssic i d'estil anglès, s'encarregaven de tota mena d’elements, per tal de completar qualsevol interiorisme de forma integral. Com a curiositat, al negoci hi va treballar, en els seus anys més productius (dels anys 60 als 70, segons remarca Argilaga), “una cinquantena de treballadors aproximadament”, especialitzats en escultura, en fusta, en la tasca de tornejar; i, a més, l’equip podia disposar d’empleats de tallers de suport quan els encàrrecs eren de gran volum.

Comerços i entitats

En l’àmbit del comerç reusenc, van treballar en la façana de la ja tancada sastreria Queralt, la qual encara es pot admirar al carrer de Monterols amb els seus treballs en fusta; la ferreteria i armeria Vernis, al carrer de Llovera; i la Farmàcia Miranda de la plaça de Prim (avui denominada, almenys pel que es pot veure a la façana, com a Farmàcia Prim, ja que recentment ha estat reformada i no es veu la tasca artesana que ens ocupa). “Si ens adonem del dibuix projecte (vegeu la imatge), les lletres del capçal de la farmàcia s’inspiraven cap a l’art ‘déco’, el meu avi tenia força tirada cap a aquest estil. Tant ell com el pare tenien un sentit de l’interiorisme d’allò més modern i avançat. La moda de l’època, però, marcava molt la línia de treball”, resol.

Pel que fa a les entitats i altres institucions, l’avi d’Argilaga va assumir la feina d’una restauració al saló de la societat cultural i recreativa d’El Círcol, amb posteriors reformes com l’ampliació del bar, entre altres accions, passat un temps. Fins i tot, afegeix, van treballar en el mobiliari dels despatxos de l’Institut Pere Mata.

El relleu familiar

“Jo m’hi vaig incorporar, com a autònom, als 70, amb el meu germà. Jo havia estudiat a l’escola Massana, el centre d’art i disseny de Barcelona, on vaig formar-me en interiorisme. Certament, però, no tenia programat, per dir-ho així, agafar el relleu de l’empresa amb ell. Vam veure que hi havia molts clients i amics que tenien plena confiança en nosaltres. Van ser anys durs, em va coincidir amb el servei militar. Va ser una època econòmica complicada, però en vam aprendre molt. Ens vam constituir com a S.A., anys després, als 90”, recorda.

Si mira enrere, Argilaga recorda una història. Haver de donar un cop de mà durant els estius al taller, quan era adolescent, era quelcom habitual. “Tindria uns 14 o 15 anys, vaig sortir de la feina amb la granota bruta fins a casa per tal de poder-me canviar i arribar al Casino de la plaça de Prim per veure els amics. Vaig coincidir amb l’avi, anant-hi. Ell, sorprès de veure’m mudat, em va dir que havia d’ennorgullir-me de la feina que feia i que, per tant, havia d’assistir a la trobada amb la granota. ‘Tu ets els que ets i no te n’has d’avergonyir’ em va dir, tot recordant-me que havia d’apreciar la feina que feia, de forma humil i que la gent, d’aquesta manera, també ho faria”. Així doncs, va tornar-se a posar el vestit de fer feines.

Argilaga observa que hi ha hagut “un canvi” amb els anys quant a l’estètica a l’hora de moblar els espais o dissenyar les façanes dels comerços. Aquella empremta artesana ja no és tant present. Pel que fa a l’interiorisme, “tot va canviar quan el preu dels jornals van començar a ser superiors als del material, tot i que aquest seguia essent de qualitat. Les tendències, això sí, van i vénen i de forma cíclica”, completa.

Feu clic sobre qualsevol fotografia per iniciar el passi de diapositives

farmàcia miranda dibuix projecte reus argilaga reusdigital

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Reportatges