La Mussara (‘Les ciutats del món’)

Sobrepujant el tres  grans cingles- el roig, el blanc, el groguenc- amb què la serra es redreça damunt del Camp de Tarragona, hi ha el morrot de les Airasses. Com una sentinella que va a muntar la guàrdia al cim, el llogarret de la Mussara s’hi enfila i es detura al llom. Són farbalans de la seva faldilla, un graonament de parades amb verdors d’una tendresa mística. Uns pocs d’ametllers en els conreus baixos es desentumeixen de les darreres neus i, al febrer, gosen florir inquiets, gràcils i temorencs com isards. La terra, allí  on no és sembrada, serva un to rosa, que en alguns indrets s’aviva fins a vermellejar. El bosc negre de l’Augustenc vesteix el redreçament, on recolzen les parades, que presideix el míser Vilaró.

Les cases són a un tret escàs de pedra, les unes de les altres. La majoria esbatanen les conques cegues de les portes i finestres. Moltes de teulades són esventrades, els cairats pengen negres i consumits d’un cap, i les intimitats de la llar són al descobert. Les parets mostren les pedres desiguals, les quals, al bat del sol, fan rossejar els edificis. Els d’arran del cingle no senten l’angúnia del perill de tombar-s’hi. Pedra, morter, calç, ací com arreu, són els elements de les construccions. Però això, damunt la roca viva, vora el gran cingle, de cara a la immensitat blavissa, té un encís novell. Un patiet posseeix només una minúscula margenada seca, que el llevi de temença de deixar-se lliscar dins el gran badall.

Entre casa i casa, hi ha margenades oxidades, clapejades de groc amb arrapaments de líquens, si no són enfilades d’heura. Una closa, un inici de carrer desapareix en una era, on els mussarencs baten llur blat de cara i arran de l’abís. S’insinua un altre carrer i mor en l’enrunament d’un corral. El cementiri amb els murs barbats d’heura, l’esglesiola i la deserta rectoria, fan el contorn a una placeta, que es prolonga amb el rengle de rústics edificis de davant de l’enxollament, el qual viu pres del propi encís. Mitja dotzena de xops alterosos li fan guàrdia i s’hi emmirallen.  Cases arrupides, esgrogueïdes, cansades, que han derrotat tantes de tempestes i que, any darrera any, han vençut les neus i la mestralada impetuosa. Només gallegen una micoia aquestes del rengle del xoll i, això, per motiu de la companyia que els fa el campanaret octagonal amb la caperutxa feta de roges teules sarraïnes. A les petites finestres d’aquest rengle de cases hi ha negres cassoles, ferrades, gibrells i testos amb clavellines i petits rosers enfredorits. Llur esclat no serva comparança amb la ufana de la florida que hi ha en l’herbei.

Els carrers o senderons existents entre les cases són plens de xerri, de palla consumida, de minúscules desferres. La primavera té compte, però , de cobrir-ho tot de milers de flors grogues, color de lila, moradenques i blanques. Gleva humida encatifa el vessant. A l’estiu s’asseca i rosseja i, tostemps, amb la seva flonjor dóna blanesa a la petjada i fa el coster benpujadís.

Es enllà de la Pasqua quan el roquer de les Airasses és una catifa verdejant, espargida de flors múltiples. Plantats arran de l’espadat, mentre criden els corbs que creuen la immensitat, ens subjuga el gran panorama. La plana, presidida per Reus, es manifesta als nostres ulls amb tot l’esclat multicolor, fistonejada per blau d’acer de la mar, amb la gràcia del cap de Salou – mig de l’aigua, mig de la terra – que la fereix com un glavi. Una opulència verdejant, escumosa de verd i d’or, marca la vall oberta, entre Vilaplana i Alforja. Enllà, de ponent a migdia, hi ha la superba successió de serres que va del Camp a l’Ebre. Juguen els primers termes abruptes, acoltellats i sangonents amb les blavors vives o desmaiades de las llunyanies. A sol o a ressol, a claror perla de cel tapat, a llum naixent o a vermellors de sol ponent, es coloren, es matisen, s’esblaimen, es velen o, per contra, s’aviven i prenen puixança, els roquers, les cingleres, el vermellejants planells suspesos, les clapes de bosc, les taquetes dels masos, els esvoranc dels torrents, el arenys de les rieres i la dilatada plana que llangueix tot esblanqueint-se...

¿Quin daler menà els primers homes que bastiren la Mussara dalt de l’aspre morrot alterós, ventós i fred, de cara a la plana tèbia i a la mar enlluernadora?

¿Fou el mateix que a nosaltres ens reté, ací, peu drets, arran de l’abís, guanyats per tanta bellesa? ¿Quin daler, quins secrets lligams retenen encara l’home a les pobreses d’ací dalt, avesat a la diària contemplació de la plana pròdiga, ubèrrima, temptadora? A la terra baixa ha d’acudir per proveir-se de tot allò que li és indispensable i per vendre la mica de blat que, a còpia d’esforços, pot haver com a sobrer. La temptació i el contacte són de cada dia i de cada hora. ¡Quina lliçó de fidelitat i de voluntat ens donen les cases encara obertes i els pendissos encara conreats de la pobra, humil, enfredorida i escardalenca Mussara ! Allà baix – al Camp – hi ha la riquesa i l’abundància i, amb ella, l’exaltació i el traüt. Ací dalt hi ha l’austeritat, la resignació,  la callada i serena humilitat.

Viu i mor la bona i aferrissada gent, dalt del morrot tempestejat. De tant mirar el superb panorama acaba per ni fer-ne cap cas. Tampoc no li diuen res les colors trencades dels plans mussarencs  si no és la dolor de fer-los fruitar a cops d’aixada i a solc d’arada. Terra avara, pedrego  sa, prima  capa de descalcificació que filtra les pluges com una porguera. Dura, aspra, no els ofereix la més petita manyagueria. Solament té pell i os. Permet de conrear només que músculs tiraganyosos, carnacions sarmentoses i insignificants,  entre abonyegaments. Déu vulgui que no desaparegui l’arrelament dels mussarencs a les seves pedres. L’aire que passa per entre els pins de ¡Augustenc i de la Creu de Noguers, resa, com nosaltres, perquè el Cassoles, el Pep Llebrot, l’Estudiant, el Fumat, el Morenet, el de ca laa Mont-rala, el Pep del Pou, l’Esteve del Cingle o el Joan de les Tosques no trenquin l’encís que els reté a les altures i, ells i els seus, no vagin a naufragar a la plana.

Un dia, foren les campanes del petit cloquer les que parlaven al cor cristià d’un buf de tradició i d’una amor, que és el consol sublim de la desemparança i de la pobresa. De jovenets, havíem vist ascendir per tots els camins, vers  l’esglesiola blanca i encimada, els bons feligresos atents al toc de la missa diumengera. Avui el cloquer és mut i l’església buida i verna. Cap mussarenc no sent recança de veure closes les portes clavetejades del temple profanat. Però, encara que aparenti d’ésser descregut, quelcom hi ha que serva ben amarrat al brau terrerol a la seva gleva.

Dalt del penyal hostil, sobretot  a les matinades i al capvespre, el temps canvia amb sorprenent rapidesa. Hom passa d’una boira espessa a un sol batent. La Mussara és indret boirós. Ho diu la corranda:

Mare, marit no me’n dau

que sigui de la Mussara,

que la boira sempre hi jau

i és terra que no m’agrada.

Es lleva sovint dins la geliua solitud dels núvols baixos. Diríeu que, com verge pudorosa, s’embolcalla amb vels i només deixa entreveure clivelles de rosada temptació. Un abís vaporós s’escampa enllà del cingle, i la terra baixa i la mar esdevenen invisibles. L’esguard només s’estén per un petit cercle entorn del poble. L’estanyol immòbil sembla una placa d’acer i els xops fan perdedisses les branques  més altes. El  campanaret esdevé d’una inquietat pal·lidesa. Abocat a la cinglera, hom percep com pugen de la plana sorolls atenuats de campanes, un xiulet somort de carril, tal vegada el botzineig d’un automòbil. Del pendís vénen el colpeig d’una destral, el bordar d’un  gos, l’esquellerinc d’unes ovelles i el viu xiulet o el crit d’un pastor. Al poble canten els galls i piulen els ocells amb el viu daler de percebre com llurs veus estripen la lletosa cortina. Saben que el sol és llur aliat, a l’altra banda de la vaporositat espessa.

Poc a poc, es veuen sorgir els grans cingles nafrats d’entre la nuvolada baixa amb els colors rosadencs  de les paradetes humides i apelfades que els sobrepugen. Les filagarses esblaveïdes,  que ascendeixen del gran abís , trenquen els verds, els vermells, els bistres i els mil tons de mel i de rovell que es graduen fins als negres dels boscos. Les roques dels morrots que avancen agressives, igual que vaixells cuiraçats, obren esquinços, despentinen  els folcs llanosos, unglegen i descomparteixen la lletositat vasta. Un airet els va en ajut i corren primer les filagarses i després les amples onades a travessar la serra, aconduïdes per les barrancades, les canals i les portelles obertes entre espadats rogencs d’aire sinistre. A la fi el sol mostra l’espasa brillant que branda igual que un guerrer cèltic. A les seves coltellades ardents, la grisalla subtil s’estripa i recula. Apareixen senderons i carreranys que, com les venes d’un cos humà, travessen les carnacions bonyegudes de la serra, esbiaixen el  pelatge bromerós dels boscos, acaronen la sedositat dels sembrats i els claps de la gespa. La terra de les artigues serva un borrissol de pell de préssec i, allà al sot, el vessant es desmaia, mentre somriuen els ginebrons i la boixeda, aureolats d’or, dalt del colletó , que reprèn la muntanya. Entre els pins negres del cim resten les darreres filagarses de la gran barba nevada del pare gegantàs. El piuleig dels ocells fa de clarí de victòria.

A l’hora baixa, els cingles es banyen d’una llum morada. Fumegen els pobles a la plana ensotada i un airet fredolic d’agonia solca la immensitat. Toquen a oració les campanes de Vilaplana i el dring arriba, melangiós, al cim del morrot altívol. Tremolen els xops d’arràn de l’estanyol, les tiges de l’herbei s’encongeixen, moltes de les seves floretes es clouen. Piulen els ocells, belen els bens i les granotes xerrotegen dins l’aigua bruta del bassal. El disc rutilant del sol toca a la punta de la Serra Major del Montsant, que treu la testa a ponent, per damunt de la capçada que es prolonga enllà de la Mussara. El sol s’enfonsa, mica a  mica, a la seva espatlla i tot el Montsant esdevé amoratat amb una roentor que el nimba. Els pobles s’esborren de la visió de la plana que perd les seves matisacions, submergida en una blavor difusa.

Llum foscant, els bens fan irrupció a la gleva de les Airasses, s’arrengleren als marges del morrot i, sense aixecar ni un sol instant la testa encarada a l’herbei, dalerosos, esbrotonen, engoleixen i es van acostant al caire de la cinglera. Mentrestant, a la plana, la fosca s’ha clos. El cel i la mar s’han confós a l’horitzó dins d’una blavor obscura. Els pobles i les masies han encès els llums. Hi ha una estelada viva al badall de la terra i una altra se n’encén, més clamosa, a la volta del cel. Quan els bens, a l’abast del darrer raig de llum i de l’última  faixa herbosa, arriben al caire de l’abís, sembla que hagin de fer pastura dels llums dels pobles de la terra baixa. Més tard, aquests llums semblen el reflex dels  estels del cel, dins una immensa badia d’aigües mortes i negrenques.