Amb veu de dona. Política municipal i dones a Reus, de 1979-2013 (XII)

D'ençà de les primeres eleccions municipals fins a data d'avui, vint-i-sis dones diferents s'han assegut a l'escó del plenari municipal de Reus, una xifra equiparable a la d'altres municipis catalans en aquest mateix període de temps. Parlant en termes estrictament numèrics, es pot dir que l'evolució ha estat important: només dues dones van ser regidores, Maria Tarragó Artells i Assumpció Cuadrada Ornosa, en el primer mandat municipal (1979-83) mentre que a l'actual (2011-15) en són dotze, tenint presència en gairebé tots els grups municipals.

No només la participació política femenina en aquesta institució municipal ha canviat molt en aquests anys de democràcia municipal; la ciutat i algunes de les qüestions que preocupen la ciutadania també ho han fet d'acord amb un món molt més globalitzat i competitiu en el qual la pròpia memòria col·lectiva corre el risc de naufragar.

Per aquest motiu, la sèrie de reportatges Amb veu de dona. Política municipal i dones a Reus (1979-2013) pretén recuperar la majoria de veus possibles d'aquelles protagonistes en femení que un dia decidiren dedicar-se a fer política al seu poble i buscar respostes a les necessitats dels seus convilatans.

No hi ha marxa enrere, dones a totes les llistes (1999-2003)

Si hem de fer cas a la premsa del moment i a les crítiques durant la precampanya electoral, el pacte a tres bandes (PSC, CiU i ERC) que va gestionar els darrers anys de la dècada dels noranta no va satisfer a cap dels seus protagonistes principals. En els mesos previs a la finalització del mandat, l’esclat del cas de la ruleta russa que afectava a la policia local, a més, va introduir noves esquerdes entre els socis que no volien assumir les responsabilitats polítiques d’un afer que plantejava molts dubtes sobre el funcionament d’aquest cos.

En un ordre més simbòlic, les eleccions de 1999 van tancar una època. Després de catorze anys d’encapçalar el projecte socialista, l’alcalde Josep Abelló no va optar a la reelecció i va deixar pas a un nou alcaldable, Lluís Miquel Pérez, aleshores diputat al Congrés dels Diputats i vell conegut de la política local en la qual ja havia exercit com a regidor de Cultura. El canvi de cartell socialista va representar majoritàriament l’adéu de l’equip de regidors que havia comandat la ciutat des dels primers vuitanta.

Amb el lema Per Reus farem més, a la nova llista del PSC destacava el paper de la independent Carme Miralles. Doctora en Geografia i professora de la UAB, el repte que Miralles havia de desenvolupar al nou consistori no era precisament menor. El seu fixatge anava lligat a trobar solucions en matèria de mobilitat a la ciutat, una de les assignatures pendents d’aquells moments en el qual havia indecisió sobre l’abast de la vianització del casc antic.  A banda de Miralles, la candidatura del PSC estava ben nodrida de dones (al seu número 3 se sumaven els llocs 7 (que ocupava Misericòrdia Dosaiguas), el 9 (Fina Lozano) i els 14, 18, 21 i 24. La candidatura aconseguia incorporar en els darrers llocs d’honor a les històriques regidores Lídia Martorell i Misericòrdia Vallès així com a la resta de principals personalitats com l’exalcalde Abelló. Un moviment que potser va servir per delimitar la pèrdua de vots que les enquestes donaven als socialistes després del canvi d’Abelló per Pérez.

Després de tants anys de dedicació política, Martorell i Vallès podien fer un balanç interessant del seu pas pel consistori en algunes matèries. Per exemple, unes 44.000 persones havien passat per Mas Carandell durant els primers 10 anys de vida de l’institut, organisme en el qual ambdues havien ocupat responsabilitats. Es donava la circumstància, a més, que l’alumne tipus de l’IMFE era una dona d’entre 25 i 35 anys de Reus.

La feina encetada per Pilar López també va donar d’alguna manera els seus fruits de portes en fora tot i que, finalment, la regidora no va poder continuar en la política activa. En una tribuna d’opinió signada per Elena Cervera sobre les dones del Fòrum Mobilitat impulsat per la regidoria, les dones es posicionàvem respecte a la proposta de carril bici als passejos de Reus i consideraven injusta l’oposició de sectors veïnals de la zona a aquesta infraestructura atès que  podria ser una eina per reduir el volum de cotxes de la ciutat com a mesura mediambiental.

Com a substituta natural de les tasques de López, l’equip de Pérez incloïa en la llista a Fina Lozano, aleshores presidenta de la Creu Roja i que -en un temps anterior- havia militat a CiU. Lozano comenta que la regidoria que li proposava el nou cap de llista “era una cosa que m’agradava i coneixia perquè a la Creu Roja en aquelles èpoques s’hi treballava molt perquè els serveis socials estatals encara no estaven en marxa”.

També en el pom de dalt de la candidatura se situava Misericòrdia Dosaiguas, professional de l’ensenyament, que acabaria completant l’equip de regidores del futur nou alcalde de Reus . Després de rumiar durant un temps l’acceptació del nou repte, Dosaiguas va incorporar-se a la candidatura en qualitat d’independent i comenta que un factor important de la seva decisió va ser “poder aportar a la ciutat en aquells àmbits de coneixença” que tenia. 

Dones també a la resta de llistes

De la seva banda, la llista convergent -que amb el seu lema de campanya Temps de canvi, temps de CiU invocava clarament a un canvi de cicle- incorporava a l’aleshores delegada de Benestar social, Rosa Maria Raga en el número sis. Professional dels serveis socials i amb una llarga experiència de col·laboració en l’àmbit polític i social, Raga va arribar a ser la única dona del grup municipal de CiU que va tornar a liderar -per segon cop i últim- Tomàs Barberà. Raga afirma que “el fet de ser dona va ser definitiu” per la seva inclusió a la candidatura a banda del  seu coneixement “de tot el que feia referència al benestar de les persones”. A més de Raga, Patrícia Terradellas i Rosanna Camps també ocupaven llocs destacats entre els deu primers números de la candidatura.

Durant la campanya electoral, el desembarcament de diversos consellers de la Generalitat de Catalunya per donar suport a l’equip de Tomàs Barberà va generar una furiosa reacció de la fins aleshores regidora d’Ensenyament, Misericòrdia Vallès, que el juny de 1999 signava un article molt dur contra el conseller d’Ensenyament, Xavier Hernàndez. Vallès retreia al representant de la Generalitat que “vostè mai no acceptarà l’esforç que ha fet l’Ajuntament de Reus per millorar la qualitat dels equipaments públics de primària, per tenir un mapa escolar de la ciutat adient al nostre territori sense ser escoltats per la Generalitat i per donar suport a tot el que és educació compensatòria i programes de garantia social”.

De la seva banda, la candidatura popular també incorporava de manera significativa moltes dones en la seva papereta. Concretament, serien els números 3 (Yvonne Figueras), 7 (Dolors Compte), 9 (Josefa Navarrete), 12 (Maria de Núria), 15 (Maria Casas), 17 (Concepción Simón), 18 (Misericòrdia Llauradó), 19 (Mari Carmen Laguna) i 23 (Maria Rosa Moliner). La configuració de la llista va aconseguir que Yvonne Figueras, aleshores també presidenta local dels populars a Reus, tornés a sortir escollida com a regidora d’igual manera que ho havia estat l’any 1995.

Pel que fa a ERC, Empar Pont es tornava a situar en el número 2 de la candidatura seguida de l’independent Jordi Bergadà que també es convertiria en regidor. Durant la precampanya, Pont  jutjava que la coincidència de les carteres de Serveis Socials i de la Dona era típica d’una “actitud paternalista”. Després del trencament entre IU i IC-V a nivell estatal,  IC-V  i EUiA es van presentar per separat. Per la llista ecosocialista, Maria Teresa Vallverdú i Pilar Pérez, eren les dones millors situades, tot i que es van quedar fora del consistori en el qual van repetir Oliach i Pi. Al igual que els seus antics socis, EUiA va acabar presentant-se en solitari encapçalada per l’històric líder veïnal, Domingo Bahíllo, que no va poder accedir a la sala de plens. En aquesta candidatura, la primera dona era Clara Rivas, que ocupava el número 2.  

Campanya polèmica

D’entrada, la suma de tots aquests condicionants va fer que la campanya tingués motius suficients per presentar-se animada. Alguna de les propostes programàtiques, a més, van accentuar el caràcter polèmic d’aquests comicis. Un exemple va ser la proposta socialista de fer un canal d’aigües braves a la zona del Roquís que immediatament es va batejar com el riu de Reus. En relació als equipaments culturals, l’alcaldable socialista es va comprometre de manera decidida a que  la biblioteca pública fos una realitat durant el seu mandat mentre que Barberà presentava alternatives a la situació del cas de la ruleta russa de la mà del fixatge d’un assessor de seguretat que, per postres, va resultar també polèmic.

En un àmbit més relacionat amb les dones, tant el PSC com IC-V van coincidir en defensar la creació de llars d’infants publiques i la potenciació de l’IMFE. De la seva banda, els ecosocialistes van reclamar la creació de Ca la Dona, un centre que proposaven autogestionat per les  pròpies dones.

Finalment, les eleccions van tornar a donar la majoria al PSC que amb la suma d’ERC va poder formar un pacte de govern sòlid en poc temps. En total, s’acabarien asseient inicialment al saló de plens sis dones, una menys que el mandat anterior, tot i que en el transcurs del mandat Carme Miralles acabaria abandonant les responsabilitats municipals i es centraria en la tasca de diputada al Congrés.

A causa d’alguns enfrontaments dialèctics de la campanya en relació a Redessa, el grup d’ERC va vetar l’entrada d’IC-V, a la qual Pérez ja li havia proposat fer un govern d’esquerres ampli tot i que la suma de vots amb els republicans ja era suficient per tenir majoria. Finalment, l’any 2000 els ecosocialistes van poder entrar en el govern aprofitant la reestructuració que va representar que Ernest Benach abandonés l’Ajuntament per centrar-se en noves responsabilitats nacionals.

Noves responsabilitats per les dones

Pel que fa a les responsabilitats de govern, aquest sisè mandat democràtic va representar que primer cop una dona es fes càrrec d’una àrea tradicionalment masculina com eren els serveis territorials. D’aquesta forma, el ple del 9 de juliol de 1999 aprovava que Carme Miralles fos nomenada com a cap d’Àrea de Serveis Territorials, responsabilitat en la qual no esgotaria el mandat. Aquest àmbit englobava Arquitectura, Urbanisme, Mobilitat, Enginyeria, Medi Ambient i Contractació d’Obra Pública. Tot i el repte important que representava, Miralles tenia la sort que la ciutat acabava de fer els deures respecte a la revisió del PGOU que havia conduït Jordi Lamas (publicat i aprovat al DOGC del 30 d’abril de 1999)

A la nova comissió de govern integrada per nou persones, Miralles estaria acompanyada d’Empar Pont, per ERC, que en aquest cartipàs es responsabilitzaria d’Ensenyament, Relacions amb la Comarca i l’Oficina d’informació al Consumidor.

En un esglaó inferior de responsabilitats, Misericòrdia Dosaiguas s’encarregaria de la regidoria de Formació i Polítiques per a la Igualtat, àmbit en el qual s’incloïa la vicepresidència segona de l’IMFE  i de la coordinadora municipal de la Dona,  mentre que Fina Lozano va iniciar el mandat amb les regidories de Serveis Socials, Salut Pública i l’Oficina de l’Habitatge.

A grans trets, aquest cartipàs es respectaria quan els dos regidors d’IC-V, Antoni Oliach i Daniel Pi, s’incorporessin al govern el 31 de març de l’any 2000 i conformessin el primer dels tres tripartits d’esquerres a Reus.