L'avui rei Felip VI quan encara era príncep va explicar, durant un dinar amb un grapat de gironins, que quan arribés al tron, se l'hauria de guanyar. El seu pare, Joan Carles I, es va apuntar a l'esperit de la transició i malgrat el depriment final del seu regnat, va anar tirant fins a la inevitable abdicació. El nou monarca ara per ara no s'enfronta a cap canvi de règim, però els obstacles també són notables. Un dels més importants és com gestionar la desafecció de Catalunya respecte de l'Estat espanyol. Probablement per això la seva primera visita com a rei va ser a Girona, on el tant per cent dels del morro fort és més alt, i després les reiterades vingudes a Barcelona sigui per l'aniversari d'un cotxe o per un acte solemne.
La combinació d'un llenguatge prudent trufat d'apel·lacions al diàleg i un esforç evident per utilitzar el català en els discursos no té res a veure amb la percepció que va deixar el seu pare quan es va esplaiar sobre els “galgos y podencos” d'infausta memòria i nefastes conseqüències. Però qui gestiona la ploma reial al Palau de la Zarzuela encara haurà de filar més prim quan escrigui sobre Catalunya. Durant l'acte al Foment del Treball, el rei Felip va fer una referència al general Juan Prim, com a símbol del rebregat seny català.
La biografia de l'il·lustre fill de Reus és plena de clarobscurs tant en l'àmbit militar com en el polític. Però sobretot està farcida de rauxa furiosa que lliga conspiracions amb contubernis i pronunciaments. Mes enllà del caixa o faixa que ja rebel·lava el caràcter resolutiu del personatge, Prim és el governador militar que va ordenar el bombardeig de Barcelona per reprimir la revolta coneguda com la Jamaicana el 1843 i va ser l'artífex de les massacres a les colònies espanyoles al nord d'Àfrica i Amèrica. És cert que va encapçalar un projecte per catalanitzar, modernitzar i regenerar l'Estat, però també que va acabar abatut a trets al carrer del Turco de Madrid. No hi havia cap il·lustre més adequat per exemplificar l'intent de refer els ponts entre Catalunya i Espanya?
Ramon Rovira és periodista.
