Jordi Finestres: ‘Benjamí Benet va complir una ordre que mai no hagués desitjat rebre’

El reconegut periodista Jordi Finestres és l’autor de 'Retrat d’un magnicidi. Les últimes hores del president Companys'. Gràcies a la seva investigació sabem que un policia armat de Mont-roig del Camp va ser l’encarregat de donar el cop de gràcia i rematar el president de la Generalitat, Lluís Companys.

Com sorgeix aquest projecte?

El projecte arranca l’estiu del 2014 conjuntament amb un bon amic, el fotògraf Quim Roser, amb el qual ens vam marcar com a objectiu conèixer a fons la identitat de les persones que van participar en el procés a mort del President Companys. I en plena investigació ens arriba un seguit de pistes, mitjançant una font familiar –fet que en aquell moment desconeixíem- de Benjamí Benet que ens porta a intensificar la recerca per descobrir el nom de la persona que va comandar l’escamot d’afusellament i qui va disparar els obligats trets de gràcia contra el President.

Per a documentar-te pel projecte quin va ser el primer element que et va fer estirar del fil? Quines han estat les claus en la tasca de documentació?

Després d’una entrevista radiofònica, el juliol del 2014, es posa en contacte amb mi una persona que em diu conèixer qui és el sostoficial que comandava l’escamot d’afusellament. En desconeixia que es tractava del seu nét, ja que no m’ho va dir fins que el Quim i jo vam trobar l’expedient, a Madrid, de Benjamí Benet. El nét, però, ens va donar algunes pistes per localitzar la identitat del seu avi –que no va conèixer mai- tot i que fins al final vam entendre que no ens podia dir el nom perquè no volia trencar un compromís íntim, familiar. No ho va fer, però a partir de dades concretes sobre Benet vam anar configurant la investigació que va arribar a bon port.

Com va contactar amb el nét de Benet? Quines van ser les primeres pistes facilitades pel nét de Benet?

Gràcies a les noves tecnologies, per un missatge privat de la xarxa social facebook. Les primeres pistes van apuntar cap a la demarcació de Tarragona i a les Illes Balears i a les inicials del nom i cognom de Benjamí Benet (B.B.), que ens van posar sobre la pista tot i que no va ser fàcil perquè calia quadrar totes aquestes informacions amb els arxius militars, que són molts i dispersos arreu de l’estat.

Com ha aconseguit reconstruir la trajectòria policial?

En el moment que vam aconseguir l’expedient de Benjamí Benet, que no es trobava en cap arxiu militar sinó al Ministeri de l’Interior ja que l’octubre del 1940 Benet era membre de la Policia Armada i no pas de l’Exèrcit. Amb la informació de l’expedient i les dades facilitades pel seu nét vam quadrar la trajectòria del personatge.

Quines són les claus bàsiques que et dóna el testimoni de De Colubí?

Ramon de Colubí, el militar assignat per la defensa de Companys durant el procés sumaríssim, i a qui vaig tenir l’immens honor d’entrevistar a Caracas el 2003, em va confirmar que tot plegat era una farsa embolcallada d’una aparenta legalitat. La sentència de mort de Companys ja estava escrita per ordres directes de Franco. Colubí em va narrar les darreres hores i dies en vida de Companys, que confirmen que va morir amb un alt sentit de la dignitat, de manera serena i amb un ferm compromís amb la seva obra de govern, amb la seva gent i amb Catalunya.

Amb la documentació obtinguda i des del teu punt de vist creus que la mort de Companys va ser llast que va arrossegar Benet fins a la seva mort als 58 anys?

Sí, Benet va complir una ordre que mai no hagués desitjat rebre. Però no hi podia fer res, no podia negar-s’hi. Segons el testimoni de la seva filla que a la vegada va explicar al seu nét, Benjamí Benet va arribar a casa desfet i va fer prometre a la dona i als fills que mai més es parlaria d’aquell tràgic fet a casa. Segurament, en la meva opinió, Benet es va preguntar moltes vegades perquè el van escollir a ell. I no en sabrem mai la resposta.

En el llibre relates que Benet va intentar quedar-se amb el mocador ple de sang del president. És aquesta potser l’anècdota més destacada?

Segurament Benet va voler quedar-se’l com a record personal, però va ser descobert per un capità de la Guàrdia Civil, que el va obligar a deixar-lo on estava, a terra, i el va amonestar. Un dels misteris és conèixer on va anar a parar aquell mocador. L’historiador Josep Benet –que no tenia cap parentiu amb Benjamí Benet- sempre em va dir que el mocador estava guardat en algun arxiu militar espanyol. Potser algun dia el descobrirem…