-
The Human League es va donar a conèixer a finals dels 70 amb «Being boiled»
Cedida
Arriba un cap de setmana, el de Sant Jordi, en què roses i llibres seran protagonistes en places i carrers del país. Per afegir-nos a la festa, els periodistes de Reusdigital.cat ens hem proposat dedicar les nostres recomanacions culturals a la Diada.
Esperem que les nostres propostes siguin del vostre interès!
Va ser Martí Perarnau qui va establir la diferència entre culers i madridistes, en un dels seus articles a la premsa. Aquests últims són winners, individus que se saben (o volen ser, o es creuen que són) guanyadors; els barcelonistes, al seu torn, són outsiders, aspirants, vencedors en ocasions. Opinable distinció, certament es pot afirmar que uns i altres no ens assemblen gaire, possiblement perquè els clubs als quals seguim han representat valors gairebé oposats al llarg de la història.
El cas de Sergi Pàmies és especialment rellevant, si seguim la màxima dels outsiders. Després de l'exili a França, un jove Pàmies es va fer seguidor del Barça dels 70 pel seu joc, pel simbolisme intrínsec del barcelonisme i per Cruyff. Si es defineix com un culer defectuós (el llibre el va editar el Grup 62 el 2016) és perquè apunta que, de sèrie, ser barcelonista és ser antimadridista, i viceversa. Ja se sap que, des dels inicis dels temps, tot heroi necessita un dolent a qui vèncer. Ell, però, no se sent antimadridista, i d'aquí la seva imperfecció en l'ADN culer.
A banda, a Memòries d'un culer defectuós Pàmies hi repassa vivències, equips i jugadors que van marcar etapes de la seva vida i proposa una reflexió al voltant del peculiar sentiment que fa seguim un equip i no pas un altre. Ara que són mals temps per als barcelonistes, la (re)lectura del llibre pot fer-nos recordar que si som on som és potser perquè uns anys enrere algú es va desviar del camí que Cruyff va establir i que els Guardiola, Luis Enrique i ara Xavi han seguit amb la fe i la convicció que ser outsider és una forma de vida.
Més informació i compra del llibre, aquí.
Aquest cap de setmana us presento un breu repertori d'artistes que han tingut una estreta relació amb el sintetitzador i la música electrònica, acompanyats d'algun dels seus treballs discogràfics.
El veterà Rick Wakeman és un bon exemple de músic apassionat pels sintetitzadors. Aquest teclista londinenc, pioner en l'ús del sintetitzador Moog, va ser membre del grup Yes, després d'haver col·laborat amb David Bowie o Cat Stevens. Com a solista va debutar amb l'excepcional àlbum The Six Wives of Henry VIII, aparegut el 1973.
Un any després, el 1974, el grup alemany Kraftwerk publicava Autobahn, el seu quart àlbum, que suposava un pas important per a aquests arquitectes de la fusió entre l'home i la tecnologia. Amb aquest gran treball, Ralf Hütter i Florian Schneider es van guanyar el títol de pioners de la música electrònica.
El 1978, els britànics The Human League treien el seu primer senzill, Being Boiled, en què feien servir només sintetitzadors i caixes de ritme. Eren els primers passos d'una formació referent del synthpop, juntament amb Depeche Mode, Pet Shop Boys o OMD. Tres anys després, el grup patiria una ruptura que originaria la creació de Heaven 17.
L'any 1977, el sintetitzador s'incorporaria a la música disco. Donna Summer publicava l'àlbum I Remember Yesterday amb música de Giorgio Moroder i Pete Bellotte. L'àlbum inclou I Feel Love, cançó que va revolucionar la música electrònica de ball. Mentre gravaven l'àlbum Heroes a Berlín, Brian Eno va exhibir aquesta cançó a David Bowie com a mostra de com seria la música pop en el futur.
Neuronium es va crear a Barcelona el 1976 sota el guiatge del belga Michel Huygen (sintetitzadors), Carlos Guirao (sintetitzadors) i el multiinstrumentista Albert Giménez. Amb el pas del temps, els dos últims van deixar el grup i Neuronium va passar a ser un projecte centrat en la persona de Huygen, un apassionat de la música còsmica o "psicotrònica", com ell la va batejar. En recomano el disc Vuelo químico (1978).
Percussion Force (1991) és una bona mostra de l'evolució de Cabaret Voltaire cap a la música electrònica més ballable, com ara el house. Quan es van formar, el 1973, i durant força temps, el grup de Sheffield (Anglaterra) preferia els sons més durs i experimentals. La banda es va separar el 1994, i uns anys després, Richard Kirk, un dels fundadors, va reformar-lo. Kirk va morir el 2021.
I ja que escric sobre el house, esmento Frankie Knuckles. Nascut el 1955 a Nova York, on es va iniciar com a discjòquei, es va instal·lar a Chicago a finals dels setanta. Abans de dirigir el seu propi local, el Power Plant, va ser discjòquei resident de Warehouse. Quan la música disco començava a declinar, Knuckles en va agafar elements, els va combinar amb soul i electrònica i va crear un gènere musical que seria batejat com a "house". Li deien "El padrí", i va morir el 2014. Us en recomano la cançó The Whistle Song per ballar.
Tanco el recull amb Macromassa, un projecte d'experimentació musical creat per Juan Crek i Víctor Nubla. Van ser pioners en l'ús de l'electrònica en les seves improvisacions de free jazz a la fi dels setanta, que després va desembocar en una etapa en la qual van elaborar sons més industrials, barrejats amb performances surrealistes. Després de la mort de Nubla el 2020, el projecte continua amb Crek. Sigueu agosarats i escolteu-ne Macromissa.
Tot i la previsió meteorològica, aquest divendres precedeix el dia més bonic i més florit per a molts catalans i, com no pot ser d'una altra manera per Sant Jordi, us recomanaré una lectura. Si us agrada l'humor, el feminisme, les reivindicacions i no embafar-vos amb massa text, us porto una proposta ideal per a la diada de demà.
Coñodramas de Moderna de Pueblo és una novel·la gràfica publicada a finals de 2020 i que gira al voltant de temes tan importants com la síndrome de la impostora, la transfòbia, la gordofòbia o l'amor romàntic. L'autora reusenca, Raquel Córcoles, plasma en la seva protagonista i alter-ego, la Moderna, els dubtes, dilemes i conflictes que ha viscut en la seva pròpia pell a causa de ser una dona autora dins el món de la novel·la gràfica.
A través de la protagonista i les seves amigues planteja diverses qüestions sobre el feminisme, els estereotips, la identitat de gènere i l'heteronorma. Des de les seves pròpies contradiccions exposa el procés de la Moderna, i per extensió el seu propi, en la desconstrucció com a dona educada en un heteropatriarcat.
Aquesta novel·la gràfica recull moltes de les reivindicacions del feminisme i del col·lectiu LGTB+ i les plasma en les protagonistes amb situacions quotidianes. Però també va un pas més enllà i intercala, al llarg de l'obra, la història de les tres amigues, els personatges principals, en un món paral·lel com a superheroïnes que lluiten contra la normativitat.
Coñodramas és una novel·la gràfica que apropa el moviment feminista a tota mena de lectores (i lectors!) fugint de la serietat i amb una àmplia representació de dones i protagonistes. L'última novel·la de Moderna de Pueblo és una autocrítica i una revisió de les seves obres que deixa entrar aire fresc a les lectures feministes i al món de la novel·la gràfica. I amb una bona dosi de feminisme i d'amor (no) romàntic, desitjo als lectors un feliç Sant Jordi!
Esperem que les nostres propostes siguin del vostre interès!
Marc Busquets recomana "Confessions d'un culer defectuós", de Sergi Pàmies
Va ser Martí Perarnau qui va establir la diferència entre culers i madridistes, en un dels seus articles a la premsa. Aquests últims són winners, individus que se saben (o volen ser, o es creuen que són) guanyadors; els barcelonistes, al seu torn, són outsiders, aspirants, vencedors en ocasions. Opinable distinció, certament es pot afirmar que uns i altres no ens assemblen gaire, possiblement perquè els clubs als quals seguim han representat valors gairebé oposats al llarg de la història.
El cas de Sergi Pàmies és especialment rellevant, si seguim la màxima dels outsiders. Després de l'exili a França, un jove Pàmies es va fer seguidor del Barça dels 70 pel seu joc, pel simbolisme intrínsec del barcelonisme i per Cruyff. Si es defineix com un culer defectuós (el llibre el va editar el Grup 62 el 2016) és perquè apunta que, de sèrie, ser barcelonista és ser antimadridista, i viceversa. Ja se sap que, des dels inicis dels temps, tot heroi necessita un dolent a qui vèncer. Ell, però, no se sent antimadridista, i d'aquí la seva imperfecció en l'ADN culer.
A banda, a Memòries d'un culer defectuós Pàmies hi repassa vivències, equips i jugadors que van marcar etapes de la seva vida i proposa una reflexió al voltant del peculiar sentiment que fa seguim un equip i no pas un altre. Ara que són mals temps per als barcelonistes, la (re)lectura del llibre pot fer-nos recordar que si som on som és potser perquè uns anys enrere algú es va desviar del camí que Cruyff va establir i que els Guardiola, Luis Enrique i ara Xavi han seguit amb la fe i la convicció que ser outsider és una forma de vida.
Més informació i compra del llibre, aquí.
Marià Arbonès us ofereix un repertori d’artistes influïts per la música electrònica
Aquest cap de setmana us presento un breu repertori d'artistes que han tingut una estreta relació amb el sintetitzador i la música electrònica, acompanyats d'algun dels seus treballs discogràfics.
El veterà Rick Wakeman és un bon exemple de músic apassionat pels sintetitzadors. Aquest teclista londinenc, pioner en l'ús del sintetitzador Moog, va ser membre del grup Yes, després d'haver col·laborat amb David Bowie o Cat Stevens. Com a solista va debutar amb l'excepcional àlbum The Six Wives of Henry VIII, aparegut el 1973.
Un any després, el 1974, el grup alemany Kraftwerk publicava Autobahn, el seu quart àlbum, que suposava un pas important per a aquests arquitectes de la fusió entre l'home i la tecnologia. Amb aquest gran treball, Ralf Hütter i Florian Schneider es van guanyar el títol de pioners de la música electrònica.
El 1978, els britànics The Human League treien el seu primer senzill, Being Boiled, en què feien servir només sintetitzadors i caixes de ritme. Eren els primers passos d'una formació referent del synthpop, juntament amb Depeche Mode, Pet Shop Boys o OMD. Tres anys després, el grup patiria una ruptura que originaria la creació de Heaven 17.
L'any 1977, el sintetitzador s'incorporaria a la música disco. Donna Summer publicava l'àlbum I Remember Yesterday amb música de Giorgio Moroder i Pete Bellotte. L'àlbum inclou I Feel Love, cançó que va revolucionar la música electrònica de ball. Mentre gravaven l'àlbum Heroes a Berlín, Brian Eno va exhibir aquesta cançó a David Bowie com a mostra de com seria la música pop en el futur.
Neuronium es va crear a Barcelona el 1976 sota el guiatge del belga Michel Huygen (sintetitzadors), Carlos Guirao (sintetitzadors) i el multiinstrumentista Albert Giménez. Amb el pas del temps, els dos últims van deixar el grup i Neuronium va passar a ser un projecte centrat en la persona de Huygen, un apassionat de la música còsmica o "psicotrònica", com ell la va batejar. En recomano el disc Vuelo químico (1978).
Percussion Force (1991) és una bona mostra de l'evolució de Cabaret Voltaire cap a la música electrònica més ballable, com ara el house. Quan es van formar, el 1973, i durant força temps, el grup de Sheffield (Anglaterra) preferia els sons més durs i experimentals. La banda es va separar el 1994, i uns anys després, Richard Kirk, un dels fundadors, va reformar-lo. Kirk va morir el 2021.
I ja que escric sobre el house, esmento Frankie Knuckles. Nascut el 1955 a Nova York, on es va iniciar com a discjòquei, es va instal·lar a Chicago a finals dels setanta. Abans de dirigir el seu propi local, el Power Plant, va ser discjòquei resident de Warehouse. Quan la música disco començava a declinar, Knuckles en va agafar elements, els va combinar amb soul i electrònica i va crear un gènere musical que seria batejat com a "house". Li deien "El padrí", i va morir el 2014. Us en recomano la cançó The Whistle Song per ballar.
Tanco el recull amb Macromassa, un projecte d'experimentació musical creat per Juan Crek i Víctor Nubla. Van ser pioners en l'ús de l'electrònica en les seves improvisacions de free jazz a la fi dels setanta, que després va desembocar en una etapa en la qual van elaborar sons més industrials, barrejats amb performances surrealistes. Després de la mort de Nubla el 2020, el projecte continua amb Crek. Sigueu agosarats i escolteu-ne Macromissa.
Estel Romeu recomana "Coñodramas", de Moderna de Pueblo
Tot i la previsió meteorològica, aquest divendres precedeix el dia més bonic i més florit per a molts catalans i, com no pot ser d'una altra manera per Sant Jordi, us recomanaré una lectura. Si us agrada l'humor, el feminisme, les reivindicacions i no embafar-vos amb massa text, us porto una proposta ideal per a la diada de demà.
Coñodramas de Moderna de Pueblo és una novel·la gràfica publicada a finals de 2020 i que gira al voltant de temes tan importants com la síndrome de la impostora, la transfòbia, la gordofòbia o l'amor romàntic. L'autora reusenca, Raquel Córcoles, plasma en la seva protagonista i alter-ego, la Moderna, els dubtes, dilemes i conflictes que ha viscut en la seva pròpia pell a causa de ser una dona autora dins el món de la novel·la gràfica.
A través de la protagonista i les seves amigues planteja diverses qüestions sobre el feminisme, els estereotips, la identitat de gènere i l'heteronorma. Des de les seves pròpies contradiccions exposa el procés de la Moderna, i per extensió el seu propi, en la desconstrucció com a dona educada en un heteropatriarcat.
Aquesta novel·la gràfica recull moltes de les reivindicacions del feminisme i del col·lectiu LGTB+ i les plasma en les protagonistes amb situacions quotidianes. Però també va un pas més enllà i intercala, al llarg de l'obra, la història de les tres amigues, els personatges principals, en un món paral·lel com a superheroïnes que lluiten contra la normativitat.
Coñodramas és una novel·la gràfica que apropa el moviment feminista a tota mena de lectores (i lectors!) fugint de la serietat i amb una àmplia representació de dones i protagonistes. L'última novel·la de Moderna de Pueblo és una autocrítica i una revisió de les seves obres que deixa entrar aire fresc a les lectures feministes i al món de la novel·la gràfica. I amb una bona dosi de feminisme i d'amor (no) romàntic, desitjo als lectors un feliç Sant Jordi!
Etiquetes:
