Aquesta perversió lingüística, que anuncia el decasíl·lab del títol d'aquest escrit, de dir-ne
desert a cert veredicte de certs jurats literaris, ja l'havíem sentida, llegida i trobada, de bell antuvi, en altres convocatòries, però ara l'hem retrobada relacionada amb aquesta errada pensada del Premi de Narrativa Ciutat de Reus
Diré el que em fuig, que, segons l'Ajuntament de Reus, vol honorar la memòria de Gabriel Ferrater, un autor que precisament no va destacar pas per la seva obra narrativa en prosa, però que només serveix per agreujar la inflació de certàmens d'aquesta mena (massa premis per al mateix) com es pot constatar a les
llistes de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) (com ja vaig apuntar al
sisè article de la sèrie
La cigarreta de Gabriel Ferrater (6 de 10): a l'inrevés.
Bé, doncs, resulta que la segona edició d'aquest premi, d'aquest invent ganxet de pa sucat amb oli, no s'ha adjudicat, però el jurat diu que ha restat desert. Vet aquí la perversió del llenguatge: si, segons el jurat, el premi ha restat desert, deu voler dir que no s'hi ha presentat ningú, cap obra, però no deu ser pas això el que s'hi ha esdevingut perquè, si llegim les
paraules del president del jurat, "entre els originals presentats, cap llibre està prou a punt per a ser publicat" (sic) i això vol dir que el premi no s'ha adjudicat, però no pas que hagi restat desert (sense participació de cap aspirant, és a dir, que no s'hi ha rebut cap original).
L'ús incorrecte de l'expressió "desert", en el sentit que el jurat no ha considerat prou mereixedor d'un premi cap original que s'hi hagi presentat, és una llufa lingüística present en la immensa majoria de premis literaris que es fan i es desfan a casa nostra. És, doncs, un cas com un cabàs de perversió del significat, l'única excepció de la qual catàstrofe literària n'és la
convocatòria anual dels Premis de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), a les bases dels quals ja s'hi especifica correctament l'encertat criteri següent: "El premi pot restar desert o no ésser adjudicat", que són dues coses ben diferents.
És a dir, si resta desert, és perquè no s'hi ha presentat ningú ("Deserts d'amichs, de bens e de senyor", va deixar ben escrit Jordi de Sant Jordi, és a dir, sense ningú a la vora!); si no s'adjudica, és perquè cap dels originals que s'hi han presentat no és mereixedor del premi. El Diccionari de l'IEC és ben clar i coherent: "desert -a adj. [...] Dit de la subhasta o del concurs al qual no concorre ningú". Mentre els organitzadors d'aquest despropòsit gabrielferraterià (el govern municipal, que rima amb farsa nacional) es desentenen de dir les coses com cal i de fer les coses que cal, com ara l'aplicació del mandat del Primer d'Octubre i una política cultural útil i amb sentit comú, pretenen distreure'ns, tot traint-nos cada dia, mitjançant festivals com aquest, amb la inestimable col·laboració de la rica (gràcies a l'espoli fiscal que pateix la nació catalana) Diputació Provincial de Tarragona, restablerta, per cert, com les altres, pel franquisme, i amb l'ajut d'altres bones companyies, monarquies i ratafies.
Un bon desert de vots és el que es mereixen al cicle electoral de l'any vinent tots tres partits processistes: juntaires neoconvergents, erquis pseudorepublicans i comparses cupaires.
Biel Ferrer Puig és filòleg i professor de Llengua Catalana i Literatura a l'institut Gabriel Ferrater de Reus.
