Canal Reus com a símptoma

Alguna cosa no estem fent bé perquè el mapa de mitjans de comunicació locals cada vegada sigui més reduït i fràgil. Reusdigital.cat i Canal Reus són els únics exponents de periodisme de proximitat d'informació general en català dirigits i fets des de la capital del Baix Camp que conviuen amb delegacions del Diari de Tarragona i del Diari Més, aquests dos amb la seu a la ciutat de Tarragona. Lluny queden el Semanario Reus (1952-1986), La Voz de la Costa Daurada (1973-…) Mestral (1978-1979), Reus Diari (1986-1990), Nou Diari (1990-1994), La Veu de Reus (1992-…), NW Revista de Reus (2012-2023). Amb alguna imprecisió en les dates, però veiem que les dècades dels setanta, vuitanta i noranta van ser fructíferes en projectes, la majoria impulsats per periodistes per la manca d'interès empresarial en la comunicació.

De fet, aquest buit d'emprenedors va tenir una excepció el 1976 amb la constitució de la societat "Periódicos y Revistas, SA" amb l'objectiu de llançar un diari local, com ens relata el periodista Joan Antoni Domènech en un article publicat al seu digital Reus Empresa el juny d'enguany. Una iniciativa que liderava periodísticament Àngel Fonts, aleshores director de La Voz de la Costa Dorada, i que tenia el suport econòmic d'un ampli grup d'empresaris locals amb cognoms prou coneguts com a Salas, Colàs, Giné, Quinteiro, Roig, Cabré, Masdeu, Urgellès, Llevat i Valveny, entre d'altres. El propòsit no es va arribar a fer realitat.

Una excepció d'implicació empresarial local en els mitjans la representa el finat José Pedro Rueda. Present en molts projectes nascuts a Reus. També a Canal Reus. Dos d'ells, Indicador d'Economia i Guia de Reus, compleixen ja 25 i 22 anys respectivament. Aquests són alguns apunts sobre mitjans locals impresos, alguns dels quals també han apostat pel món digital. Si parlem de ràdio, el present no és per tirar coets. Es manté la presència gairebé simbòlica de la SER al carrer Ample, lluny de l'enyorada Ràdio Reus, i de la COPE al carrer Llovera, una ombra de Ràdio Popular de Reus. I només manté la flama local LANOVA Ràdio de Reus, hereva de la històrica Ràdio Músic Club, que va néixer el 1982, però obligada a emetre per internet per la rigidesa de les administracions públiques per concedir freqüències i les pressions d'un sector de la ràdio privada a Catalunya que va posar tants pals a la roda com va poder perquè Reus tingués una ràdio associativa emetent per les ones.

Premsa, ràdio i ara digital. En aquest camp, Reusdigital.cat ha demostrat una gran capacitat de resistència que l'ha fet arribar ja als setze anys de trajectòria. Pel camí han quedat altres projectes que o bé han desaparegut o s'han transformat perdent el perfil de mitjà d'impuls local. És el cas de Del Camp (2009) que després de moltes vicissituds ha germinat en Tarragona digital, absorbit pel grup Nació Digital amb cap i casal a Sabadell.

I finalment la televisió. Canal Reus ha acabat convertint-se en el mitjà local degà amb 26 anys a l'esquena. Una iniciativa impulsada novament per un grup de periodistes que van trobar el suport de l'ajuntament per garantir una televisió local de qualitat que ha estat i és escola de joves professionals. Un matrimoni que, com totes les parelles, ha tingut moments més bons que altres. I ara sembla que ens trobem en un punt baix de la relació amb discrepàncies fonamentalment econòmiques. Fins i tot, se senten veus que parlen de fatiga i de ganes de tirar la tovallola. Seria una pèssima notícia que Canal Reus desaparegués. No podem perdre més llençols de la bugada. Confiem que les dues parts entenguin que és molt el que està en joc. No només llocs de treball, sinó el teixit comunicatiu amb visió i sentiment de casa que ha de resistir la competència forana, vingui de Barcelona, Madrid o Tarragona.

Fem una Àrea Metropolitana del Camp, però sense que els municipis perdin la seva identitat. I la comunicació, de cara endins i de portes enfora, perfilen el caràcter i els objectius d'un poble. L'Ajuntament de Reus faria bé en revisar la seva política de relació amb tots els mitjans de comunicació, principalment amb els locals. Els criteris no poden ser només tècnics i econòmics, sinó també polítics. Ens imaginem que el consistori abandonés el seu suport a les entitats socials i culturals? Amb un programa clar i unes condicions transparents, però els mitjans locals han de passar a la categoria de servei a la ciutadania.

"Un país val el que val la seva premsa". Ho escrivia el 1944 el polifacètic filòsof i periodista Albert Camus en un relat al periòdic francès Combat (1941-1974), originalment un diari clandestí de La Resistència que es va normalitzar després de la Segona Guerra Mundial i que es va publicar fins a la primera meitat de la dècada dels anys setanta del segle XX. On diu país, llegiu ciutat.