Anton Baiges Gras 21 de Febrer de 2015
Memòria històrica recent, o no tant...
Gran treball de recerca històrica, de la Isabel Martínez. Ara, caldria editar-ne el llibre-opuscle!
-
Els regidors escollits en les eleccions municipals del maig de 2011
Niepce
El novembre de 2013, Reusdigital.cat publicava el primer dels disset capítols dels reportatges Amb veu de dona. Política municipal i dones a Reus (1979-2015), una sèrie que es tanca amb el repàs del més destacat del mandat encara en curs (Ascens i caiguda d’una cap de llista). La sèrie que avui es clou ha analitzat els 36 anys de democràcia municipal a la ciutat des d’una òptica diferent: la de les dones que han estat regidores en aquest llarg període de temps. Amb la seva dedicació pública, aquesta generació de polítiques –irrepetible per qüestions òbvies en la història anterior- ha contribuït a construir la ciutat actual i ha estat protagonista d’excepció dels canvis viscuts en aquestes dècades.
De manera voluntària, gairebé un 60% de les dones que han estat regidores en aquest temps ha explicat com i per què es va involucrar en la política activa, ha compartit les seves experiències i ha posat veu a la història més recent de la ciutat des de la seva participació municipal. De manera legítima també, altres exregidores han triat no parlar del seu pas per la institució per qüestions personals, una actitud respectable però que –indirectament- dibuixa també la cara menys amable de la participació política, aquella que es prefereix esborrar de la memòria col·lectiva.
En els 36 anys de democràcia municipal a Reus únicament tres dones (Rosa Just, Empar Pont i Alícia Alegret) han aconseguit entrar a l’Ajuntament com a cap de llista amb lideratges de durada diversa. Precisament, el darrer d’aquests capítols de la sèrie aborda el temps polític de la última d’aquestes dones que, malgrat els seus òptims resultats electorals de fa tan sols 3 anys i escaig, ha tingut un pas veritablement fugaç per la política local. Les aportacions de les regidores, evidentment, van més enllà d’aquests noms més coneguts i s’han extès per tot tipus de matèries en els anys de democràcia municipal.
A les portes d’uns nous comicis electorals i encara amb indefinicions respecte noms que encapçalaran algunes de les candidatures, una única dona, Noemí Llauradó, d’ERC, es perfila com a possible portaveu d’un dels més que probables futurs grups municipals. Una elecció que a més no ha estat exempta de polèmica tot i que no per la condició de la designada. Un cop més, la tònica dels partits complirà amb el guió habitual malgrat que, gràcies a la legislació del 2007, el nombre de regidores podrà ser quantitativament superior.
Dones o persones? Es preguntava Montserrat Roig en un article inclòs en el volum de periodisme feminista Temps de dones? el 1980. Regidores o càrrecs electes? Ens podríem preguntar avui transcorreguts 36 anys d’aquella interpel·lació com a conclusió de la sèrie de reportatges sobre la participació política femenina a l’Ajuntament de Reus.
Ascens i caiguda d’una cap de llista (2011-15)
Després d’haver estat en el govern de la ciutat des del 1979 mitjançant diferents fórmules (govern de progrés, amb ERC, amb el PSUC, majoria absoluta, amb CiU i ERC i a través d’un tripartit d’esquerrres), les eleccions del 22 de maig de 2011 van representar un veritable tsunami pel PSC que, per primera vegada, va deixar pas a CiU com a força més votada en unes municipals a Reus. Un tsunami que també va fer que ERC, liderada per un Àngel Cortadelles que substituïa Empar Pont, i ICV-EUiA, per segon cop encapçalada per Ernest París, quedessin fora de l’ajuntament en no poder assolir el percentatge mínim per obtenir representació. Sens dubte, per les esquerres locals va ser un daltabaix històric.
Tal i com va passar en l’anterior mandat, la legislació vigent va garantir que la presència dels dos sexes a les llistes es mogués entre un 60 i un 40% per tal tendir cap a un teòric equilibri i igualtat d’oportunitats. D’aquesta forma, les candidates a una de les formacions que aconseguiria per primer cop representació, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) ocupaven els següents llocs: Sílvia Flix Avià (número 3), Montsant Fonts Pallach (número 5), Marta Sureda Romero (número 7), Pilar Vendrell Solans (número 9), Neus Maldonado Fort (número 11), Lourdes Brunet Vallvé (número 12), Teresa Boronat Hidalgo (número 14), Mar Joanpere Foraster (número 17), Laia Carbó Catalan (número 19), Anna Robledo Jané (número 22) i Mireia Prats Cabré (número 25).
Una altra de les novetats d’aquests comicis, el grup municipalista Ara Reus, que té com a líder a l’anterior militant de CiU i exregidor d’aquesta formació, Jordi Cervera, portava en el segon lloc de la candidatura a la primera cara femenina, Misericòrdia Fargas Buquera, la qual, també, va resultar escollida. A més de Fargas, els llocs ocupats per dones en aquest nou partit municipalista van ser el cinquè per Ana Maria Gispert Voltas; el setè per Gemma Martí Arbós; el novè per Patrícia Fernández Garcia; l’onzè per Victoria Llombart Ripoll; el tretzè per Teresa Obradó Sanfeliu; el divuitè per Judit Pedrola Zurita; el vintè per Dolores Alcalde Hebles; el vint-i-unè per Laura Salvat López; el vint-i-dosè per Consuelo García Menéndez i el vint-i-sisè per Carmen Guillén Garcia.
De forma similar a Cervera, el passat familiar de Fargas estava lligat a la formació nacionalista –el seu pare, Josep Maria Fargas va ser-ne regidor el mandat 1983-87- tot i que ella no havia militat mai en el partit. Ben al contrari, la regidora d’Ara Reus assegura que ella “era l’apolítica de la família” i cita entre els seus referents polítics femenins a dues regidores d’etapes i militàncies ben diverses. D’una banda, Fargas esmenta com a model a Assumpció Cuadrada per la gestió política que va demostrar en els primers ajuntaments democràtics i a la qual va sentir lloar sempre al seu pare i, de l’altra, la regidora socialista Teresa Pallarès, amb la qual va coincidir durant un període del mandat, i que defineix com “una gran dona que va perdre la ciutat”.
Justament, la primera candidata millor situada a la llista socialista era Teresa Pallarès Piqué, la qual ja havia estat regidora durant el mandat 2003-07 per, posteriorment, haver estat nomenada subdelegada del govern Central a Tarragona. Els primers números de la darrera llista electoral de Lluís Miquel Pérez concentraven una important renovació que feia, per exemple, que Pallarès anés seguida de Sandra Guaita Esteruelas (independent, número 5) mentre que els regidors amb més experiència es concentressin a partir del número 7. Aquest va ser el cas de Misericòrdia Dosaiguas Pérez que ocupava aquest setè lloc, Rosa Garrido que se situava en el novè de la candidatura i Martina García Frontera, que anava en el lloc onzè. Més avall, Maria Rosa Costa Ruiz n’ocupava el número 13; Àngels Olesti Gou, el número 15; Dolors Cailà Romero, el 17; Maria Àguila Navarro, el 18; Amalia Ferrer Lozoya, el 20; Elena Salinas Gambín, el 21; Raquel Montes Pavón, el 23 i Rosario Almendro González, el número 26.
Els convergents, eterns rivals del PSC, van tornar a presentar per tercera vegada consecutiva Carles Pellicer. Després del parèntesi que havia suposat que en l’anterior mandat el número 2 l’ocupés Fèlix Oliva, Teresa Gomis de Barbarà va tornar a aquesta posició que ja havia ocupat anteriorment. A banda de Gomis, Pellicer va incorporar Montserrat Vilella Cuadrada en el cinquè lloc de la llista (amb clar perfil social i, casualment, neboda d’una de les primeres regidores de la democràcia municipal, Assumpció Cuadrada); en el vuitè, Àngela Tello Novillo que repetia en l’equip de Pellicer; en el novè, M. Dolors Sardà Lozano; en el catorzè, Montserrat Gené Nolla; en el quinzè, Susana de Haro de Haro; en el dissetè, Victoria Fernández Roca; en el vintè, Àngela Pla José; en el vint-i-cinquè, Josefa Roig Armengol i en el vint-i-sisè, Noemí Llauradó Sánchez.
Sens dubte, una de les protagonistes de la campanya electoral i, innegablement, del nou temps polític que s’encetaria a partir dels comicis, en aquest període, va ser Alícia Alegret, del PP. Una jove política que es va convertir en la tercera dona en encapçalar amb èxit una llista electoral a la ciutat i la responsable política de “jubilar” –amb pública mala maror inclosa- tot un símbol polític local: Miquel Àngel López Mallol, un líder que havia estat al capdavant dels populars des de l’any 1991.
A banda de la nova líder, la candidatura popular estava integrada per Dolors Compte Llussà (número 3); Misericòrdia Bonfill Ramon (número 5); Montserrat Duch Cartaña (número 6); Carmen Sánchez Yeste (número 10); Rosa Mancebón Laguna (número 11, independent); Concepción Simón Tomey (número 14); Ana Belén Castaño Sánchez (número 16); Maria de la Concepción García Nicolás (independent, 19); Ana María Ruberte Asensio (independent, 21); Ana Rubio Alonso (independent, 23) i Maria Asunción Sánchez Manuel (26).
Dins de l’equip polític popular que va sorgir dels comicis del maig de 2015, una de les noves veus va ser Misericòrdia Bonfill Ramon, la qual militava en la formació de Rajoy des de temps enrere. Bonfill explica que a casa seva sempre s’havia parlat de política i que ella tradicionalment havia tingut “inquietud personal en seguir la política, no tant des del punt de vista municipal, sinó des d’un àmbit més nacional”. Cap a l’any 2010, Alegret va contactar amb ella per configurar el nou equip de la llista dels comicis i, en opinió de la regidora, “havia pensat en mi precisament per aquest caràcter social de la meva feina, podia ser una persona vàlida per responsabilitzar-me dins de la llista de totes aquestes qüestions socials”.
Tot i reconèixer la utilitat inicial de la llei de quotes perquè les dones tinguessin presència a les llistes, la regidora veu innecessària actualment la seva existència perquè, segons ella, “la societat ha pres consciència que la dona és al mercat laboral, és una professional i igual de preparada”.
Resultats electorals i pacte CiU-PP
Celebrats els comicis, el maig de 2011, CiU va obtenir 10.489 vots que li van reportar 10 regidors; el PSC, 8.059 i 8 regidors; el PP, 6186 vots i 6 regidors; Ara Reus, 1.980 vots i 2 regidors i la CUP, 1.931 vots i un únic regidors. El tomb polític tants cops somiat pels convergents era, doncs, possible. Amb aquesta nova composició, l’Ajuntament deixava enrere definitivament els cinc clàssics grups municipals que des de finals dels noranta havien tingut presència institucional i als quals en el darrer mandat s’havia afegit l’irreverent CORI. El nou consistori, a més, integrava nous actors polítics com el grup municipalista Ara Reus i la CUP, els quals desenvoluparien un important paper en l’oposició, especialment en relació al control i denúncia dels gestors d’Innova.
Escassos dies després de les eleccions, CiU –que aconseguia d’aquesta manera l’alcaldia per Carles Pellicer- i el PP va signar un principi d’acord per a governar plegats a través d’un pacte de govern que assegurava una majoria còmoda de gestió. Per si sol, aquest fet ja va representar un fita històrica evident per CiU però també pel PP que era la única força política que no havia participat en cap equip de govern de l’ajuntament des del restabliment de la democràcia.
Des del primer moment, els nous socis, CiU i el PP, van coincidir en destacar que es tractava d’un “pacte de gestió” per eludir les reticències amb què es rebia l’acord en determinats sectors. De la seva banda, la regidora popular Misericòrdia Bonfill justifica també la necessitat de renovar el color del govern després de tres dècades de governs amb majoria socialista: “el que necessitava la ciutat era un canvi de rumb, de manera de fer, de gestionar els comptes i un pressupost municipal molt diferent a com s’havia dut a terme en els darrers anys”.
Com no podia ser d’altra manera, el nou cartipàs municipal va visibilitzar el pes específic del PP, la nova líder del qual va esdevenir no només primera tinent d’alcalde sinó que també es va encarregar d’una regidoria tan sensible com la de la Guàrdia Urbana alhora que es va responsabilitzar de les tasques de Promoció de Ciutat. Dins del seu equip, també ocuparen responsabilitats de govern, Dolors Compte Llusà -que tornava a ser regidora després d’un parèntesi polític de 4 anys- així com dues regidores que s’estrenaven a la institució, Misericòrdia Bonfill Ramon i Montserrat Duch Cartañà.
Les responsabilitats reservades per la resta de regidores populars a l’organigrama municipal van ser la nova regidoria de Convivència i Immigració (Dolors Compte); la regidoria de Formació per a l’Integració (Duch); i la regidoria de Família i Gent Gran (Bonfill). Sobre el fet d’estrenar-se a la vegada en la institució i en un càrrec de responsabilitat de gestió, Bonfill apunta que l’experiència ha estat “immillorable” i assegura que ha fet “un màster de vida, d’aprenentatge, de treballar com a política i també com a tècnica, d’aprendre de les persones i de la gestió.”
Pel que fa a CiU, la número 2, Teresa Gomis va esdevenir pedra angular del govern amb una àrea que pretenia coordinar polítiques i programes i fer de pont entre socis, la regidoria adjunta de Coordinació i Organització. Teresa Gomis explica que la creació d’aquesta regidoria tenia com a intenció inicial diferents objectius. D’una banda, millorar la coordinació quotidiana tenint en compte que tant l’alcalde Pellicer com la primera tinent d’alcalde, Alegret, eren diputats al Parlament. Un segon objectiu seria realitzar una organització coherent de personal, recursos i reunions que podia servir sobretot en relació als nous regidors que s’incorporaven al govern sense cap mena d’experiència institucional.
Tot i que amb la ruptura del pacte amb el PP per part de CiU el novembre de 2014, la regidoria s’ha mantingut, Gomis fa autocrítica i reconeix que el plantejament era “ambiciós” i potser els resultats no l’han acabat de satisfer per motius diversos. Les responsabilitats de Gomis també es van estendre al Grup Salut amb les corresponents responsabilitats que aquest fet implicava pel gruix pressupostari i per les decisions que s’havien de prendre en un dels sectors més sensibles.
A banda de Gomis i Alegret, enquadrades en regidories adjuntes a Alcaldia i en l’àmbit econòmic, la majoria de les noves regidores penjaven en el nou organigrama de l’àrea de Serveis a les Persones depenent de Montserrat Vilella. En aquesta àrea, a banda de Vilella, Dolors Sardà ocupava la regidoria d’Ensenyament i Àngela Tello la de Participació i Ciutadania. Totes les regidories de les edils populars també es trobaven en aquesta mateixa àrea sota el comandament de Vilella.
Més enllà de la formació del govern, els resultats adversos per al partit que havia governat Reus durant una llarga etapa van representar l’assumpció de responsabilitats polítiques per part de Lluís Miquel Pérez, que va dimitir, i va generar que Teresa Pallarès, número 3 de la candidatura, esdevingués la nova portaveu del grup durant la més que probable travessia del desert que esperava al PSC. Un lideratge que després d’un cert temps va deixar pas a un regidor de nova fornada, Andreu Martín, i va significar també la renúncia a l’escó municipal de Pallarès.
El cas Innova es destapa
El present mandat s’ha vist profundament marcat per la implosió del cas Innova, a causa de la denúncia presentada per la CUP contra el que va ser gerent des de 2004 fins 2012 del hòlding d’empreses, Josep Prat, i important responsable de la sanitat pública catalana, així com per la querella interposada per Ara Reus. De moment, aquest macrocas en fase d’instrucció acumula un mínim de deu peces separades que afecten no tan sols a Reus sinó també Vila-seca i el Baix Ebre i que suma mig centenars d’imputats, part dels quals van ser regidors durant l’anterior mandat municipal.
L’actual primera tinent d’alcalde, Teresa Gomis, reconeix que “l’oasi s’ha acabat” i que “el tarannà polític que hi havia fa dos mandats no és el d’ara” a causa de la judicialització política que ha patit el consistori. De la seva banda, Cori Fargas, regidora d’Ara Reus, un dels grups més bel·ligerants amb el funcionament d’Innova i responsable d’haver portar la qüestió també als tribunals, afirma sentir-se “molt contenta del seu paper” i opina que “en mandats anteriors no hagués durat ni un trimestre” al consistori. Tot i això, assegura “haver viscut moments difícils perquè no és de bon gust presentar denúncies” i considera que “no és el mateix repartir recursos quan hi ha molts ingressos que gestionar amb fons escassos”.
De manera sobrevinguda als processos judicials relacionats amb Innova però fruït també de la visió programàtica dels dos socis de govern i la nova legislació estatal en la matèria, l’Ajuntament de Reus va endegar i tirar endavant la reestructuració de les empreses municipals l’any 2014. Una reestructuració que va comptar amb el suport d’Ara Reus que va sumar els seus vots als dos socis de govern, aleshores encara CiU i PP. Segons Cori Fargas, el vot positiu de la seva formació “va ser un punt d’inflexió en el mandat” i reitera que va ser “un vot de ciutat i no polític”.
Ruptura del pacte de govern després del 9N
El context polític d’aquest novè consistori reusenc ha estat molt marcat per la política general catalana i la mobilització social que ha conduït al 9N. Per aquest motiu, i tenint en compte les reticències expressades per molts militants convergents des de primera hora a la signatura d’un pacte amb els populars, la presentació de la querella contra el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, per la celebració del 9N, va ser adduït com a motiu de ruptura del pacte local. Tampoc va ser un encert estratègic que la portaveu dels populars es vanagloriés públicament a una trobada del seu partit a Barcelona de tenir “controlats” als seus socis en matèria sobiranista.
Malgrat tot, la ruptura del govern va ser en certa manera inesperada – decidida abans d’aprovar els pressupostos del 2015- i consumada a escassos sis mesos de les noves eleccions municipals. El pacte de gestió que havia girat pàgina a més de tres dècades de governs socialistes –si bé sota diferents fórmules de pacte- es trencava sense esgotar el seu primer mandat de quatre anys. Amb la frase “tot el que es comença s’ha d’acabar”, Misericòrdia Bonfill vol resumir el distanciament personal amb la decisió del grup majoritari, CiU, tot i afirmar que el seu grup ja ho té “assumit”. La regidora, a més, afegeix que “si et compromets que estaràs al capdavant, que treballaràs dia a dia des de maig de 2011 el que t’esperes és que et deixin acabar la feina el 2015, després els ciutadans ja decidiran democràticament que és el que volen.”
D’entrada, la decisió unilateral de CiU va significar un gir inesperat en el nou període polític que s’havia obert a Reus. A nivell pràctic, la conseqüència lògica d’aquesta ruptura va ser la definició d’un nou organigrama municipal en el qual, a grans trets, totes les regidores van mantenir les mateixes atribucions del 2011. La única excepció va ser Teresa Gomis que va assumir noves responsabilitats relacionades amb l’Agència de Promoció de Ciutat i l’Institut de Puericultura en la seva qualitat de regidora adjunta de Coordinació i Organització.
Ascens i caiguda de la líder del PP
Després de la ruptura del pacte, el darrer capítol de la vida política de la tercera dona que havia encapçalat una llista a Reus amb èxit, Alícia Alegret, encara estava per escriure. Sorprenentment, els seus companys de grup li van retirar el suport com a portaveu i la van abocar a una renúncia ineludible de l’escó de regidora. Una renúncia que tancava una carrera política fulgurant definida en menys de dos mandats municipals. Segons Bonfill, després de la ruptura del pacte amb CiU “el canvi de portaveu va ser una cosa consensuada que tots vam valorar”.
La popular enllaça aquesta decisió amb el relleu al capdavant de la presidència del partit a nivell local, que durant el 2014 es va renovar en la persona de Sebastià Domènech. “A partir d’aquí –assegura- ja va ser decisió personal de la senyora Alegret deixar el seu escó com a primera tinent d’alcalde i com a regidora d’aquest Ajuntament i com a membre del grup municipal del PP”.
