Amb veu de dona. Política municipal i dones a Reus, de 1979-2013 (VIII)

D'ençà de les primeres eleccions municipals fins a data d'avui, vint-i-sis dones diferents s'han assegut a l'escó del plenari municipal de Reus, una xifra equiparable a la d'altres municipis catalans en aquest mateix període de temps. Parlant en termes estrictament numèrics, es pot dir que l'evolució ha estat important: només dues dones van ser regidores, Maria Tarragó Artells i Assumpció Cuadrada Ornosa, en el primer mandat municipal (1979-83) mentre que a l'actual (2011-15) en són dotze, tenint presència en gairebé tots els grups municipals.

No només la participació política femenina en aquesta institució municipal ha canviat molt en aquests anys de democràcia municipal; la ciutat i algunes de les qüestions que preocupen la ciutadania també ho han fet d'acord amb un món molt més globalitzat i competitiu en el qual la pròpia memòria col·lectiva corre el risc de naufragar.

Per aquest motiu, la sèrie de reportatges Amb veu de dona. Política municipal i dones a Reus (1979-2013) pretén recuperar la majoria de veus possibles d'aquelles protagonistes en femení que un dia decidiren dedicar-se a fer política al seu poble i buscar respostes a les necessitats dels seus convilatans.

Com els crancs, de quatre a dues regidores (1991-1995)

Dins del context dels 35 anys de democràcia municipal, el quart mandat municipal (1991-95) resulta un moment singular en el panorama polític reusenc. El motiu principal d’aquesta excepcionalitat és que representa l’únic període en què  el PSC ha gaudit de majoria absoluta a la ciutat, situació que va permetre els socialistes governar en solitari la ciutat. Per segon cop, Josep Abelló encapçalava les llistes del PSC i el seu oponent més directe era el conegut advocat Tomàs Gilabert, que liderava les files convergents i que substituïa un cap de l’oposició, Enric Cardús, que havia tingut un pas fugaç per l’ajuntament.

A diferència d’altres conteses electorals, la campanya va destacar per una imprompta agressiva a la qual va contribuir l’estratègia de Gilabert de voler trencar l’hegemonia de vots dels socialistes en els seus principals feus, els barris. D’aquesta forma, el Nou Diari publicava el 15 de maig de 1991 que CiU “descendia als barris” i que entre els socialistes hi havia “sorpresa” per la forta campanya del nou candidat de la dreta.  A mesura que la campanya prenia embranzida, els convergents intentaven polaritzar més la disputa electoral fins el punt que van afirmar que el lema socialista -Feina, feina, feina- era propi d’una colònia d’esclaus. Al final dels 15 dies de campanya electoral, algunes veus parlaven que els convergents s’havien gastat 60 milions de pessetes en el seu objectiu d’arrabassar l’alcaldia a Abelló, afirmació que Gilabert va negar (Nou Diari 25 de maig)

Repetint a llocs de sortida de la llista socialista trobem Misericòrdia Vallès (número 4) i Lídia Martorell (número 8),  seguides molt més enrere de la resta de dones de la llista (números 17, 19, 23 i 25). Com a novetat del programa és interessant destacar que s’incloïa dins de l’àrea de serveis socials un punt específic sobre “dona” que integrava –entre d’altres aspectes- la proposta d’assessorament legal i psicològic individualitzat a fèmines amb problemes de marginació;l’elaboració de plans d’ocupació dirigits exclusivament a aquesta part de la població, i la incorporació a tallers ocupacionals tradicionalment masculins.

De la seva banda, la primera candidata de Tomàs Gilabert -el lema del qual era el joc de paraules ‘CiUtat comença amb CiU’- anava en un endarrerit número 11. Es tractava de la veterana Teresa Fàbregas Ponsoda d’un perfil polític molt similar al de l’exregidora Assumpció Cuadrada. A banda de Fàbregas, l’altre únic nom femení de la candidatura era el de Maria Dolors Murillo Cabré. Tot i tenir deu eixos diferents (benestar social, participació ciutadana, dinamització econòmica, desburocratització administrativa, joventut, esport, política financera, urbanisme i circulació, cultura i ensenyament i seguretat ciutadana) es pot interpretar que la creació de nous locals destinats a llars d’infants era la única proposta amb un cert perfil femení del programa electoral convergent. 

A causa de la important polarització que es va viure en la campanya electoral, dues úniques altres formacions van aconseguir entrar en aquell consistori tot i que amb una representació més aviat testimonial de tan sols un regidor cadascuna. Es tractava d’ERC i el PP. La candidatura republicana va situar en el número 4 a  Montserrat Planelles Agramunt i en els números 9, 12, 14 i 15 a la resta de candidates femenines. També entre les cent propostes d’ERC per a Reus es va situar la de promocionar guarderies d’ampli horari per tal de preveure les necessitats de les dones treballadores amb fills al seu càrrec.

De la seva banda, el pom de dalt de la candidatura popular va tenir un fort accent femení: Rosa Benet Valls i Ivonne Figueras Talarn ocupaven les posicions segona i tercera de la llista malgrat que cap de les dues va resultar escollida regidora. També el programa del PP incloïa un apartat destinat als serveis socials a la família i a la infància en el qual detallaven que “atendrien les mares solteres i les mares amb càrregues de fills no compartits”.

Entre les formacions que van quedar fora del plenari municipal, cal destacar la candidatura d’Iniciativa per Catalunya (IC) que es presentava per primer cop a l’ajuntament i que encapçalava Rosa Just, que havia liderat Unió de Progrés Municipal (UPM) quatre anys abans. Amb el lema ‘Un vot més valent’, la seva llista tenia una presència femenina notable en els primers llocs de sortida (números 3, 6 i 7) i entre les seves 50 propostes per la ciutat destacaven un nou centre de planificació familiar i campanyes d’informació sobre la sexualitat, així com la promoció de polítiques que permetessin la igualtat d’oportunitats a dones i homes en tots els àmbits de la vida.

Tota aquesta suma de circumstàncies va fer que -a diferència del segon i el tercer mandat en els quals s’havia estabilitzat el nombre de regidores en quatre dones- el període 1991-95 representés un retrocés clar pel que fa a la presència femenina de regidores al consistori reusenc. En aquests quatre anys, únicament les experimentades Misericòrdia Vallès i Lídia Martorell van poder tornar a asseure’s als escons reusencs.

Coneguts els resultats electorals, Gilabert va anunciar públicament que faria una “oposició ferotge” però la sobtada mort del socialista Lluís Berini escasses hores abans de la constitució del nou ajuntament va produir l’anècdota que el mateix Gilabert donés el seu vot Abelló per a que pogués ser escollit amb majoria en primera votació i no fos necessària una segona. Tot i que l’alcalde va oferir a ERC entrar en el govern d’igual manera que en el període anterior, el partit republicà va declinar l’oferta.

Respecte el nou cartipàs municipal, l’experimentada Misericòrdia Vallès va ser nomenada segona tinent d’alcalde i delegada d’assumptes de l’àrea de serveis al ciutadà mentre que l’altra única regidora, Lídia Martorell, es convertia en adjunta a aquesta mateixa àrea i regidora delegada de dinamització econòmica i ocupacional.