Amb veu de dona. Política municipal i dones a Reus, de 1979-2013 (VII)

D'ençà de les primeres eleccions municipals fins a data d'avui, vint-i-sis dones diferents s'han assegut a l'escó del plenari municipal de Reus, una xifra equiparable a la d'altres municipis catalans en aquest mateix període de temps. Parlant en termes estrictament numèrics, es pot dir que l'evolució ha estat important: només dues dones van ser regidores, Maria Tarragó Artells i Assumpció Cuadrada Ornosa, en el primer mandat municipal (1979-83) mentre que a l'actual (2011-15) en són dotze, tenint presència en gairebé tots els grups municipals.

No només la participació política femenina en aquesta institució municipal ha canviat molt en aquests anys de democràcia municipal; la ciutat i algunes de les qüestions que preocupen la ciutadania també ho han fet d'acord amb un món molt més globalitzat i competitiu en el qual la pròpia memòria col·lectiva corre el risc de naufragar.

Per aquest motiu, la sèrie de reportatges Amb veu de dona. Política municipal i dones a Reus (1979-2013) pretén recuperar la majoria de veus possibles d'aquelles protagonistes en femení que un dia decidiren dedicar-se a fer política al seu poble i buscar respostes a les necessitats dels seus convilatans.

Vallès, la primera diputada provincial (1989-1991)

Deu anys després de les primeres eleccions municipals (1979), cap dona s’havia assegut a la sala de plens del Palau de la Diputació de Tarragona, una institució que encara avui en dia no ha tingut cap presidenta. Caldria esperar a 1989 perquè la primera veu femenina entrés a aquest òrgan supralocal nascut al segle XIX. L’honor d’esdevenir la primera diputada provincial seria per la regidora reusenca Misericòrdia Vallès que es mantindria en aquesta institució provincial durant dos anys, fins el 1991. 

Tampoc els partits polítics a la demarcació de Tarragona acabaven d’apostar per la visibilització de les dones en les seves candidatures al Parlament de Catalunya. Exceptuant la presència de la diputada socialista Marta Mata en el període 1980-84, cap altra tarragonina havia obtingut l’acta de parlamentària a finals dels vuitanta. Una mostra d’aquest greuge és que la regidora reusenca Lídia Martorell va publicar l’article Dones als càrrecs de responsabilitat  al Diari de Tarragona durant la campanya de les autonòmiques de 1988. La reusenca comentava que dels dotze candidats que es presentaven a les eleccions del Parlament de Catalunya per la demarcació únicament un era dona, la socialista Misericòrdia Vallès.  En l’escrit publicat, Martorell afirmava que les dones amb càrrecs tenien una doble responsabilitat: fer una bona gestió i, a més, “encoratjar” altres dones a participar a la vida social i política del país. Tot i que els socialistes feien bandera de la participació política femenina, la realitat és que Vallès  -que anava en el número sisè de la llista- va quedar finalment fora del Parlament a causa del seu lloc poc avançat.

Malgrat aquesta manca de visualització a les llistes i, per tant, a les institucions encarregades de gestionar el país, les aportacions de les regidores reusenques van ser valuoses en aquests moments en nous àmbits municipals. Un exemple és la tasca realitzada en aquest mandat per Martorell en qualitat de regidora de serveis d’alcaldia, que englobava temes com comunicació, protocol i part de participació. En aquest àmbit, l’Ajuntament de Reus va engegar un nou canal d’informació municipal, la gaseta municipal Plaça del Mercadal.

Un dels primers números de la nova gaseta municipal nascuda el 1986 es va dedicar a una temàtica que preocupava l’Ajuntament, l’ensenyament, sobre el qual el departament dirigit per Misericòrdia Vallès havia elaborat un informe exhaustiu. En aquest número, l’alcalde Josep Abelló explicava que l’entrevista realitzada amb el president de la Generalitat sobre aquest tema havia resultat “decebedora” i que per aquest motiu calia treballar per arribar acords.  Segons l’informe elaborat per la regidoria, a Reus hi havia 14 escoles públiques d’EGB amb 8.590 places i 8 col·legis privats, 3 escoles del patronat de l’església, 2 escoles del CEPEC i 3 instituts de BUP públic i 2 de FP públic.

Tot i que per llei l’Ajuntament només havia de preocupar-se de facilitar els terrenys o solars on edificar les escoles i instituts, es destacaven una sèrie de competències voluntàries que s’havien assumit per millorar la situació. Algunes d’aquestes estaven destinades a l’EGB: música, esports, beques menjador, beques de recuperació, activitats de suport a les festes i tallers, millora de les revisions mediques obligatòries, subvencions als consells escolars i associacions de pares i mares. D’altres, als adults: escola de formació, aprenentatge de català o suport als serveis de la Generalitat a Reus.

A més, la xifra de les necessitats més urgents en matèria d’educació eren prou importants: 1.846 milions de pessetes. Aquesta quantitat es desglossava de la manera següent: 1211,5 per la Generalitat; 555,7 per l’Ajuntament; 56 per la Diputació i 3,6 pels pares.

Finalment, l’acord amb la Generalitat va arribar: el 13 de setembre de 1988 el conseller Josep Laporte i l’alcalde Josep Abelló signaven uns acords basats en diferents àmbits: els nous equipaments, les ampliacions, les reparacions, les rehabilitacions i el seguiment. En el primer apartat destacaven la construcció del col·legi Rubió i Ors en el marc de l’aleshores vigent  pla quadriennal, prioritzava la construcció de l’escola Teresa Miquel finalitzat el pla aleshores en vigor, preveia l’aixecament de l’institut de formació professional Baix Camp, i de l’escola d’horticultura en els exercicis 89-90-91, millores a l’institut de batxillerat Gabriel Ferrater i la futura integració de l’escola Mowgli a la xarxa pública.

Dins del pla quadriennal d’universitats es valorava la possibilitat que la Universitat de Barcelona atengués les ampliacions de la facultat de medicina i l’escola d’empresarials. En canvi, entre les ampliacions no es considerava prioritària la de l’escola Cèlia Artiga, es buscaria un solar pel col·legi Misericòrdia, i s’ampliarien les aules del Pompeu Fabra i el Rosa Sensat. Al Sant Bernat Calbó únicament es faria una reforma interior.

De la seva banda, l’Ajuntament havia acabat fent els seus deures pendents en matèria d’urbanisme. L’aprovació definitiva del PGOU el 1988 va solucionar una de les dificultats que tenia aquesta àrea per tal de planificar nous centres escolars i dotar-los dels solars adequats. Un cop es va superar aquest problema endèmic, Misericòrdia Vallès explica que va ser possible posar fil a l’agulla als altres reptes com “la renovació dels centres antics”. Entre els primers col·legis sobre els quals es va actuar hi van haver escoles històriques com la Pompeu Fabra i la Prat de la Riba.

La preocupació per la formació va tenir altres efectes importants a nivell local en base a un projecte important madurat durant aquesta època, Mas Carandell. Les bases del futur Institut Municipal de Formació i Empresa (IMFE) es van posar a través d’una subvenció per la qual es van contractar un parell de persones que inicialment s’encarregaven bàsicament de consultar butlletins oficials amb l’objectiu de trobar noves formes de finançament econòmic per projectes com el que va possibilitar la rehabilitació d’aquest mas situat al barri Gaudí. L’exregidora Lídia Martorell explica que la iniciativa va ser altament positiva perquè “vam fer un projecte amb el que hi havia uns treballadors que feien d’escola taller i per tant cobraven i treballaven per rehabilitar Mas Carandell que havia de ser un centre ocupacional”.

Durant aquesta etapa, un altre dels organismes municipals amb llarga història a la ciutat, l’Institut de Puericultura Dr. Frias, es va transformar en organisme autònom local el febrer de 1990. L’institut va canviar la seva formula jurídica sense vulnerar la intenció dels fundadors, transformació que va anar a càrrec de la regidora responsable Misericòrdia Vallès, cap de l’àrea de serveis al ciutadà de l’Ajuntament de Reus.

En un altre front totalment diferent, el sector comercial va viure en aquell moment una transformació important de la mà del debat sobre les grans superfícies comercials. A finals de 1987 els rumors eren prou insistents com perquè Rosa Just (UPM) preguntés per l’existència d’una firma interessada en instal·lar-se a la ciutat i sobre els possibles avenços fets en aquesta qüestió. Definitivament, al ple del 22 de juliol de 1989 només hi va arribar la proposta de conveni urbanístic formulada per la societat Hipermercados Pryca, que pretenia realitzar una actuació urbanística que contenia la implantació d'un centre comercial, hotel, oficines, habitatges i aparcament. La despesa projectada per Pryca era de 85 milions de pessetes, davant dels 60 milions projectats per Continente que també havia pres posicions a la ciutat.

Tant com per la transcendència del tema com per la manera de fer del govern, la tria de Pryca va ser molt qüestionada políticament fins al punt que determinades formacions com el CDS van parlar de "manca de transparència". De la seva banda, la regidora d'UPM, Rosa Just, va recordar que mai no havia existit el gran debat "hipermercat sí" o "hipermercat no". 

Malgrat les veus poc complaents amb l'actuació del govern en aquesta matèria, l'alcalde Abelló va explicar que tots dos projectes s'havien anant formant paral·lelament, a l'efecte de poder ser comparats i, en conseqüència, es va poder adoptar una resolució. Va defensar també que els dos plans parcials previstos eren coherents i conformes amb el planejament de la ciutat però que, segons la seva opinió, "no hi havia color entre les dues opcions presentades” i per aquest motiu, l'equip de govern tenia la consciència tranquil·la. 

A despit de les crítiques, la decisió estava presa i la signatura del conveni urbanístic amb Pryca va ser una realitat ben aviat, el 8 d'agost de 1989.