Podríem preguntar-nos en aquests moments si és el legislador qui no sap redactar bé les lleis, per tal que els jutges l’apliquin amb criteri, o és que realment el tercer poder, com s’acostuma a dir, ha assumit el paper de corregir les lleis en la seva aplicació, en lloc d’interpretar-les d’acord amb cadascuna de les circumstàncies del fet a sentenciar.
Aquesta confusió de funcions, que sembla s’ha incorporar si ens atenem a les resolucions i sentències dels darrers temps, ens pot portar a fer una aplicació inadequada de les normes legals, a indefensió. Des de que es va produir el canvi legislatiu per part dels seus promotors, hem tingut l'ocasió de poder escoltar, de poder llegir i fins i tot de poder assistir a debats en els quals hi havia qui deia que la modificació de la llei de sedició no servia per res perquè tot podia seguir igual davant dels qui han apostat per actuar d’acord amb el govern de l’estat, tot assegurant que després de suprimir del Codi Penal el delicte (o pot ser tant sols la paraula) sedició, tot seria diferent, sobretot si també s'hi afegia el canvi de criteri del delicte de malversació.
Reconec que encara és aviat per poder analitzar tot l’abast de l’aplicació de les noves normes, si bé el posicionament del Tribunal Suprem presidit pel jutge Marchena ja ens ha deixat ben clar quan diu que no es pot acceptar que el delicte de sedició quedi limitat a un delicte de desordres públics, encara que siguin agreujats, que és molt més que uns fets de desordres públics, ja que fer-ho així "desenfoca el problema”.
I per tant, tot i que dona per extingida la inhabilitació per Sánchez, Cuixart, Forcadell Rull i Forn, la manté per a Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa, en funció d’una esmena interpretativa al text legal. El posicionament del Suprem llença un torpede directe a la línia de flotació d’ERC, que havia justificat tota la seva política a Madrid en l’argument que havia aconseguit un canvi en el codi penal que beneficiava els polítics encausats pel referèndum de l’1-O; i ara s’obre un nou escenari amb la necessitat d’una anàlisi de la estratègia emprada fins ara per ERC.
Han facilitat una governabilitat tranquil·la a Sánchez, mentre que els resultats obtinguts han estat ben minsos, i cada vegada els resultarà mes difícil presentar l'opció d’un referèndum, pactat, en el qual ni ells mateixos creuen. I opinio que això deixa a Oriol Junqueras (que confiava poder presentar-se a les properes eleccions) fora de joc. Marta Vilalta, en roda de premsa, va afirmar que és una “arbitrarietat” que la reforma està ben feta i culpa al Suprem de “fer un cop”, afegint que són el jutges qui no apliquen bé el previst.
Aquesta afirmació denota una certa ingenuïtat i, a la vegada, preocupació. Que no ho havien vist venir, que les condemnes no separaven les penes per delictes? Potser és que no tenim visió de futur com la té Rufián, que diu que s’ha fet la reforma pensant “en generacions futures”. Això si, ara resulta, i sense donar-li la raó, que Vilalta parla de la mateixa via que el president Puigdemont, girant la vista als tribunals internacionals, quan diu que aquest fet "facilitarà la defensa davant dels tribunals internacionals".
Mentre, Pedro Sánchez es frega les mans, ja que una vegada més li ha sortit bé la seva jugada, ja sigui voluntàriament o per aquesta sort que tothom li atribueix. Llueix “d’haver trencat l’independentisme durant el seu mandat”. Ha aconseguit callar el moviment independentista, al menys una part important d’aquest, i sense cap desgast. De fet, agraeix al Suprem el seu posicionament, ja que confirma el que sempre havia volgut, a la vegada que li permet d’aquesta manera alçar la veu i dir al PP i VOX (sembla que té interès en tenir-los com interlocutors) que la reforma no servia per alliberar als polítics independentistes, que aquests seguiran complint la pena, i que el que compta és tenir-los arraconats, que no es puguin presentar a unes eleccions.
Amb el suport al govern de l'estat, ERC ha aconseguit un indult i ara, la reducció de la inhabilitació a una part dels polítics condemnats. A canvi, i una vegada més des de Catalunya, s’ha facilitat una governabilitat a Espanya, s’ha generat un entorn i una imatge que li permet dir al president Sánchez que el problema de Catalunya ja està superat, que s'ha tornat a la normalitat.
Això sí, encara hi ha molts encausats que estan pendent de judici i que, amb aquesta visió del Suprem, no ho tindran gens fàcil. Compensa poder seguir al front del govern de la Generalitat a canvi de tantes concessions? Compensa mantenir un discurs que fa aigües per tot arreu, a fi de mantenir el tipus i poder dir que són ells qui estan en poder de la veritat? La política pot ser l’art del personalisme, però quan alguns es converteixen en culte al líder, es perd de vista la realitat i tot plegat pot portar al desastre.
Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg.
Aquesta confusió de funcions, que sembla s’ha incorporar si ens atenem a les resolucions i sentències dels darrers temps, ens pot portar a fer una aplicació inadequada de les normes legals, a indefensió. Des de que es va produir el canvi legislatiu per part dels seus promotors, hem tingut l'ocasió de poder escoltar, de poder llegir i fins i tot de poder assistir a debats en els quals hi havia qui deia que la modificació de la llei de sedició no servia per res perquè tot podia seguir igual davant dels qui han apostat per actuar d’acord amb el govern de l’estat, tot assegurant que després de suprimir del Codi Penal el delicte (o pot ser tant sols la paraula) sedició, tot seria diferent, sobretot si també s'hi afegia el canvi de criteri del delicte de malversació.
Reconec que encara és aviat per poder analitzar tot l’abast de l’aplicació de les noves normes, si bé el posicionament del Tribunal Suprem presidit pel jutge Marchena ja ens ha deixat ben clar quan diu que no es pot acceptar que el delicte de sedició quedi limitat a un delicte de desordres públics, encara que siguin agreujats, que és molt més que uns fets de desordres públics, ja que fer-ho així "desenfoca el problema”.
I per tant, tot i que dona per extingida la inhabilitació per Sánchez, Cuixart, Forcadell Rull i Forn, la manté per a Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa, en funció d’una esmena interpretativa al text legal. El posicionament del Suprem llença un torpede directe a la línia de flotació d’ERC, que havia justificat tota la seva política a Madrid en l’argument que havia aconseguit un canvi en el codi penal que beneficiava els polítics encausats pel referèndum de l’1-O; i ara s’obre un nou escenari amb la necessitat d’una anàlisi de la estratègia emprada fins ara per ERC.
Han facilitat una governabilitat tranquil·la a Sánchez, mentre que els resultats obtinguts han estat ben minsos, i cada vegada els resultarà mes difícil presentar l'opció d’un referèndum, pactat, en el qual ni ells mateixos creuen. I opinio que això deixa a Oriol Junqueras (que confiava poder presentar-se a les properes eleccions) fora de joc. Marta Vilalta, en roda de premsa, va afirmar que és una “arbitrarietat” que la reforma està ben feta i culpa al Suprem de “fer un cop”, afegint que són el jutges qui no apliquen bé el previst.
Aquesta afirmació denota una certa ingenuïtat i, a la vegada, preocupació. Que no ho havien vist venir, que les condemnes no separaven les penes per delictes? Potser és que no tenim visió de futur com la té Rufián, que diu que s’ha fet la reforma pensant “en generacions futures”. Això si, ara resulta, i sense donar-li la raó, que Vilalta parla de la mateixa via que el president Puigdemont, girant la vista als tribunals internacionals, quan diu que aquest fet "facilitarà la defensa davant dels tribunals internacionals".
Mentre, Pedro Sánchez es frega les mans, ja que una vegada més li ha sortit bé la seva jugada, ja sigui voluntàriament o per aquesta sort que tothom li atribueix. Llueix “d’haver trencat l’independentisme durant el seu mandat”. Ha aconseguit callar el moviment independentista, al menys una part important d’aquest, i sense cap desgast. De fet, agraeix al Suprem el seu posicionament, ja que confirma el que sempre havia volgut, a la vegada que li permet d’aquesta manera alçar la veu i dir al PP i VOX (sembla que té interès en tenir-los com interlocutors) que la reforma no servia per alliberar als polítics independentistes, que aquests seguiran complint la pena, i que el que compta és tenir-los arraconats, que no es puguin presentar a unes eleccions.
Amb el suport al govern de l'estat, ERC ha aconseguit un indult i ara, la reducció de la inhabilitació a una part dels polítics condemnats. A canvi, i una vegada més des de Catalunya, s’ha facilitat una governabilitat a Espanya, s’ha generat un entorn i una imatge que li permet dir al president Sánchez que el problema de Catalunya ja està superat, que s'ha tornat a la normalitat.
Això sí, encara hi ha molts encausats que estan pendent de judici i que, amb aquesta visió del Suprem, no ho tindran gens fàcil. Compensa poder seguir al front del govern de la Generalitat a canvi de tantes concessions? Compensa mantenir un discurs que fa aigües per tot arreu, a fi de mantenir el tipus i poder dir que són ells qui estan en poder de la veritat? La política pot ser l’art del personalisme, però quan alguns es converteixen en culte al líder, es perd de vista la realitat i tot plegat pot portar al desastre.
Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg.
