Amb veu de dona. Política municipal i dones a Reus, de 1979-2013 (V)

D'ençà de les primeres eleccions municipals fins a data d'avui, vint-i-sis dones diferents s'han assegut a l'escó del plenari municipal de Reus, una xifra equiparable a la d'altres municipis catalans en aquest mateix període de temps. Parlant en termes estrictament numèrics, es pot dir que l'evolució ha estat important: només dues dones van ser regidores, Maria Tarragó Artells i Assumpció Cuadrada Ornosa, en el primer mandat municipal (1979-83) mentre que a l'actual (2011-15) en són dotze, tenint presència en gairebé tots els grups municipals.

No només la participació política femenina en aquesta institució municipal ha canviat molt en aquests anys de democràcia municipal; la ciutat i algunes de les qüestions que preocupen la ciutadania també ho han fet d'acord amb un món molt més globalitzat i competitiu en el qual la pròpia memòria col·lectiva corre el risc de naufragar.

Per aquest motiu, la sèrie de reportatges Amb veu de dona. Política municipal i dones a Reus (1979-2013) pretén recuperar la majoria de veus possibles d'aquelles protagonistes en femení que un dia decidiren dedicar-se a fer política al seu poble i buscar respostes a les necessitats dels seus convilatans.

La posada en marxa del centre de planificació familiar (V)

En matèria sanitària i reproductiva relacionada amb la dona, una de les novetats d’aquest segon mandat municipal va ser la posada en marxa d’un centre de planificació familiar, iniciativa que recollia tant la reivindicació dels col·lectius feministes amb presència a la ciutat com la proposta que determinades formacions recollien en el seu programa electoral. L'encarregada de tirar endavant el centre va ser la regidora Lídia Martotell (PSC), que tenia entre les seves atribucions la de planificació familiar i que va viure l’exigència del servei en pròpia pell per part de les feministes, com en l’ocasió en què es concentraren amb cartells al Centre de Lectura per reclamar-lo.

De fet, la demanda tenia precedents en l’espai situat al carrer Làuria, que des de 1978 el Bloc Feminista autogestionava -primer de manera permesa però no legal- a Tarragona. L’aleshores membre del Bloc Feminista a aquella ciutat, Charo Romano, recorda que el moviment en aquells anys era “molt obert” format tant per dones amb doble militància com d’altres vinculades exclusivament al feminisme. El funcionament del Bloc es dividia en diferents grups de treball (salut sexual i reproductiva, maltractaments, discriminació laboral, etc) i l’experiència de l’espai de planificació tarragoní es basava en les aportacions d’un grup de professionals contractats però també de voluntàries que aspiraven a donar un servei de caire no patriarcal en l’àmbit de la salut sexual i reproductiva de les dones.

Finalment, el projecte de la capital del Baix Camp va divergir profundament del que hi havia a Tarragona. Martorell considera que es va aconseguir crear un projecte millor perquè “a Reus vam ser pioneres en obrir  el primer centre de planificació dins de la xarxa de sanitat pública”, una experiència que es va acabant implantant al CAP Sant Pere i que s’ha mantingut en funcionament fins avui.

La trajectòria d’Assumpció Cuadrada

De la seva banda, l'única regidora convergent, Assumpció Cuadrada, va restar a l’oposició els quatre anys d’aquest segon mandat municipal. Paradoxalment, el seu pas per l’Ajuntament de Reus va deixar una petjada profunda en tots aquells amb qui es va relacionar, tal i com ho corroboren de forma unànime els testimonis entrevistats per aquesta sèrie de reportatges.

Joan Josa, amic personal i company de files de Cuadrada, lloa especialment l’actitud de col·laboració de la coneguda afectuosament com a ‘Tati’.  Malgrat que va realitzar tasques d’oposició, la regidora va incidir de manera constructiva especialment en aspectes socials que eren els que majorment la preocupaven i en els quals va trobar força complicitat amb les regidores Vallès i Martorell, malgrat les lògiques distàncies ideològiques. Fins al punt que Josa, afegeix, a més, que si “en aquells moments es va fer servir allò que es va dir l’oasi de Reus va ser gràcies a elles: no hi havia problema perquè sempre hi havia entesa i no pas confrontament”.

Professionalment, Cuadrada provenia del món de l’ensenyament, concretament de l’escola Montsant, i va presidir la Creu Roja on va tenir de col·laboradora a una altra futura regidora, Fina Lozano. El compromís de Cuadrada la va fer  involucrar-se especialment en l’articulació de les necessitats socials de la ciutat, que es començava a definir aleshores. Josa afirma que “d’economia no li parlessis, això anava per uns altres però tot allò que fos social i sobretot per a la gent més humil allà la trobaves”.  A més, un altre camp en el qual es va abocar va ser la Gota de la Llet, en la qual va participar com a vocal en representació del consistori.

L’institut creat pel doctor Frias a principis de segle XX vivia el 1983 un moment de dificultats que es materialitzaren en una crisi econòmica a causa de la manca d’activitat i en la decisió d’aprovar uns nous estatuts el 1986, sota l’objectiu de donar un tomb a la precària situació de l’organisme. Precisament sobre aquest escenari i a través d’una acta, trobem una de les escasses intervencions (sinó l’única) que Cuadrada va fer al Saló de Plens. I és que –a parer dels que la van conèixer- la regidora sempre defugia el protagonisme polític.

Per aquest motiu, explica Josa, va ser necessària una petita “conxorxa” perquè Cuadrada parlés en públic en un ple municipal quan ja s’acomiadava de la política, el 1987. En aquest cas, l’excusa va ser la situació ja comentada del Patronat del Doctor Frias en el qual ella exercia de responsable de finances. D’aquesta forma, el 22 de maig de 1987, penúltim ple del segon mandat municipal, Antoni Oliach va demanar en el torn de precs i preguntes a Cuadrada que expliqués la situació econòmica del Patronat.

Pregunta a la qual Cuadrada digué que “les finances van bé i que la institució està en fase de reestructuració ja que s’ha d’arribar a la seva millora, i en el seu dia el Patronat decidirà el que sigui millor per a la mateixa”. Com es pot observar, un comiat  molt formal de la política per la trajectòria d’una dona que va deixar molt bon record entre les persones que van compartir amb ella el seu temps en la institució municipal.

La bona memòria que va deixar Cuadrada al consistori va representar que el 1994 li fos atorgada a títol pòstum la medalla d’or de la ciutat i va propiciar, a més, que l’altre organisme de referència en què va col·laborar, la Creu Roja, li retés homenatge batejant amb el seu nom la llar d’infants de la qual encara avui és propietària al carrer de Sardà. 

El PSUC incorpora la seva primera regidora

Abans de finalitzar el mandat, el plenari municipal acabaria incorporant una nova dona, Rosa Just, motivada per la renúncia del número 2 del PSUC, Francesc Campoy.  Segons l’exregidora, la seva situació a la llista en un lloc de sortida va ser motivada “una mica per quota”, en ser dona, però bàsicament pel fet que altres persones rebutgessin el lloc perquè “estaven pressionades per la feina o perquè no volien algunes responsabilitats”

Al igual que Vallès i Martorell, Just també va realitzar tasques de govern, després que a la mort de Borrell el PSUC subscrivís un pacte amb els socialistes. Realment l’acord ja estava madur en vida de l’alcalde però la seva tràgica desaparició va retardar protocol·làriament la seva signatura uns dies. Al ple del 29 de març de 1985 es va validar que les competències de les quals s’encarregaria Just fossin Esports i Foment.

En el primer àmbit la intenció de la nova regidora era “fer un esport popular” sobre la base d’intentar “democratitzar els clubs”, atès que la ciutat no comptava amb infraestructures públiques com en l’actualitat. Una mostra d’aquesta tasca va ser la signatura d’un conveni amb el club esportiu Reus Ploms, que va permetre trobar finançament públic per a la realització de la pista de tartà, a canvi que fos d’utilitat pública amb dret a vestuari. També es va arribar a un acord amb el tennis Monterols que representava posar a l’abast d’alguns infants beques perquè poguessin emprar les seves instal·lacions.

A nivell escolar, Just també va impulsar la campanya Cap nen sense saber nedar, iniciativa que encara avui es realitza i que era una mostra de les col·laboracions complementàries que es podien establir entre regidories com la d’Ensenyament i la d’Esports.

La regidoria de Foment que es va encomanar a Just va tenir el precedent de l’anomenat Pla de Rellançament Econòmic i Social que havia impulsat el malaguanyat Anton Borrell a causa de la profunda crisi econòmica que es vivia a la capital del Baix Camp. En aquest àmbit específic de dinamització industrial i laboral, l’exregidora recorda que es va tirar endavant el Consell Econòmic i Social que “de manera molt embrionària” representava el que després esdevindria REDESSA.

D’entrada, el Consell va aconseguir asseure en la mateixa taula per dialogar a diferents interlocutors com eren la Cambra de Comerç, la Unió de Botiguers, o els mateixos sindicats.  Pel que fa al PSUC, Just explica que, precisament, el partit havia treballat molt el model econòmic i social per a la ciutat i que “hi havia grans idees que després no es van poder portar a la pràctica”. Majoritàriament, aquestes propostes giraven a l’entorn de la creació d’una sèrie d’empreses transformadores del món de l’alimentació que lligaven amb la realitat i la tradició agroindustrial de la ciutat.

Com a cloenda d’aquest mandat, destacar que amb l’aprovació inicial del primer Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU), realitzada el maig de 1987, la ciutat començava a resoldre una de les principals assignatures pendents que tenia per planejar el seu futur.