Després de la trobada del president Sánchez i Macron a Barcelona, afirmant que el procés ja s'ha acabat, que va comportar una manifestació del món independentista a l'avinguda Maria Cristina de Barcelona, sembla que s'ha despertat un interès per part dels partits polítics, tant els catalans com els de caràcter estatal, per dir-hi la seva i confirmar o negar la finalització i el sotmetiment dels independentistes a la causa espanyola.
Certament, tan sols cal veure un polític en un faristol o amb un micròfon davant per tenir la sensació que estan impartint càtedra en relació amb qualsevol de les qüestions que puguin afectar Catalunya. Hem arribat a un punt en què es confonen els desitjos o les percepcions pròpies amb la realitat i això es tradueix en les afirmacions que tot sovint podem escoltar.
De fet, si atenem a la situació dels partits polítics independentistes i el missatge que cadascun d'ells està donant, bé que poden els partits estatals interpretar que en aquests moments la situació és més d'una lluita per l'hegemonia dels vots que per la independència. Veient com estan actuant, sembla que aquesta és la situació. La CUP fa temps que és fora de l'estratègia independentista, des que han vist que ja no els tenen en compte al Parlament. JxCat continuen encara intentant saber què volen ser de grans, com ja hem comentat en altres ocasions. Tan sols l'activitat del president Puigdemont els dona una pàtina independentista. I ERC, es creuen en poder de la veritat, com posa de manifest el seu president Junqueras quan afirma que "l'únic camí sobre la taula és el seu i cal sumar-s'hi".
La sortida de JxCat del govern i el paper d'oposició que estan fent; l'aproximació d'ERC al PSC-PSOE per poder aprovar els pressupostos amb ells, fent de costat als seus antics socis, dona tota la impressió que "han passat pantalla" de la independència. Els gripaus que el president Aragonès està disposat a empassar-se, com ara la B-40, que era una de les anomenades ratlles vermelles que no volia traspassar, si bé sembla que poden acabar acceptant tot el que els demanin, si amb això obtenen l'aprovació dels pressupostos i poden continuar governant, faran seva la frase de "qui dies passa, anys empeny".
Tan sols cal mirar una mica el nostre entorn per veure que els partits estan més preocupats a hores d'ara per les seves estratègies davant les pròximes eleccions municipals, perquè saben que l'eix del vot en aquestes eleccions serà de caràcter local, i tan sols acabaran votant en l'eix independència sí o no, en unes possibles eleccions autonòmiques, que es poden produir si no s'aproven els pressupostos, i això tots els partits ho saben, raó per la qual en el seu dia a dia, ha quedat només com una paraula comodí, que serveix en qualsevol moment.
La realitat, però, és tossuda. Si analitzem una enquesta publicada recentment per l'Institut DYM a escala estatal, el 67,8% dels enquestats considera que no s'ha acabat el procés, en enfront del 18,2% que creu que sí. Per cert, dels votants socialistes, en aquesta enquesta tan sols 30% creu que s'ha superat. Potser Pedro Sánchez podria escoltar les seves bases i no el seu desig quan declara que s'ha superat.
Una altra enquesta de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), feta a Catalunya, ens diu que el 35,8% dels enquestats volen Catalunya com un estat independent, en enfront del 18,8% que hi havia l'any 1991, dades que caldria que tinguessin en compte els partits polítics quan creuen (o diuen) que el procés s'ha acabat. També posa de manifest que el 62,1% creu que no arribaran a acords entre ambdós governs (central i català). En aquest cas, ERC que prengui bona nota, que una cosa són els desitjos o interessos electorals i una altra, la realitat que ens trobem.
Dades que segur tenen els representants polítics, encara que els seus missatges semblen estar al marge de la realitat. Un exemple va ser el discurs del president Aragonès en el 29è Congrés Nacional d'ERC, parlant gairebé tot el temps de les bondats del seu partit, però les de l'any 1931, potser perquè ara no tenen gaire cosa a oferir, més que l'acceptació d'un pacte amb el PSC-PSOE, com així ha estat dels militants presents a la seva política, afirmant que tenim la Generalitat gràcies al seu partit per les negociacions amb el govern provisional espanyol el 17 d'abril de 1931. Clar que va ometre explicar que el president Macià aquell dia va dir "avui és el dia més trist de la meva vida", perquè va ser a canvi de renunciar a la proclamació de la "República Catalana dins una federació de Repúbliques Ibèriques" feta just tres dies abans.
Sembla que ha arribat el moment en què els dirigents polítics facin una reflexió. En primer lloc, han de ser conscients que el procés no s'ha acabat, encara que alguns ho creguin. En segon lloc, que revisin quins són realment els seus objectius, sembla que a hores d'ara tenen una confusió o potser són contradictoris entre ells. Que no intentin jugar amb la gent donant missatges històrics uns, inconcrets o ambigus d'altres, en funció del que creuen que es vol escoltar. Si tenen clar que s'ha d'anar endavant amb la independència, que ho facin bé. No és moment de projectes il·lusoris, com pensar que el govern espanyol permetrà un referèndum, o que la Unió Europea ho acceptarà sense més ni més.
Joan Bermúdez i Prieto
Advocat i Politòleg
Certament, tan sols cal veure un polític en un faristol o amb un micròfon davant per tenir la sensació que estan impartint càtedra en relació amb qualsevol de les qüestions que puguin afectar Catalunya. Hem arribat a un punt en què es confonen els desitjos o les percepcions pròpies amb la realitat i això es tradueix en les afirmacions que tot sovint podem escoltar.
De fet, si atenem a la situació dels partits polítics independentistes i el missatge que cadascun d'ells està donant, bé que poden els partits estatals interpretar que en aquests moments la situació és més d'una lluita per l'hegemonia dels vots que per la independència. Veient com estan actuant, sembla que aquesta és la situació. La CUP fa temps que és fora de l'estratègia independentista, des que han vist que ja no els tenen en compte al Parlament. JxCat continuen encara intentant saber què volen ser de grans, com ja hem comentat en altres ocasions. Tan sols l'activitat del president Puigdemont els dona una pàtina independentista. I ERC, es creuen en poder de la veritat, com posa de manifest el seu president Junqueras quan afirma que "l'únic camí sobre la taula és el seu i cal sumar-s'hi".
La sortida de JxCat del govern i el paper d'oposició que estan fent; l'aproximació d'ERC al PSC-PSOE per poder aprovar els pressupostos amb ells, fent de costat als seus antics socis, dona tota la impressió que "han passat pantalla" de la independència. Els gripaus que el president Aragonès està disposat a empassar-se, com ara la B-40, que era una de les anomenades ratlles vermelles que no volia traspassar, si bé sembla que poden acabar acceptant tot el que els demanin, si amb això obtenen l'aprovació dels pressupostos i poden continuar governant, faran seva la frase de "qui dies passa, anys empeny".
Tan sols cal mirar una mica el nostre entorn per veure que els partits estan més preocupats a hores d'ara per les seves estratègies davant les pròximes eleccions municipals, perquè saben que l'eix del vot en aquestes eleccions serà de caràcter local, i tan sols acabaran votant en l'eix independència sí o no, en unes possibles eleccions autonòmiques, que es poden produir si no s'aproven els pressupostos, i això tots els partits ho saben, raó per la qual en el seu dia a dia, ha quedat només com una paraula comodí, que serveix en qualsevol moment.
La realitat, però, és tossuda. Si analitzem una enquesta publicada recentment per l'Institut DYM a escala estatal, el 67,8% dels enquestats considera que no s'ha acabat el procés, en enfront del 18,2% que creu que sí. Per cert, dels votants socialistes, en aquesta enquesta tan sols 30% creu que s'ha superat. Potser Pedro Sánchez podria escoltar les seves bases i no el seu desig quan declara que s'ha superat.
Una altra enquesta de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), feta a Catalunya, ens diu que el 35,8% dels enquestats volen Catalunya com un estat independent, en enfront del 18,8% que hi havia l'any 1991, dades que caldria que tinguessin en compte els partits polítics quan creuen (o diuen) que el procés s'ha acabat. També posa de manifest que el 62,1% creu que no arribaran a acords entre ambdós governs (central i català). En aquest cas, ERC que prengui bona nota, que una cosa són els desitjos o interessos electorals i una altra, la realitat que ens trobem.
Dades que segur tenen els representants polítics, encara que els seus missatges semblen estar al marge de la realitat. Un exemple va ser el discurs del president Aragonès en el 29è Congrés Nacional d'ERC, parlant gairebé tot el temps de les bondats del seu partit, però les de l'any 1931, potser perquè ara no tenen gaire cosa a oferir, més que l'acceptació d'un pacte amb el PSC-PSOE, com així ha estat dels militants presents a la seva política, afirmant que tenim la Generalitat gràcies al seu partit per les negociacions amb el govern provisional espanyol el 17 d'abril de 1931. Clar que va ometre explicar que el president Macià aquell dia va dir "avui és el dia més trist de la meva vida", perquè va ser a canvi de renunciar a la proclamació de la "República Catalana dins una federació de Repúbliques Ibèriques" feta just tres dies abans.
Sembla que ha arribat el moment en què els dirigents polítics facin una reflexió. En primer lloc, han de ser conscients que el procés no s'ha acabat, encara que alguns ho creguin. En segon lloc, que revisin quins són realment els seus objectius, sembla que a hores d'ara tenen una confusió o potser són contradictoris entre ells. Que no intentin jugar amb la gent donant missatges històrics uns, inconcrets o ambigus d'altres, en funció del que creuen que es vol escoltar. Si tenen clar que s'ha d'anar endavant amb la independència, que ho facin bé. No és moment de projectes il·lusoris, com pensar que el govern espanyol permetrà un referèndum, o que la Unió Europea ho acceptarà sense més ni més.
Joan Bermúdez i Prieto
Advocat i Politòleg
