Som un país que sembla moure’s a batzegades i sempre quan som al límit. El president Pere Aragonès, en una presentació solemne, després de convocat un consell executiu extraordinari per analitzar com fer front al retrocés del català, ens diu que “ja no hi ha temps per perdre”.
Així doncs, fins ara s’ha estat perdent el temps, en relació a la defensa del català? Aquesta és la pregunta que sorgeix de l’afirmació del president, en un acte en el qual anuncia 100 mesures (m’agradaria saber per què sempre aquestes accions tenen un número rodó), i que d’entrada sembla mes màrqueting que una acció eficaç.
Per què ara sorgeix aquesta urgència, quan ja des de fa anys que diferents enquestes i estudis i sobretot passejant pels carrers de les nostres ciutats, cosa que suposem fan els polítics, és evident que el català està perdent ús? Doncs ha estat per que l'Observatori der la Qualitat lingüística de l’IEC ha presentat un informe en què novament es denuncia la pèrdua de l'ús del català.
Sembla que les sentències del TSJC per aplicar el 25% de castellà a les aules, fins i tot després de la nova llei que el conseller González-Cambray ens va garantir que podria resoldre aquest posicionament dels tribunals, i que ha comportat fins ara tenir 26 escoles afectades de moment, no eren una senyal prou clara, ni un factor prou preocupant, per veure les limitacions de l’ús del català.
De fet, podríem dir que mai és tard per actuar, tant si es tracta de la intervenció del president Aragonès, tot denunciant la violació dels drets dels catalanoparlants per part de l’estat espanyol, com si parlem de les mesures i les possibles solucions que es proposen. En aquest cas, ens n'han presentat un centenar, tot i que cal dir que sense un pressupost econòmic concret per fer-hi front.
Cadascun dels departaments que hagin de desenvolupar-les haurà de fer mans i mànigues amb els ajustats pressupostos actuals. Primer entrebanc, doncs: la manca de recursos, quelcom que ens fa dubtar de l'eficàcia de les possibles accions. Intentant d'analitzar-ne algunes, ens trobem amb la sorpresa que es preveu fer formació en immersió lingüística al professorat de secundària. Segons sembla, l’informe l'OQL assenyala que menys de la meitat dels professorat de 4t d’ESO manté el català com llengua vehicular a les classes.
Tot i ser sorprenent aquesta dada, ho és més que sigui ara, després de tants anys d'una immersió lingüística a Catalunya que suposadament funcionava, que el professorat hagi de fer cursos de formació. També hi ha previstos cursos al personal de l’àmbit sanitari “perquè tothom té dret a ser atès en català”. No era un dret ja reconegut? El domini de la llengua no és un requisit d’accés a la feina?
Una vegada més sembla que s’estan intentant aplicar mesures per millorar la imatge de la classe política, tot i que la seva eficàcia real és més que dubtosa. Cal tenir en compte que tan sols el 43% dels catalanoparlants es dirigeixen a un desconegut en català, pel 40% que directament canvien al castellà. Ens queixem que a la justícia no es parla en català, però s’ha tingut en compte que tant sols el 21% dels advocats fan els seus estudis en català?
Si des de l’escola ja no s’apliquen correctament els processos del català, com podem pretendre que després amb tan sols unes mesures cosmètiques es pugui resoldre el problema del seu poc ús? En clau política i en els darrers anys, parlar en català s’ha convertit en una mena de referent de tendència política, quan mai havia estat així. D'alguna manera, els propis defensors de la llengua amb la seva flema i indiferència, han permès han contribuït a aquesta politització.
Tan sols un exemple. Durant molt anys, al Parlament, tots el partits polítics amb independència de la seva ideologia parlaven en català. L'entrada d’aquest partit, que no cal esmentar, va portar el PP i el PSC-PSOE (suposo que per esgarrapar vots) a fer algunes de les seves intervencions en castellà. I d'aquí a la situació actual, ja que els partits polítics han semblat traslladar als seus simpatitzants que el català no és una llengua a defensar, sinó de partit. Uns per acció, i d’altres per omissió, la responsabilitat és compartida.
Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg.
Així doncs, fins ara s’ha estat perdent el temps, en relació a la defensa del català? Aquesta és la pregunta que sorgeix de l’afirmació del president, en un acte en el qual anuncia 100 mesures (m’agradaria saber per què sempre aquestes accions tenen un número rodó), i que d’entrada sembla mes màrqueting que una acció eficaç.
Per què ara sorgeix aquesta urgència, quan ja des de fa anys que diferents enquestes i estudis i sobretot passejant pels carrers de les nostres ciutats, cosa que suposem fan els polítics, és evident que el català està perdent ús? Doncs ha estat per que l'Observatori der la Qualitat lingüística de l’IEC ha presentat un informe en què novament es denuncia la pèrdua de l'ús del català.
Sembla que les sentències del TSJC per aplicar el 25% de castellà a les aules, fins i tot després de la nova llei que el conseller González-Cambray ens va garantir que podria resoldre aquest posicionament dels tribunals, i que ha comportat fins ara tenir 26 escoles afectades de moment, no eren una senyal prou clara, ni un factor prou preocupant, per veure les limitacions de l’ús del català.
De fet, podríem dir que mai és tard per actuar, tant si es tracta de la intervenció del president Aragonès, tot denunciant la violació dels drets dels catalanoparlants per part de l’estat espanyol, com si parlem de les mesures i les possibles solucions que es proposen. En aquest cas, ens n'han presentat un centenar, tot i que cal dir que sense un pressupost econòmic concret per fer-hi front.
Cadascun dels departaments que hagin de desenvolupar-les haurà de fer mans i mànigues amb els ajustats pressupostos actuals. Primer entrebanc, doncs: la manca de recursos, quelcom que ens fa dubtar de l'eficàcia de les possibles accions. Intentant d'analitzar-ne algunes, ens trobem amb la sorpresa que es preveu fer formació en immersió lingüística al professorat de secundària. Segons sembla, l’informe l'OQL assenyala que menys de la meitat dels professorat de 4t d’ESO manté el català com llengua vehicular a les classes.
Tot i ser sorprenent aquesta dada, ho és més que sigui ara, després de tants anys d'una immersió lingüística a Catalunya que suposadament funcionava, que el professorat hagi de fer cursos de formació. També hi ha previstos cursos al personal de l’àmbit sanitari “perquè tothom té dret a ser atès en català”. No era un dret ja reconegut? El domini de la llengua no és un requisit d’accés a la feina?
Una vegada més sembla que s’estan intentant aplicar mesures per millorar la imatge de la classe política, tot i que la seva eficàcia real és més que dubtosa. Cal tenir en compte que tan sols el 43% dels catalanoparlants es dirigeixen a un desconegut en català, pel 40% que directament canvien al castellà. Ens queixem que a la justícia no es parla en català, però s’ha tingut en compte que tant sols el 21% dels advocats fan els seus estudis en català?
Si des de l’escola ja no s’apliquen correctament els processos del català, com podem pretendre que després amb tan sols unes mesures cosmètiques es pugui resoldre el problema del seu poc ús? En clau política i en els darrers anys, parlar en català s’ha convertit en una mena de referent de tendència política, quan mai havia estat així. D'alguna manera, els propis defensors de la llengua amb la seva flema i indiferència, han permès han contribuït a aquesta politització.
Tan sols un exemple. Durant molt anys, al Parlament, tots el partits polítics amb independència de la seva ideologia parlaven en català. L'entrada d’aquest partit, que no cal esmentar, va portar el PP i el PSC-PSOE (suposo que per esgarrapar vots) a fer algunes de les seves intervencions en castellà. I d'aquí a la situació actual, ja que els partits polítics han semblat traslladar als seus simpatitzants que el català no és una llengua a defensar, sinó de partit. Uns per acció, i d’altres per omissió, la responsabilitat és compartida.
Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg.
