Belén Macías: ‘El cinema és la cultura d’un país, la seva manera de respirar’

L’excepcionalitat, de vegades, es troba en les coses petites. Aquest podria ser el lema de la cineasta Belén Macías, tarragonina de naixement i madrilenya d’adopció, que ha dirigit pel·lícules tan ben considerades per la crítica com ‘El patio de mi cárcel’ (2008). Després d’optar a diversos premis Goya i d’un període laboral a la televisió, Macías estrena el seu tercer llargmetratge, ‘Juegos de familia’, comèdia romàntica que desempolsega el bagul de records d’un cinema espanyol que semblava caducat o extingit, un cinema d’embolic, que reivindica la importància de la interpretació.

Vicky Peña, Juanjo Puigcorbé i Antonio Valero protagonitzen el triangle amorós del film, que desenvolupa temes tan universals com l’amor, la gelosia i les relacions familiars. Elements amb què la directora ha intentat mostrar que “la passió i el sexe no tenen edat”.

Les rialles també es contagien

‘Juegos de familia’ és la primera incursió de Macías, habitual del gènere dramàtic, en la comèdia. “És un descobriment molt bonic, sobretot quan escolto les rialles del públic”, comenta la directora, que va presentar la pel·lícula a Ocine Les Gavarres el passat 30 de setembre, acompanyada pel també tarragoní Paco Enlaluna, cantautor i actor que ha treballat la part més còmica dels diàlegs i ha escrit dos temes de la banda sonora. Tant Macías com Enlaluna van compartir anècdotes amb els assistents després de la primera projecció al cine de les Gavarres, per després agrair al seu gerent, Josep Eduard Príncep, l’esforç que suposa afegir pel·lícules petites o d’autor a la programació d’un multisales.

I és que viure del cinema espanyol sembla gairebé impossible, i els que ho fan formen part d’un cercle privilegiat. La situació cinematogràfica de l’Estat és cada vegada més qüestionable: Mediaset i Atresmedia, obligades a invertir un cinc per cent de la seva producció en cinema, segons Macías, aposten per un sistema més que rendible. “Fan pel·lícules grans, de pressupost elevat, i s’ho gasten tot en elles”. La directora va tancar el col·loqui entre aplaudiments, tot demanant un canvi i defensant que “el cinema és la cultura d’un país, la seva manera de respirar”.