L'editorial Espasa acaba de publicar 'La Ciudad sin luz', la primera part de la monumental 'Mil ojos esconde la noche' de Juan Manuel de Prada (Barakaldo, 1970) i em temo que, malgrat el volum final, més de 1.600 pàgines, està destinada per mèrits propis a ser una de les grans novel·les del segle XXI, una d'aquelles que es guanyaran sense embuts ni discussions un lloc a la història de la literatura.
Al llarg de la seva carrera literària, ell és llicenciat en dret però no ha exercit mai, de Prada ha demostrat amb escreix ser una rara avis de les lletres. L'any 1994, després de publicar dos llibres de relats va treure 'Coños', un llibre que va representar una revolució i que, amb un bon nombre d'edicions, el va catapultar directament a la popularitat. L'any 1996 publica la seva primera novel·la, 'Las máscaras del héroe', amb lligams amb aquesta que anirem descobrint i, un any més tard, amb la segona, 'La tempestad', s'endú el Premi Planeta amb 27 anys.
A partir d'aleshores ha anat diversificant els seus interessos amb novel·les potents, articles periodístics i llibres molt peculiars, documentats i passionals, a cavall entre la narrativa, l'assaig, la biografia i la recerca que han anat posant de manifest el seu estil personalíssim, el seu amor pel detall, pels matisos i pel domini del llenguatge, però amb 'La Ciudad sin luz' es pot dir que ha arribar al cim, a destil·lar el bo i millor del seu potencial i de les seves realitats, teixint una novel·la espectacular, titànica, gegantina que cal valorar amb detall i, fins i tot per parts, atesa la seva gran complexitat, estructural i dramàtica.
Comencem pel protagonista i narrador de la història, Fernando Navales, que de Prada recupera de 'Las máscaras del héroe', un peculiar personatge de la Falange que li serveix a l'autor per alliberar-se de dues espinetes, fer una continuació de la seva primera novel·la i escriure sobre la Guerra civil, però com que va valorar que parlar de la guerra del 36 a través de la veu d'un falangista, encara que fos ben atípic com Navales no acabaria sent gaire amable, va aprofitar les troballes que havia fet tot investigant material per a la biografia d'Ana María Martínez Sagi i va acabar tancant el cercle.
Així l'acció transcorre a París, a l'any 1940. Navales, escriptor i periodista, rep un encàrrec molt especial, relacionar-se amb la comunitat d'autors, artistes i intel·lectuals espanyols que malviuen a França i aconseguir que, d'una manera o altra, que els exiliats, molts d'ells catalans, s'acostin a la causa franquista amb tot el que això implica de propaganda per al règim. L'epicentre de la tasca se centra en un local que la Falange té a París i que es converteix en focus d'exposicions, trobades i activitats culturals de diferent intensitat.
A partir d'aquí, el geni (o els genis, perquè son diversos) de Juan Manuel de Prada es manifesta amb una intensitat, una potència, una erudició i una brillantor que sorprenen i atrapen sense cap possibilitat d'oposar resistència. Vagi com a titular i com a concepte a l'avançada, 'La Ciudad sin luz' és una novel·la que demana, quasi que es podria dir que exigeix ser rellegida a mida que es llegeix. L'autor ha aconseguit que cada frase sigui un prodigi conceptuals, amb un gran domini del llenguatge, del vocabulari, de la ironia i d'una erudició solemne, quasi aclaparadora. En aquest sentit aconsegueix una cosa molt complicada, que tot el text (i són 800 pàgines) mantingui una tensió d'estil constant, situada a un nivell altíssim. Imatges, metàfores, lligams, adjectius, tot tractat amb la màxima brillantor i al servei d'aquest to lleugerament esperpèntic que tenyeix el fons de la història. D'aquesta manera aconsegueix un grapat de prodigis narratius que val la pena valorar i tenir en compte.
D'una banda que cada paraula sigui màgia, mostrant un domini del diccionari fora mida, espectacular, brillant, ric i transversal. Però més enllà d'això, que agafat només des del seu vesant directe podria arribar a ser un esclat de focs d'artifici sense més transcendència, Juan Manuel és capaç de jugar amb les paraules i situar-les al punt exacte, fent que cada línia sigui un veritable exercici d'erudició ben aplicada que sorprèn i captiva a parts iguals.
A part d'aquest factor, ja de per si prou destacable, cal tenir en compte una gran dosi d'ironia, una capacitat per disseccionar el cor i l'ànima dels protagonistes, mostrant un coneixement profund que porta al lector fins un punt de no retorn on, encara que s'ho proposi, no és capaç d'esbrinar que hi ha de realitat i de ficció en el perfil íntim i en el comportament dels personatges. En aquest sentit cal tenir en compte que la història atrapa de tal manera que acaba no sent important la veracitat precisa i exacta de totes les accions i de totes les personalitats. De fet, en tot moment tens la sensació que Navales escriu un diari veraç, descriptiu i precís de la seva realitat, de les coses que fa i que pensa en cada moment i que, més que una novel·la es podria estar llegint un dietari d'acció. El retrat dels personatges, molts i d'una personalitat molt variada, Picasso, Sebastià Gasch, Clavé, la mateixa Ana María Martínez Sagi, María Casares, Gregorio Marañón, Mateo Hernández, Dora Maar, Jean Cocteau, Ana de Pombo, Colette, Federico Beltrán Massés o Kiki de Montparnasse és directe, fet sense embuts i capaç d'aixecar ampolles, per la seva cruesa, en moltes ocasions resulta despietat i ferotge, tot i que no podem oblidar que es fa agafant la mentalitat d'un falangista però amb un tractament irònic, molt proper al sentit de l'humor que potser molestarà als puristes de la història però que, per contra, diria que és un dels elements icònics de l'autor i que li permet demostrar una vegada més que és un autèntic animal literari sense escletxes ni condicionants que es pot moure amb tota comoditat en els territoris més complicats.
Sigui com sigui, la primera part d'aquest projecte és brillant i monumental i, si hi apliquéssim criteris moderns i televisius, vindria a ser l'estructura base d'una sèrie d'èxit on cada personatge mereixeria la seva pròpia sèrie com una ramificació necessària del tronc central. El protagonista, Fernando Navales, és un falangista ressentit pel fet que no s'ha acabat de reconèixer (i de premiar) la seva vàlua, que es mira el món amb ulls de suficiència i de superioritat però que enmig d'aquest projecte de conversió o d'adhesió, té moments de debilitat, tendra o sexual, segons el cas amb personatges com Ana Maria Sagi o Ana de Pombo que li acaben aportant una condició humana molt més lògica, raonable i real, amb les seves passions, ideals i també debilitats.
Un llibre que, en certa manera, lliga amb la tradició de la literatura més barroca i de l'esperpent de Gómez de la Serna o Valle Inclán i que confirma, si es que calia que de Prada és brillant i singular i que s'atreveix a afrontar la guerra civil, un tema que avui encara s'aborda amb moltes prevencions, de manera crua, ferotge i sense gaires contemplacions i en fa una lectura que, si bé conserva l'essència de tot allò que ens han ensenyat, fa una autòpsia descarnada d'una realitat que es mostra molt més carregada de maldats, odis i rancúnies i, a més, segons les seves pròpies paraules, vol trencar definitivament amb moltes mentides que ens han fet creure durant anys i també vol fugir de la manera d'escriure freda i gens arrelada dels autors contemporanis i aprofitar la tradició de la literatura espanyola com a punt d'arrencada de la seva manera d'escriure i gràcies a tot això ha construït una novel·la madura, sòlida, incontestable, fosca i crua però d'una solidesa i d'una perfecció inqüestionables.
I a manera d'anècdota o d'informació complementària, val a dir que la novel·la està escrita a mà, ja que això li permet donar-ho tot i afinar l'estil i les possibilitats poètiques del text i que Juan Manuel de Prada va trigar tres anys de màxima intensitat a fer-ho, tenint en compte que les notes que necessita també les anota prèviament i que no es connecta a internet mentre treballa per no distreure's, cosa que afegeix encara més monumentalitat al llibre.
Caldrà esperar a finals d'aquest any o a començaments del 2025 a l'arribada de 'La cárcel de tinieblas' per arrodonir del tot aquest projecte descomunal de màxima intensitat i valor i saber-ne el veritable final.
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics