Diumenge, 12 de Gener de 2025

Allò que el vent s'endugué

10 de Desembre de 2024, per Josep Maria Arias
  • El Pi de les Planes ha caigut aquest cap de setmana per les ventades

    Cedida

El Pi de les Planes, a l'Aleixar, ha caigut. Un arbre monumental catalogat que no ha resistit les ratxes de vent d'aquest cap de setmana. L'arbre mostrava les ferides de ventades passades que van obligar a retirar algunes branques, però aquesta vegada ha cedit a la força imprevisible de la natura. Una llàstima i una pèrdua irrecuperable. Som molts els qui passejant o en bicicleta hem gaudit de la seva espectacularitat centenària i que trobarem a faltar.

Pel títol d'aquest article he triat el nom d'una pel·lícula mítica com 'Allò que el vent s'endugué' del 1936 que potser als més joves els sonarà a prehistòria. Tenia com a principals protagonistes a Vivien Leigh, Clark Gable, Leslie Howard i Olivia de Havilland en un relat històric i dramàtic ambientat en la guerra de la secessió dels Estats Units d'Amèrica. Una cinta que ha deixat sentències cèlebres com "A Déu poso per testimoni que mai tornaré a passar fam" pronunciada per una apassionada Vivien Leigh o una celebració anomenada "Festa dels dotze roures" que juga un paper important en la trama.

Doncs tota aquesta mena d'escudella barrejada que us he compartit amb història, gana i arbres em serveix per bastir una reflexió sobre la conservació de la natura i dels pobles més petits. Allò que benevolentment anomenem món rural. L'any passat L'Aleixar no arribava als 1.000 habitants. En tenía 947. I dels 28 municipis que integren el Baix Camp, n'hi han sis per sota dels 250 empadronats. Encapçala la llista, de menys a més, la Febró amb 38, Capafonts amb 111, Arbolí amb 131, l'Argentera amb 132, Colldejou amb 161 i Duesaigües amb 226. La resta de població del Baix Camp es concentra sobretot en Cambrils, Mont-roig del Camp, Montbrió del Camp, Reus, Riudoms, la Selva del Camp i Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant. És el resultat d'un particular i demolidor "mai tornaré a passar fam" que ha desertitzat els municipis més petits i ha deixat figures fantasmals com la Mussara o Gallicant que pertanyen respectivament a Vilaplana i  a Arbolí.

La gent s'ha buscat les garrofes en altres indrets davant les poques expectatives de zones que havien viscut fonamentalment de la petita agricultura i ramaderia. El vent de la modernitat ha erosionat i, en alguns casos, eliminat una forma de vida que assegurava la conservació d'un paisatge físic i humà. S'ha abandonat la terra. I els efectes del fenomen de la immigració dins del Baix Camp o més enllà, amb l'afegit de la sequera, el descontrol urbanístic de segones residències aïllades i l'incivisme, estáaxant una emprempta gens afalagadora.

El Pi de les Planes, també conegut com com a Pi del Fernando o Pi Gros, pot ser un senyal, simbòlic si voleu, de les conseqüències de girar l'esquena a una part del nostre petit país. La mà dels homes i dones havien domesticat mínimament una natura que ara va a la seva. Camins i camps perduts,  abocadors incontrolats amb la runa que als urbanites els fa nosa. I els alcaldes i les alcaldesses dels pobles petits no tenen prou capacitat ni pressupost per revertir la situació. Per això considero un encert el programa ImpulsDipta llençat per la Diputació per ajudar als municipis amb risc de despoblament del Camp de Tarragona, Terres de l'Ebre i Baix Penedès. Són prop de 149 MEUR fins al 2027 per donar un cop de ma. Sortosament, no tot està perdut perquè les institucions supramunicipals comencen a ser conscients del que està en joc.

A banda del ImpulsDipta esmentat, també és un bon exemple la Xarxa de Bancs de Terres de Catalunya que impulsa la Diputació de Barcelona des del 2018. Una iniciativa per recuperar zones rurals amb l'arribada de gent, especialment jove, que vol apostar per l'agricultura o la ramaderia i no disposa de les hectàrees. Ara cal coordinar iniciatives i tenir visió global de les condicions necessàries per tornar la vida als petits municipis. Hem d'evitar el que em comentava fa uns mesos l'alcaldessa de la Febró. "Tenim interessats en les terres, però no habitatge on es puguin viure". Sense habitatge no hi ha vida. I tampoc sense educació. A Arbolí, receptor de famílies joves amb canalla, tot un miracle, han organitzat un espai formatiu autogestionat pels més menuts a l'espera de tenir un dia o altre una escola regular. El vent rural s'endú una forma de vida, però el vent urbà ens en pot portar un altre amb l'aposta de les persones fartes de les metròpolis. Si cau un arbre, plantem-ne un altre.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics