El nom de la Isabel Moreno Reyes, la històrica líder veïnal de les Parcel·les Casas que ens va deixar per sempre més el passat mes de juny, ja ha quedat perpetuat en el nomenclàtor dels carrers de la ciutat. Aquest migdia s'ha descobert la placa d'homenatge a la Rambleta que porta el seu nom, ubicada al mateix barri, a pocs metres del Centre Cívic Migjorn. Un paratge encantador, degudament enjardinat, i amb un monòlit que ens recorda la seva immensa figura.
L'acte, de tan senzill, ha estat extraordinari. La síntesi, en definitiva, de com era i treballava la Isabel. Una dona incansable, proactiva, d'un cor immens, i d'una voluntat de servei al proïsme absolutament encomiable. Però que, alhora, fugia de tot protagonisme artificial, amb un marcadíssim sentit de la discreció. Perquè l'important per ella sempre va ser treballar per les persones, destinant temps, recursos i energies a construir un món com cal per millorar la qualitat de vida dels seus veïns.
Al seu fill, el Miquel Tortosa, se li ha trencat la veu en més d'una ocasió tot evocant la figura de la mare, "una jienense de nacimiento en seu pequeño Iznatoraf, que siempre lo llevó en el alma. Pero que se sentia catalana y reusense como el que más" ha subratllat per remarcar una evidència que, els qui hem tingut la sort de conèixer-la, hem constatat en més d'una ocasió: que sense ser de Reus, ho semblava, per la seva manera de fer, de treballar, d'escoltar i d'actuar. I, sobretot, d'estimar a la ciutat. Perquè la Isabel, des del primer dia, es va enamorar de Reus i de la seva gent. Un binomi absolutament indestriable.
El Miquel, que en el seu discurs ha combinat el català i el castellà recordant que ambdues eren les llengües amb les quals la seva mare comunicava i estimava, ha subratllat el seu caràcter apuntat que "era defensora dels més dèbils, la primera a ajudar a qui li demanava, lluitadora incasable per les necessitats del seu entorn, una veritable lleona a l'hora d'aconseguir que el seu petit barri de només tres carrers, el Parcel·les Casas, fos tan important com qualsevol altre de la nostra ciutat". I s'ha de dir que se’n va sortir gràcies al seu coratge i la seva tenacitat. I a la seva innegable empatia per sumar adhesions a l'objectiu que perseguia. Perquè la Isabel va ser una gran seductora a l'hora de convèncer als seus conveïns de la necessitat d’incorporar-se a les causes que promovia.
I parlo per experiència pròpia. Sempre explico que a la Isabel la vaig conèixer arran d'una discrepància. Se'm va donar a conèixer, a través de facebook, per criticar una opinió que jo havia publicat sobre el Carnaval de Reus. Però a diferència del que passa a les xarxes, on la gent més que opinar, vomita de manera visceral, la seva va ser una crítica constructiva i raonada. I molt elegant. A partir d'aquí vaig interessar-me per la seva manera de ser i de fer, caient rendit a la figura d'una dona exemplar, generosa i sempre desinteressada. Per això li vaig adjudicar el merescudíssim sobrenom de Dona Meravelles del Món de Reus.
L'acte, que s'ha tancat amb una deliciosa interpretació del Cant dels Ocells a càrrec d'un brillant violoncel·lista, ha inclòs també la intervenció de l'Alcalde. I Carles Pellicer ha volgut evocar la deliciosa anècdota del tobogan Toby que va merèixer articles celebradíssims en aquest mateix bloc la tardor de 2011. Aquest divertiment, ubicat a la plaça de Manuel Ortega, va provocar la seva irrupció mediàtica. Va remoure cel i terra perquè l'administració competent l'arrangés. I la reinauguració del tobogan fou difosa, amb gran solemnitat, pels mitjans de comunicació locals.
Precisament l'alcalde ha volgut retreure als més crítics amb tot aquell procés el fet de no haver volgut entendre mai que va significar aquella actuació. I no hi puc estar més d'acord. Perquè la Isabel va aconseguir elevar a categoria una simple anècdota, que ens va servir per demostrar-nos, als que sovint ens mirem massa el melic des del centre del Món de Reus, que la ciutat és viva, que respira, que batega i que es mou gràcies a la iniciativa i l'entusiasme de gent com ella.
Ja ho diuen que ningú mor mai mentre hi hagi algú que el recordi. I la Isabel ja és immortal. I no únicament per disposar d'una rambleta deliciosa que porta el seu nom. El més important és que no morirà mai entre aquells que vam tenir la immensa sort de conèixer-la. Per això, per mantenir encara més viva la seva memòria, en els propers premis Amenós als que més enganxen, que recuperarem durant el primer semestre de 2023, incorporarem el Premi al Mèrit Veïnal Isabel Moreno. Perquè si algú representa millor que ningú l'esperit d'aquests premis, és la meva estimadíssima Isabel.
Allà on siguis (i segur que ets al cel, on van totes les persones bones com tu) un petó del teu Baiges.
Josep Baiges és comunicador.
L'acte, de tan senzill, ha estat extraordinari. La síntesi, en definitiva, de com era i treballava la Isabel. Una dona incansable, proactiva, d'un cor immens, i d'una voluntat de servei al proïsme absolutament encomiable. Però que, alhora, fugia de tot protagonisme artificial, amb un marcadíssim sentit de la discreció. Perquè l'important per ella sempre va ser treballar per les persones, destinant temps, recursos i energies a construir un món com cal per millorar la qualitat de vida dels seus veïns.
Al seu fill, el Miquel Tortosa, se li ha trencat la veu en més d'una ocasió tot evocant la figura de la mare, "una jienense de nacimiento en seu pequeño Iznatoraf, que siempre lo llevó en el alma. Pero que se sentia catalana y reusense como el que más" ha subratllat per remarcar una evidència que, els qui hem tingut la sort de conèixer-la, hem constatat en més d'una ocasió: que sense ser de Reus, ho semblava, per la seva manera de fer, de treballar, d'escoltar i d'actuar. I, sobretot, d'estimar a la ciutat. Perquè la Isabel, des del primer dia, es va enamorar de Reus i de la seva gent. Un binomi absolutament indestriable.
El Miquel, que en el seu discurs ha combinat el català i el castellà recordant que ambdues eren les llengües amb les quals la seva mare comunicava i estimava, ha subratllat el seu caràcter apuntat que "era defensora dels més dèbils, la primera a ajudar a qui li demanava, lluitadora incasable per les necessitats del seu entorn, una veritable lleona a l'hora d'aconseguir que el seu petit barri de només tres carrers, el Parcel·les Casas, fos tan important com qualsevol altre de la nostra ciutat". I s'ha de dir que se’n va sortir gràcies al seu coratge i la seva tenacitat. I a la seva innegable empatia per sumar adhesions a l'objectiu que perseguia. Perquè la Isabel va ser una gran seductora a l'hora de convèncer als seus conveïns de la necessitat d’incorporar-se a les causes que promovia.
I parlo per experiència pròpia. Sempre explico que a la Isabel la vaig conèixer arran d'una discrepància. Se'm va donar a conèixer, a través de facebook, per criticar una opinió que jo havia publicat sobre el Carnaval de Reus. Però a diferència del que passa a les xarxes, on la gent més que opinar, vomita de manera visceral, la seva va ser una crítica constructiva i raonada. I molt elegant. A partir d'aquí vaig interessar-me per la seva manera de ser i de fer, caient rendit a la figura d'una dona exemplar, generosa i sempre desinteressada. Per això li vaig adjudicar el merescudíssim sobrenom de Dona Meravelles del Món de Reus.
L'acte, que s'ha tancat amb una deliciosa interpretació del Cant dels Ocells a càrrec d'un brillant violoncel·lista, ha inclòs també la intervenció de l'Alcalde. I Carles Pellicer ha volgut evocar la deliciosa anècdota del tobogan Toby que va merèixer articles celebradíssims en aquest mateix bloc la tardor de 2011. Aquest divertiment, ubicat a la plaça de Manuel Ortega, va provocar la seva irrupció mediàtica. Va remoure cel i terra perquè l'administració competent l'arrangés. I la reinauguració del tobogan fou difosa, amb gran solemnitat, pels mitjans de comunicació locals.
Precisament l'alcalde ha volgut retreure als més crítics amb tot aquell procés el fet de no haver volgut entendre mai que va significar aquella actuació. I no hi puc estar més d'acord. Perquè la Isabel va aconseguir elevar a categoria una simple anècdota, que ens va servir per demostrar-nos, als que sovint ens mirem massa el melic des del centre del Món de Reus, que la ciutat és viva, que respira, que batega i que es mou gràcies a la iniciativa i l'entusiasme de gent com ella.
Ja ho diuen que ningú mor mai mentre hi hagi algú que el recordi. I la Isabel ja és immortal. I no únicament per disposar d'una rambleta deliciosa que porta el seu nom. El més important és que no morirà mai entre aquells que vam tenir la immensa sort de conèixer-la. Per això, per mantenir encara més viva la seva memòria, en els propers premis Amenós als que més enganxen, que recuperarem durant el primer semestre de 2023, incorporarem el Premi al Mèrit Veïnal Isabel Moreno. Perquè si algú representa millor que ningú l'esperit d'aquests premis, és la meva estimadíssima Isabel.
Allà on siguis (i segur que ets al cel, on van totes les persones bones com tu) un petó del teu Baiges.
Josep Baiges és comunicador.
Etiquetes:
