Divendres, 29 de Març de 2024

Rosa Luxemburg i la lluita pels drets nacionals de Catalunya

31 d'Octubre de 2014, per Antoni Puig

Aquest és un bon moment per recordar la controvèrsia entre Rosa Luxemburg i Lenin sobre la qüestió nacional. Ho faig, però, d'una manera breu, i segurament superficial.

Cal dir, en primer lloc, que la qüestió nacional sempre ha generat controversia dins del marxisme, començant pels pronunciaments del seu fundador.

Karl Marx, en carta a Friedrich Engels, el 2 novembre de 1867 va fer palesa aquesta contradicció tot dient: "Abans jo considerava impossible la separació d'Irlanda d'Anglaterra. Ara la considero inevitable, encara que després de la separació s'arribi a la federació". Uns dies més tard, en l'informe al Consell de la Primera Internacional, Marx hi feia constar: "L'interès absolut i directe de la classe obrera anglesa exigeix la ruptura de la seva actual unió amb Irlanda".

Molts anys despres, el debat sobre la questió nacional es va revifar just quan Karl Kautsky, aleshores el personatge més respectat dins del moviment socialista internacional, estava abandonant l'ortodòxia marxista per asimilar acriticamente el concepte de democràcia amb el significat que avui en dia encara es coneix en el món capitalista.

Lenin , llavors, va voler mantenir en peus l'ideari socialista i va proposar unir la lluita contra el capitalisme amb la defensa de reivindicacions democràtiques que els capitalistes estaven poc interesat en defensar, combatent, a la vegada, les expresions de reformisme que s'anaven instalant en el moviment socialista.

Un tema de debat, va ser, justament, la posicio a pendre davant la dependència d'un país "oprimit" con era aleshora Polònia, per un altre "opressor", com era Rússia. Aquí Lenin va xocar frontalment amb Rosa Luxemburg, que a la vegada mantenia una forta controversia amb el Partit Socialista de Polònia defensor del dret a la lliure determinació.

Rosa Luxemburg, estava molt radicalitzada, i amb raó, per el paper antisocial de la burgesía polaca i temia que l'autodeterminació de Polonia (que aleshores depenia de Rússia) afavorís a aquesta burgesia. Només es manifestava partidària "de l'autodeterminació en els petits estats on la independència depèn dels grans".

Lenin, en canvi, suggeria una cosa que ara encara és més vàlida que llavors: "No només els petits Estats sinó també Rússia, per exemple, depenen completament, en el sentit econòmic, de la potència del capitalisme financer imperialista d'els països burgesos rics".

Les pors de Rosa Luxeembur, la portaven a dir que : "Reconèixer el dret a l'autodeterminació equival a donar suport al nacionalisme burgès de les nacions oprimides". Lenin li replicava: "Resulta que tement el nacionalisme de la burgesia de les nacions oprimides Rosa Luxemburg afavoreix, en realitat, el nacionalisme ultrarreacionario dels russos", i afagia més endevant: "Apassionada per la lluita contra el nacionalisme a Polònia ha oblidat el nacionalisme rus, i aquest nacionalisme és ara el més temible".

Per Lenin, el nacionalisme rus era més feudal que burgès i consistia en "el major fre per a la democràcia i la lluita proletària".

El debat té punts de contacte amb tot el que aquest dies sentim a Catalunya.Per una banda, reapareix el fetitxisme vers la democràcia burgesa, tot i que aquesta democracia no té cap mirament per els procediments democràtics, com es veu en la llei alectoral, amb la utilització abusiva del tribunal Constitucional com a tercera cambra o amb la negació del dret a la lliure determinació.

D'altra banda, el rebuig cap a les polítiques burgeses del govern català, porta a alguns a obsessionar-se amb aquesta govern, oblidant el caràcter ultrareaccionari del govern central i els continguts oligàrquics i centralistes de l'actual Estat espanyol.

Hi ha, sortosament, un moviment contestaria a favor dels drets nacionals de Catalunya que incorpora moltes persones d'esquerres. Aquesta moviment s'allunya dels plantejaments de Rosa Luxemburg sobre la qüestió nacional. Però seria de desitjar que això vingués de la mà, d'un acostament cap als posicionaments revolucionaries que respecte a la mobilització de les masses, sobre la lluita democràtica i social i pel que fa al vincle entre reformes i revolució, sempre va mantenir la inoblidable i exemplar Rosa Luxemburg.

Antoni Puig és llicenciat en Administració i Direcció d’Empreses, i tècnic superior en Seguretat.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (4)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

Antoni Puig Solé  02 de Novembre de 2014

Al costat de la dreta dura?

Ramón (perdó per abans haver-te dit Joan). Des del meu punt és un greu error atribuir tota la gran movilizaciónm popular de Catalunya al Govern de CiU i fer còmplice de les seves retallades a la gent que s'ha mobilitzat. La meva experiència m'indica que la majoria de la gent que ha lluitat fermament contra les retallades, lluita amb la mateixa fermesa, i al mateix temps, pels drets nacionals de Catalunya

Ramon Salvat - Reus  01 de Novembre de 2014

Doncs parle de Comorera, Toni

Sense compartir admiracions, i respectant al personatge Joan Comorera i la seva lluita pel socialisme -com no pot esser d’altra manera- el malaurat Miquel Caminal, que prou coneixia a Comorera, i les mes de 950 pagines que va escriure sobre ell ho demostren, el descriu con a maquiavèl•lic. Va dir i escriure moltes coses al llarg de la seva vida. Per exemple el 22.9.1934, poc abans del fets d’octubre no dubtava a declarar a un diari de Madrid “nosotros creemos que los socialistas debemos sumarnos a un gran movimiento de regeneración nacional y de reconstrucción republicana, sin perder nuestra personalidad y sin olvidar nuestros fines últimos. (obviament, els fins darrers, no eren la independència catalana). També va dir “la més rigorosa tàctica marxista és la de sotmetre’s a la realitat, i la realitat en aquells moments era enrobustir la posició de les esquerres republicanes per evitar el triomf de la reacció política”. Permetem, company, que sigui el meu modest anàlisi marxista - del teu i el vostre SI-SI- que, posant-vos al mateix costat que els sobiranistes de dreta pura, dura i retalladora de drets socials i els seus aliats us poseu al costat de la reacció política en contra les classes populars de tot l’Estat Espanyol incloses, clar és, les catalanes.

AntoniPuig  01 de Novembre de 2014

De marxistes catalans

Amic Joan Salvar. No se si et serviran les paraules, de Joan Comorera, de qui, com tu ja saps, sempre m'he considerat deixeble, sense oblidar per això, les aportacions d'altres mestres com Joaquin Maurin i Andreu Nin. Això deia Comorera en 1936:“En l’ordre del dret a Catalunya a la seva autodeterminació, nosaltres no tenim limitacions. Nosaltres acceptem que, si en un moment històric, Catalunya es veiés en la necessitat de separar-se d’Espanya d’una manera total i absoluta, és molt probable que nosaltres, que no portem l’etiqueta de separatistes, ni de catalanistes, no fórem dels que ens quedaríem enrere” Ho trobes ridícul?

Ramon Salvat  31 d'Octubre de 2014

De teorics

Repassar l’amplia, diversa - i a voltes contradictòria- obra de teòrics marxistes en tractar el tema del nacionalisme (en el sentit de l’estat nació) es una tasca encomiable, però bastant estèril, al meu poc docte parer.
No puc deixar d’ observar en el teu escrit, apreciat company, una mena d’autojustificació pel teu, per a mi sorprenent , posicionament en defensa d’això que en diu el SI-SI, un terme aquest que em resulta bastant ridícul, sento dir-ho.
Alguns, ves per on, considerem totalment encertades part de les posicions de Rosa Luxemburg que cites, encertades i clarament aplicables a la situació que vivim avui. Alguns no parem , dia si, altra també, de sorprendre’ns per les continuades conversions de molts marxistes - a qui respectem i respectarem sempre, com l’admirat professor Fontana, per exemple- a la causa del vostre nou estat nació o si t’agrada mes “pàtria catalana”.
I, creu-me, no ho fem pas des de la posició de defensar allò que de petits en feien estudiar com “la unidad de destino en lo universal”. Mes aviat ho fem des de el convenciment de continuar treballant per la idea de la República Espanyola i Federal, també utòpica, però no menys probable , i sens dubte mes solidària.