La convocatòria de les eleccions del 23 de juliol ha remogut l'escenari polític. Fins i tot ERC ha tornat a recuperar la paraula independència i, de tant en tant, la va deixant anar. Si continuen així, és possible que en els pròxims dies tornin a afegir Catalunya a la seva definició, que darrerament havien amagat. Però aquest és un moviment petit dels molts que s'estan produint en el conjunt dels partits polítics. S'han generat dues situacions que en un primer moment poden semblar contradictòries. Per part de certes organitzacions, es qüestionen si s'ha d'anar a votar per demostrar el rebuig a la política que s'ha fet des de Madrid envers Catalunya o si s'ha de generar una abstenció significativa.
Al mateix temps, sentim tot sovint, tant per part del PSC-PSOE com de Sumar i, òbviament, d'ERC, que s'ha de votar perquè el PP no guanyi les eleccions i no pugui formar govern amb l'ajuda de Vox. Decidir no anar a votar com una prova de càstig contra els partits polítics, o contra la mateixa convocatòria de les eleccions, ja ho va plantejar José Saramago en la seva obra Assaig sobre la lucidesa, en la qual tot un poble decidia no votar. No es tracta de fer un espòiler, però la reacció dels polítics va ser molt dura. Aquesta hipòtesi tan sols funciona si ningú vota.
En la mesura en què hi hagi un sol vot, aquest agafa encara més força i valor en el resultat final, perquè cal recordar que s'actua en funció de percentatges; per tant, no votar, votar nul o votar en blanc no té incidència en el resultat, més enllà de donar més força als vots emesos. És clar que demanar votar perquè no vinguin "els altres", que recorda un eslògan del PSC-PSOE creat per José Zaragoza, tampoc resol els dubtes dels votants que es debaten entre ambdues posicions. Si aquest és l'argument d'ERC, i els electors entenen que han de votar perquè no guanyi el PP, què els impedeix fer-ho directament al PSOE? Si es tracta que aquesta formació tingui majoria, no cal anar amb subterfugis i votar tercers, que, com ha passat fins ara, els donaran els vots quan calgui.
L'argument que Catalunya pot estar pitjor, així com decidir si votar o a qui fer-ho, costa de mantenir quan el 25% de castellà s'està imposant de mica en mica a les escoles gràcies a les sentències judicials, quan el mateix govern català fa una llei per defensar la llengua en què també inclou el castellà com a llengua curricular, quan els judicis amb relació als fets del 2017 estan a l'ordre del dia, quan la fiscalia presenta els membres dels CDR com a integrants d'una organització terrorista, i tot això amb l'actual govern del PSOE. O potser quan el Consell de la UE posa en evidència una mentida del govern de Rodríguez Zapatero negant que aquest hagués demanat l'oficialitat del català a la UE, com van assegurar que havien fet l'any 2004 i que la UE s'havia negat a fer-ho. És una afirmació falsa, repetida pel ministre Albares el 2022. Però és cert: tot i que és difícil, sempre es pot estar pitjor i més enganyat. Cal parlar clar i evitar la sensació que tenen molts electors als quals sembla que se'ls estigui demanant el vot per a un altre partit.
Això pot acabar passant amb la campanya d'ERC: quan Rufián afirma que "quan el feixisme pensa en un enemic, pensa en ERC", confon. Les seves actuacions al Congrés en aquesta darrera legislatura no expliquen la raó d'aquesta por que ell afirma, i tampoc és un argument perquè la gent els voti. En lloc de frases que donen titulars, demanaríem ―petició que s'ha de fer extensible a tots els partits catalans― que expliquessin d'una manera clara per què cal anar al Congrés dels Diputats i tenir-hi una representació important.
Els electors tenen el dret de saber quin ús es donarà al seu vot, més enllà de donar suport al PSOE, com ja ha anticipat ERC, o parlar d'"enfrontament", com planteja Junts, sense concretar en què s'ha de traduir, a banda de generar incomoditats puntuals al Congrés. Defensar Catalunya no es fa amb ambigüitats. Potser cal fer memòria i recordar que el PSOE mai ha valorat aquest suport que pretenen donar-li perquè no guanyi el PP amb Vox.
A les eleccions de l'any 2016 el PSOE va donar suport a un govern del PP, tot i que amb els vots dels partits d'esquerres i independentistes haurien pogut governar. Tanmateix, el PSOE, que és un partit d'estat amb totes les connotacions que això comporta, no volia tenir cap relació amb els partits catalans, fins al punt de facilitar que M. Rajoy fos elegit president del govern o tornar a convocar eleccions l'any 2019 pel mateix motiu. La ironia és que des de Catalunya s'ha entrat en un debat que en el fons li és totalment aliè. Aquestes són unes eleccions en les quals els líders estatals es juguen el càrrec, i, com sempre, des d'ací pensant a salvar-los.
Si guanya el PP amb majoria, encara que no sigui absoluta, Núñez Feijóo serà ratificat com a líder del seu partit, a la vegada que a Pedro Sánchez, si aquest fos l'escenari, li podria costar la secretaria general. Sembla que, per si fos així, ja està negociant un càrrec a l'OTAN, però si finalment el PSOE pot formar govern, a qui li belluga la cadira és a Núñez Feijóo. En la mateixa situació es troba Yolanda Díaz, que certament ha aconseguit en pocs dies formar un partit agrupant més de divuit organitzacions, però fent molta sang en algunes d'elles. Si el resultat no és bo, pot veure com tot se li'n va en orris.
Realment cal entrar en els debats en què els partits estatals es juguen els seus lideratges? De fet, s'ha de dir que tan sols ERC ho fa d'una manera clara, anticipant el seu suport al PSOE. La raó també pot ser que si es repeteixen els resultats obtinguts a les municipals, Junqueras podria veure perillar la seva cadira ―a pesar que té molt ben lligat el seu partit― o potser caldrien eleccions anticipades a Catalunya.
Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg.
