Amb veu de dona. Política municipal i dones a Reus, de 1979-2013 (VI)

D'ençà de les primeres eleccions municipals fins a data d'avui, vint-i-sis dones diferents s'han assegut a l'escó del plenari municipal de Reus, una xifra equiparable a la d'altres municipis catalans en aquest mateix període de temps. Parlant en termes estrictament numèrics, es pot dir que l'evolució ha estat important: només dues dones van ser regidores, Maria Tarragó Artells i Assumpció Cuadrada Ornosa, en el primer mandat municipal (1979-83) mentre que a l'actual (2011-15) en són dotze, tenint presència en gairebé tots els grups municipals.

No només la participació política femenina en aquesta institució municipal ha canviat molt en aquests anys de democràcia municipal; la ciutat i algunes de les qüestions que preocupen la ciutadania també ho han fet d'acord amb un món molt més globalitzat i competitiu en el qual la pròpia memòria col·lectiva corre el risc de naufragar.

Per aquest motiu, la sèrie de reportatges Amb veu de dona. Política municipal i dones a Reus (1979-2013) pretén recuperar la majoria de veus possibles d'aquelles protagonistes en femení que un dia decidiren dedicar-se a fer política al seu poble i buscar respostes a les necessitats dels seus convilatans.

El primer cartell femení, Rosa Just (1987-1991)

D’igual manera que a les primeres eleccions municipals democràtiques, el resultat dels sufragis celebrats el 10 de juny de 1987 configuraren un ajuntament en el qual van obtenir representació sis grups polítics. En aquesta ocasió, la força que es va afegir a la resta de partits habituals va ser el Centre Democràtic Social (CDS), llista que tindria una trajectòria més aviat breu al plenari.

Numèricament, el PSC va obtenir 14.286 vots i 11 regidors; CiU 8 regidors gràcies als 10.957 sufragis; AP i ERC empataren amb 2 regidors i gairebé calcaren resultats,  2807 vots ciutadans per la dreta i tres vots menys per la força republicana; l’esmentat CDS 2146 vots i un únic regidor i, com a darrer grup, Unió del Progrés Municipal (UPM) liderada per primer cop per una dona, Rosa Just, que va assolir 1.984 vots i un únic escó.

De manera generalitzada, el tercer mandat de la democràcia local va iniciar-se amb importants canvis entre les primeres espases polítiques. D’una banda, aquests serien els primers comicis que Josep Abelló guanyaria en qualitat de cap de cartell dels socialistes. El directe competidor electoral del PSC, CiU,  també va renovar lideratge en la persona d’Enric Cardús malgrat que el candidat escollit acabaria sense esgotar el seu mandat a la corporació municipal.

Entre els partits d’esquerra també hi va haver novetats importants: a ERC, un jove Ernest Benach s’incorporava al partit republicà i iniciava així una llarga carrera política i, de l’altra, l’històric PSUC donava pas a una coalició Unió de Progrés Municipal (UPM), que anunciava el que arribaria a ser Iniciativa per Catalunya (IC), començada a gestar a imatge d’Izquierda Unida (IU).

Precisament, va ser UPM el primer partit a Reus liderat electoralment per una dona que va obtenir representació: Rosa Just. L’avui exregidora explica que aquesta unió de grups diferents responia a un moment de canvi i que a nivell local van apostar per una nova marca electoral com era UPM “tot i que el missatge i el tipus de política va ser sempre el mateix” respecte a les sigles del PSUC.

Sobre el fet de ser la primera cap de llista a la ciutat, Just comenta que va ser “una experiència positiva” en la qual “va aprendre molt”. Preguntada sobre si considera que en alguna ocasió va patir un tracte diferent o sexista pel fet de ser dona, assegura que a nivell local mai, tot i que en una ocasió considera haver-lo patit per part del candidat de CiU Joan Miquel Nadal en el transcurs d’un debat electoral de les generals, en el qual va representar IC com a cap de llista.

Tornant a Reus, però, la presència femenina a la llista d’UPM liderada per Just va ser força notable amb un total de vuit dones que ocupaven els números 8, 9,11, 16, 19, 21 i 22. També el nombre de dones a la llista d’ERC era destacable amb un total de set candidates, tot i que la millor situada, Francesca Jové Latour, baixava fins al número 6.

De la seva banda, tant el PSC com CiU situaren les seves respectives primeres candidates al número 5 de la llista: una Misericòrdia Vallès que repetia al consistori pels socialistes i una Mercè Capdevila Jardí que s’incorporava al grup nacionalista després del pas d’Assumpció Cuadrada per la plaça del Mercadal. A més, totes dues formacions coincidien en incloure a les seves respectives llistes tres candidates més de les quals tan sols seria escollida la socialista Lídia Martorell. En el cantó oposat, el CDS liderat per Josep Fernández Rufí incorporava una única dona en tota la llista en el número 6, Antonia Parra Guillén.

D’igual forma que va succeir amb Assumpció Cuadrada en el segon mandat, el pas per l’escó de la convergent Capdevila es va basar en fiscalitzar des de l’oposició les tasques de govern. Un cop més, CiU va tornar a ser la força majoritària en l’oposició. Mentre Capdevila desenvolupava aquesta tasca, als seients del govern ens trobem unes més experimentades regidores socialistes Misericòrdia Vallès i Lídia Martorell, que repetien en les responsabilitats de gestió.

En un primer moment, Vallès va ser nomenada primera tinent d’alcalde i portaveu del PSC (ple 10 de juliol de 1987) i Lídia Martorell delegada de serveis socials i salut pública tot i que, el posterior pacte dels socialistes amb ERC, va convertir Vallès en tercera tinent d’alcalde i va representar la designació de Martorell en delegada d’Assumptes d’Alcaldia (28 d’agost de 1987).

UPM, a l’oposició

A diferència del període anterior en què el PSUC va tenir responsabilitats de govern, Just es va situar a l’oposició durant aquests anys. Això sí, en la seva qualitat de portaveu i única regidora d’UPM li va tocar viure de molt a prop els importants debats d’un mandat en el qual es van prendre algunes decisions de transcendència pel futur de la ciutat.

Un exemple ben clar  de l’arquitectura institucional desenvolupada en aquests anys va ser la constitució de les primeres societats anònimes municipals (SAM’s) de l’Ajuntament de Reus. Aquesta arquitectura tancaria el mandat amb un balanç concret: la creació de la societat municipal encarregada de gestionar l’hospital Sant Joan de Reus i la constitució d’una altra societat, Aigües de Reus.

Pel que fa a aquesta configuració, l’exregidora comenta que “la filosofia de les SAM’s” no era una idea que UPM acollís de grat però que a l’estudi de la proposta es va veure que “en algunes coses podia estar bé”. Al respecte de la decisió que l’hospital es convertís en la primera societat municipal afirma que  responia a “un moment determinat” en el qual  el centre sanitari “no estava jerarquitzat” i es volia tirar endavant un model que permetés “ser fort davant la Generalitat”.

Són unes valoracions que poc o molt devien compartir tots els grups municipals de l’aleshores atès que aquesta SAM s’aprovà per unanimitat de totes les forces polítiques. Així mateix, Just també rememora el procés per la constitució de l’empresa d’aigües, creada el 1989, acord unànime que no va ser senzill a causa de la naturalesa societària. UPM defensava que la SAM havia de ser 100% municipal mentre que els socialistes van estudiar amb profundidat que l’empresa fos del tipus mixt. Finalment, l’opció pública va ser la l’escollida i Just afirma que revertir la proposta de gestió mixta “va costar sang, suor i llàgrimes”. L’argumentació sobre que “la xarxa era nostra” i l’existència prèvia d’uns treballadors d’aquest departament també va ser cabdal per evitar que s’anés a buscar fora uns diners privats extra que, al parer del seu grup, res aportaven a la iniciativa.

Abans que arribés el definitiu ministransvasament del riu Ebre el 1989,  la ciutat viuria en aquesta època recurrents episodis de restriccions a causa de la terrible sequera que havia acabat amb les reserves hídriques. En aquest sentit, el mes de setembre de 1987, l’Ajuntament es va veure obligat a declarar l’estat d’emergència, declaració que se sumava a una llarga suma de bans, advertiments, campanyes i restriccions des de feia anys. La situació era prou greu com per plantejar-se mesures extremes, com l’arribada de vaixells amb aigua per abastir el municipi o de trens, transport aquest darrer que venia des de Móra. D’aquesta forma, tan sols durant els mesos de gener i febrer de 1988 el consistori reusenc va fer una despesa extraordinària de quasi 150 milions de pessetes per aquest concepte. Precisament sobre el transport d’aigua per via marítima, l’exregidora Lídia Martorell recorda que el resultat de l’operació va significar un important fracàs perquè “l’aigua tenia regust de petroli”.

Pel que fa a l’estratègia institucional, el consistori reusenc va adreçar cartes al Rei, al president del govern i a la Generalitat demanant solucions a la situació que patia el municipi. A nivell polític local, però, aquesta nova tanda de restriccions que patien els ciutadans no va fomentar precisament l’entesa i es va produir la marxa dels partits de l’oposició, CiU, AP i CDS, de la comissió de govern, en sentir-se desinformats per part del govern en aquesta matèria.