Nits a l’hospital

Trec el braç per la finestra, em trobo entre Cornudella de Montsant i el coll d'Alforja, direcció Reus. M'agrada conduir amb les finestres baixades. Quan ho faig per aquesta carretera, i més si ja és negra nit. Són quarts de 2 de la matinada, la frescor de la nit d'estiu de vegades em fa tenir calfreds, però els trobo agradables.

Un cadell de rabosa va pel voral de la carretera, sembla perduda, i jo faig sonar el clàxon del cotxe i crido per espantar-la, i que així s'endinsi en el bosc de nou. D'aquesta manera, intento evitar que no l'atropelli algú sense voler. Continuo amb el braç a fora, a la carretera estic sol, no corro, gaudeixo d'aquell instant, l'olor de natura humida m'aclapara l'ànima.

De sobte ve a mi un pensament que em recorda un temps passat, just quan des del coll puc veure tots els llums que hi ha allà al fons, les ciutats, els pobles, la costa. En arribar al coll aturo el cotxe en l'esplanada que hi ha just a mà dreta, com si volgués anar a l'ermita de Puigcerver, surto del cotxe i arrepenjat sobre el capó observo els formiguers il·luminats del Camp de Tarragona.

A la memòria em ve el temps que vaig treballar a l'hospital de Tarragona Joan XXIII. Hi vaig treballar de zelador força temps, mentre compaginava l'ofici de músic, i hi vaig estar fins que ja vaig poder fer el salt a aquest món del final de mes incert, d'aquest món apassionant de l'art, i suposo que en tots els camps de l'art passa, que déu ni do per poder subsistir. També és cert, que ara ja no faria marxa enrere, suant fins al dia 30, però jo aquí, resistint per amor a l'art, i mai més ben dit.

Penso que fa un temps enrere, potser just aquell mateix dia, i just en el mateix instant, devia estar treballant en el torn de nit, pujant i baixant a malaltes d'aquí a allà, ajudant-les a llevar-se, o a posar-se al llit, ajudant persones grans i acompanyant-les, contemplant el patiment dels familiars perquè tenen a una persona estimada ben malalta, i les alegries d'altres perquè el part ha anat bé, i mare i filla estan perfectes.

Tot allò no es feia sol, res no passava per art de màgia, hi havia una mena de llum que la provocaven les persones que allí hi treballaven i que en tots els hospitals hi treballen, una llum que no es pot percebre simplement mirant, només la pots veure sentit, i sentint ben profund.

Persones amb problemes familiars, com tothom, problemes econòmics, com tothom, problemes de salut, també, com tothom. Persones, que per un instant deixaven tot enrere perquè algú necessitava que estiguessin per ell, persones que donaven molt a canvi de molt poc, que donen molt cada dia.

Recordo que en moments de pausa, fèiem un cafè per fer més suportable la nit, i llavors florien aquelles intimitats i preocupacions, que un no veia perquè estàvem immersos en les tasques laborals. Aquí els hi veia la vertadera força, n'hi havia per llogar-hi cadires de vegades, persones al límit per raons vàries, deixant anar una llàgrima en mig del torn de nit, en un quartet a on podíem fer una estona de pausa, llàgrima que desapareixia quan sonava el timbre d'alguna habitació, i s'aixecaven de la cadira perquè algú reclamava la seva presencia.

Jo anava a una altra planta, i podia sentir la seva veu parlant amb el pacient:

—No, home! Va, descansi, que demà ja veurà com tot té un altre color.

—Dona! Això li soluciono jo en un minut, i ja veurà que bé que dorm.

—Qui dius? La teva filla? No et preocupis, ara miro si a la teva història hi ha el seu número de telèfon i li truco, no pateixis gens, va descansa.

I així milers, i milers de converses i paraules guaridores, que em van donar material per escriure i escriure cançons, que per altra banda no vaig escriure mai, doncs aquelles cançons mai haguessin arribat a estar a l'altura d'aquella grandesa humana. Podria explicar totes les tasques tècniques que desenvolupen, des de les especialistes, infermeres, tècnics, auxiliars, etc. Però no, jo em quedo amb allò, si allò que m'ajudava a ser millor persona, allò que no veiem els usuaris i és d'importància vital, allò que fa i no saps per què, tot funcioni, de vegades més bé, de vegades no tan bé, però que funcioni. Em quedo amb la llum que us deia, aquella que no veus, només pots sentir, i que quan la sents es queda a dins teu per sempre més.

Pujo al cotxe de nou, arrenco i de mica en mica vaig baixant fins a la ciutat, m'arribo a l'hospital on tantes hores vaig passar, i retrobo a persones, el gust de cafè, i converses que a mitja nit alegren la vida. Quan em pregunten què coi faig allà, en aquella hora, només els puc respondre:

—Res, us trobava a faltar.