-
Xavier Macaya va ser el primer insubmís del servei militar a Reus
Enrique Canovaca
Va ser el primer reusenc en fer-se insubmís a la prestació social substitutòria (PSS) el 1991. Per què no volia fer el servei militar ni la prestació social substitutòria?
Vaig començar a fer pròrrogues d’estudis perquè començava la carrera de Pedagogia i em vaig professionalitzar amb la música amb els 20 anys. Després em vaig fer objector de consciència. I per què ho vaig fer? Perquè si tenia que anar a la mili, no tenia temps per tocar el violí i vaig dir això ho haig de solucionar d’alguna manera i em vaig fer objector però quan em van demanar fer la prestació em vaig declarar insubmís a la prestació i després vaig fer una carta dient que volia ser insubmís total. No crec en les armes, ni en les guerres…
Quines conseqüències legals i judicials va tenir la seva decisió?
Va haver un judici que va trigar alguns anys, jo vaig anar sol perquè l’advocat d’ofici era l’últim judici de la seva vida laboral i després es retirava. Quan es va fer el judici em van posar la pena típica: multa de 80.000 pessetes, que no podia ser funcionari, que no podia conduir el cotxe,…una sèrie de coses que amb el temps han prescrit. La història és que com sóc també insubmís fiscal…
Hi va haver una campanya ciutadana de suport a la seva decisió, com ho recorda tot plegat?
Em van venir a donar suport quan em vaig declarar insubmís a la prestació en el lloc que la tenia que fer. I és que clar el moviment d’insubmissió sempre m’ha ajudat, sobretot el Joan Rosich i la Núria Fabregat, que són amics. Alguna gent de Reus, a més, va venir a donar-me allí el suport però al judici jo vaig anar sol perquè volia demostrar que una persona sola pot. Sabia que podia anar a la presó però tampoc em feia por. De fet, no considero que sigui cap delicte.
En ser el primer en fer-se insubmís a la PSS, va poder ajudar a altres persones que van fer el mateix pas posteriorment?
Hi ha hagut un munt de gent. Sí, jo havia anat a manifestacions inclús a tocar amb el trombó a actes solidaris. En aquell moment, treballava a Madrid i quan venia aquí em trobava el problema de la insubmissió.
Passat el temps, creu que va encertar amb la seva decisió?
Sí, no he canviat de pensament.
Quins records té d’aquell moment?
Tinc amics al País Basc, a Mallorca, que ho van passar molt malament. Conec també amics que van anar a la presó o amb una ordre de recerca. De fet, jo també en vaig tenir una. Inclús vaig enviar una carta al Ministeri de Defensa dient que havia fet la mili en un altre planeta, devien al·lucinar. Abans de cada judici venien dues psicòlogues i em deien “perquè vostè va enviar la carta aquesta al Ministeri, que havia fet la mili a Mart, et fas una mica el boig”. Una estratègia divertida, potser.
Què opina de l’exèrcit professional?
El que vulgui anar que hi vagi, estem en un país lliure, suposo. Jo estic en general en contra dels exèrcits, val molts diners mantenir tot això i hi ha gent que es mor de gana. Això, però, és molt personal de cadascú.
