Reusencs, Franco, ha mort!

Pot resultar ambiciós –a banda que absolutament agosarat- intentar resumir en unes escasses línies les sensacions d'aquell 20 de novembre de 1975 quan Reus –sense ni tan sols sospitar-ho- començava a superar el malson del franquisme.En el Reus oficial, la reacció a la notícia va ser inmediata. Com molts altres municipis, l’Ajuntament reusenc va celebrar una sessió plenària extraordinària a un quart de 2 de la tarda a la qual van assistir una quinzena de regidors i va presidir solemnement l’alcalde i alhora Cap Local del Movimiento, Francesc Llevat. En nom de la Corporació, Llevat, va fer un encès panegíric fúnebre de Franco que havia mort aquella matinada a Madrid després de setmanes d’agonia pública.

Seguint el previsible guió, el discurs de Llevat va estar farcit de l’habitual retòrica franquista per al·ludir al dictador. Tot i fer 36 anys del final de la Guerra Civil, les autoritats encara el definien com “l’home que a través de la Creuada de Liberació Nacional” havia aconseguit salvar “la Pàtria del fantasma de la dictadura atea i comunista” i com qui “havia conduït la nació per camins de glòria” treient-la de la misèria fins convertir-la en el novè país industrialitzat.

El difunt Caudillo també era recordat pel batlle com el responsable que Espanya hagués “disfrutat del més llarg període de pau de la història contemporània”. Personalment, s’al·ludia a ell com” l’home amb pols ferm, actitud serena i ple de rectitud” que havia estat “el timó de la Pàtria” davant la incomprensió dels seus “seculars enemics”. En aquells moments, Llevat no va estalviar epítets grandiloqüents sobre la persona que havia dirigit l’Estat des del 1939.

En la part final del discurs de l’alcalde reusenc, la màxima autoritat municipal expressava el desig que Déu fes seguir “el camí traçat” per Franco al futur Rei amb “la mateixa destresa i el mateix sacrifici”. Finalment, l’alcalde tancava el discurs amb les previsibles crides de “¡Arriba España! i ¡Viva España!” i decretava aixecar la sessió “amb senyal de dol”. De fet, aquell mateix dia es va celebrar una missa funeral per la mort del dictador a la Prioral de Sant Pere.

De la seva banda, el que es considerava el mitjà oficiós del règim, Reus. Semanario de la ciudad, dirigit per Carles Giró Puig, feia referència a la notícia uns dies després en sortir al quiosc amb el títol: “Victòria de Francisco Franco per a l’eternitat”. El setmanari aplegava en les seves pàgines interiors un ampli repàs a totes les visites que el fins llavors Cap d’Estat havia realitzat a la ciutat així com les recepcions amb què havia distingit als clubs esportius locals.

El Reus de la resistència

Rere aquesta façana oficial que semblava incòlume als canvis, existia un altre Reus: el de la resistència antifranquista que, a diferència dels càrrecs del règim i els addictes, vivia amb esperança i inquietud el nou horitzó. Públicament, van ser pocs els valents que van vantar-se de “celebrar” aquella mort tan llargament desitjada pel que podia representar políticament pel país. L’escriptor Xavier Amorós en relata potser l’episodi més conegut al llibre Plou, però plou poc, una vivència que té la virtud d’entrellaçar el caduc món del franquisme que s’acomiadava formalment amb el d’una nova etapa política representada per un dels protagonistes locals de la transició.

Segons Amorós, l’advocat Anton Borrell (que esdevindria el segon alcalde democràtic reusenc el 1983) havia anunciat públicament al bar de la Llotja que demanaria cava en produir-se la mort del dictador. Aquest anunci va generar certa expectació aquell matí i va obligar-lo a demanar al cambrer una ampolla d’una mena de cava benjamí anomenat Pitel·lo, motiu pel qual a partir d’aquell moment es va rebatejar popularment a l’advocat amb el nom d’aquesta marca de cava.

Aquella manifestació pública d’alegria al bar de la Llotja no va ser l'única d’aquella -sospitem- agitada jornada, tal i com relata també Tomàs Barberà. L'exportaveu convergent a l’Ajuntament de Reus afegeix que les tertúlies d'aquest bar a l’hora d’esmorzar eren de les més obertes políticament malgrat l’assistència habitual d’un policia nacional de paisà. Segons Barberà, els membres de la tertúlia tenien militància plural, des d’ERC al PSUC o CDC. A banda d’ell mateix, Barberà cita d'entre els tertulians regulars, Lluís Mas Ossó, Damià Gisbert, Erasme Rosselló, Josep Pujol Mateu, Anton Baiges Ballester, Josep Ramon Ferré del Campo i Jordi Escoda Vilà.

En aquest context, aquell matí van obrir una ampolla de cava per mostrar la seva alegria pel desenllaç. Barberà afegeix que “és l’única vegada que he brindat per una mort i espero no fer-ho mai més” tot i que precisa que el brindis va ser per la defunció del dictador, no de la persona. La gosadia de l’acte no va acabar aquí, recorda Barberà. I és que un dels membres de la tertúlia, Lluís Mas, de cop, va començar a dir en veu alta que sentia “olor de porc” dirigint-se “al secreta” present al local.

El contrast entre el Reus que plorava públicament la mort de Franco i el de les tertúlies on es respirava amb esperança pels canvis va més enllà de les anècdotes curioses. I és que un parell de mesos abans d’aquella agònica mort, s’havia constituït l’Assemblea de Catalunya de Reus aplegant partits polítics, independents i membres d'associacions diverses. Hi eren representats el PSUC, JCC, CSC, PSAN, ERC, Convergència Democràtica de Catalunya, UP, CCOO i l’Associació d’Estudiants, tots ells il·legals, però també organitzacions legals com el Centre de Lectura, la gestora d’Unió de Botiguers, la Jove Cambra, el Col·legi d’Advocats, l’Escola d’Art, associacions de veïns, de pares d’alumnes, gremis i molts independents.

Mirat amb la perspectiva actual, costa conciliar les imatges d’aquell ancià decrèpit i aquella grandiloqüència buida amb la del dictador que –pràcticament- va esgotar la seva vida signant sentències de mort. O la permissivitat total d’uns cossos de seguretat que tan sols un parell d’anys abans havien obligat a ingerir, durant un interrogatori, una ampolla d’àcid sulfúric procedent d’un còctel Molotov a Cipriano Martos. Uns fets pels quals encara avui els seus familiars reclamen justícia.

77 persones executades al Baix Camp

Segons les darreres dades aportades per l’Arxiu Nacional de Catalunya provinents de l’estudi dels Procediments Judicials Militars (sumaríssims), el franquisme es va saldar només a la comarca del Baix Camp amb l’execució de setanta-set persones i la repressió de 1.567. Entre el febrer de 1939 i mitjan 1942, es va habilitar a Reus un camp de concentració als antics quarters de la ciutat i es van produir 252 depuracions de diferent grau al consistori reusenc.

Tant la tràgica mort de Martos com la important repressió de reusencs en un context global de dictadura a l’Estat espanyol, mostren que el període que va acabar amb aquella mort anunciada va ser una terrible llosa històrica per aquest país.