Amb veu de dona. Política municipal i dones a Reus, de 1979-2013 (XIV)

D'ençà de les primeres eleccions municipals fins a data d'avui, vint-i-sis dones diferents s'han assegut a l'escó del plenari municipal de Reus, una xifra equiparable a la d'altres municipis catalans en aquest mateix període de temps. Parlant en termes estrictament numèrics, es pot dir que l'evolució ha estat important: només dues dones van ser regidores, Maria Tarragó Artells i Assumpció Cuadrada Ornosa, en el primer mandat municipal (1979-83) mentre que a l'actual (2011-15) en són dotze, tenint presència en gairebé tots els grups municipals.

No només la participació política femenina en aquesta institució municipal ha canviat molt en aquests anys de democràcia municipal; la ciutat i algunes de les qüestions que preocupen la ciutadania també ho han fet d'acord amb un món molt més globalitzat i competitiu en el qual la pròpia memòria col·lectiva corre el risc de naufragar.

Per aquest motiu, la sèrie de reportatges Amb veu de dona. Política municipal i dones a Reus (1979-2013) pretén recuperar la majoria de veus possibles d'aquelles protagonistes en femení que un dia decidiren dedicar-se a fer política al seu poble i buscar respostes a les necessitats dels seus convilatans.

Una altra dona, quinze anys després (2003-07)

Més de quinze anys després que Rosa Just encapçalés una candidatura municipal a Reus amb èxit, una altra dona –en aquest cas la republicana Empar Pont- va tornar a liderar un projecte polític local en les eleccions municipals de Reus de l’any 2003. Pont -que aleshores ja s’havia convertit en una veterana política en haver ocupat càrrecs de govern en els dos anteriors mandats- liderava una ERC que era a punt de donar el seu gran salt polític amb l’arribada de les eleccions al Parlament de Catalunya d’aquella mateixa tardor que generarien el primer dels dos tripartits de la Generalitat de Catalunya.

Malgrat l’important paper de Pont en l’àmbit republicà reusenc, el cert és que, a nivell general, des de 1996 les dones d’ERC sol·licitaven un canvi estatutari de la formació que equiparés la seva presència amb els militants masculins. Finalment, ERC va adoptar una quota que el 2003 havia de ser, com a mínim, proporcional al percentatge d’afiliades per a un any després, el 2004, aprovar la paritat.

Mentre aquestes transformacions més profundes es duien a terme en l’àmbit global, Pont va estar acompanyada d’11 dones en una candidatura que també va destacar pel seu gran nombre d’independents. A banda de la cap de llista, les dones republicanes van ocupar els següents llocs: Alícia Pinyol (5), Glòria Cot (7, independent), Carme Asens (10), Dolors Cabré (12),  Mireia Masip (15), Pilar Camarasa (17, independent), Blanca Salgado (18, independent), Conxita Planelles (20), Mercè Anguera (21), Gemma Manresa (23), i Montserrat Claramunt (24).

De la seva banda, la llista d’ICV-EUiA va presentar també una novetat interessant: l’anomenada cremallera. Aquesta configuració feia alternar homes i dones al llarg de la candidatura sencera i era una fórmula que permetia que la meitat dels integrants fossin d’un sexe i la resta de l’altre. En concret, els noms femenins que participaven eren els següents: M. Teresa Vallverdú (2), Pilar Pérez (4), Teresa Fortuny (6), Montserrat Foraster (8), Carmen Ortiz (10), Olga Vázquez (12), Noemí Hernández (14), Maria Pallach (16), Ana Maria Molina (18), Paquita Sans (20), Rosa Tort (22) i Ester Carrilero (24). A diferència de quatre anys enrere, ICV i EUiA es van presentar en coalició amb l’objectiu polític d’aconseguir un tercer regidor -Domingo Bahillo, històric líder veïnal-, fita que finalment no es va acabar assolint.

A la candidatura socialista, el número de candidates femenines es pot jutjar també important (un total de 10) malgrat que la seva visibilització i distribució va ser menys favorable. En el cinquè lloc, la millor situada a la llista era Misericòrdia Dosaiguas que ja havia estat regidora en l’anterior mandat. Més enrere hi havia Rosa Garrido (7), Teresa Pallarès (9), Martina García (13), Amparo Serrano (15), Rosario Espinosa (17), Amelia Besora (19), Isabel Celestino (21), Maria Rosa Costa (23) i Misericòrdia Vallès (25).

Més escàs en quantitat (només set candidates d’un total de 25), es trobaven les dones que formaven part de la primera candidatura liderada per Carles Pellicer malgrat que una altra cara nova, Teresa Gomis, se situava en el segon lloc de la llista. A banda de Gomis, la candidatura convergent estava integrada per Dolors Sardà (7), Meritxell Ruiz (14), M. Teresa Colominas (17), Maria Belén Marcos (18), M. Teresa Murria (21) i Montserrat Castaño (23).

Finalment, el Partit Popular comptava amb un llistat important de dones que s’iniciava amb la número 3, Dolors Compte i a la qual seguien Rosa Eulalia de Miguel (9, independent), Silvia Pascual (11, independent), Misericòrdia Llauradó (13), Carmen Laguna (18, independent), Carmen Olivares (19, independent), Isabel Lázaro (20), Dolors Guerrero (21), Maria Carmen García (22), i, tancant la candidatura pràcticament la fins aleshores regidora, Yvonne Figueras (24).

Incidents amb el president del PP català

A nivell mediàtic, la campanya electoral va estar força marcada pel rebuig que a la ciutat va suscitar el suport del govern del PP a la guerra d’Iraq, fet que va comportar multitud de protestes ciutadanes. De fet, la candidata número 2 d’ ICV-EUiA, M.Teresa Vallverdú, va ser acusada de boicotejar amb crits la conferència d’Alberto Fernández Díaz (aleshores president del PP català) i del seu candidat local, Miquel Àngel López Mallol, en el transcurs de la presentació de la seva candidatura al Centre de Lectura de Reus.

Les eleccions que havien de servir per configurar el setè ajuntament democràtic de Reus es van celebrar el 25 de maig de 2003 i van tornar a erigir el PSC com el partit més votat per la ciutadania. Els socialistes van aconseguir un total de 15.034 vots que van representar 10 regidors, xifra que es va quedar lluny de la majoria absoluta situada en 13 escons. Per aquest motiu, van configurar govern juntament amb els dos grups d’esquerres de la ciutat, ERC (4.937 vots i 3 regidors) i ICV-EUiA (3.303 vots i 2 regidors). A l’oposició van tornar a quedar tant CiU (9.221 vots i 6 regidors) com el PP (5.743 vots i 4 regidors).

El cartipàs municipal

Al respecte del cartipàs municipal, la líder d’ERC, Empar Pont, es va convertir en primera tinent d’alcalde i s’encarregaria de la gestió d’una de les vuit grans àrees de gestió en les quals es va dividir l’ajuntament. Aquesta àrea de nova creació, Educació i Família, era la única que presidia una dona i englobava Política Lingüística (de la qual ella es responsabilitzava), Relacions amb la Comarca i IMFE (que ocupava la socialista Misericòrdia Dosaiguas) així com Esports, que gestionava un altre regidor republicà, Josep Anton Sánchez. Pont, a més, també s’encarregaria de la presidència de l’empresa municipal Gesfursa.

A banda de Dosaiguas que ja havia tingut responsabilitats de govern en l’anterior cartipàs, les noves regidores socialistes, Rosa Garrido i Teresa Pallarès,  van assumir la gestió dels Serveis Socials i la gestió del Patronat Municipal de Turisme, respectivament. Per últim, M. Teresa Vallverdú, dels ecosocialistes, es faria càrrec de les regidories de Polítiques per la Igualtat, Salut Pública i Consum i, Solidaritat i Cooperació i, en el transcurs del mandat, accediria a la presidència de l’empresa municipal Aigües de Reus. Presidència que deixaria el seu company de grup, Daniel Pi, després de ser nomenat nou responsable del Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT) l’any 2004.

La distribució de les carteres entre les regidores va ser força pragmàtica tenint en compte que la majoria pertanyien al món de la docència i que durant la campanya electoral diferents candidates s’havien postulat a favor de dirigir el departament d’Ensenyament i de portar a terme polítiques en aquesta direcció. Per aquest motiu, Teresa Vallverdú afirma que al capdavall “va estar de sort” perquè en el món de la política existeix la tendència “d’anar cap al teu propi ofici i desenvolupar allò que no has pogut fer en ell” i, en canvi –afirma- va poder aportar als departaments que va gestionar “la visió ciutadana amb un sentit pràctic i, evidentment, amb unes idees polítiques”.

Com s’ha dit anteriorment, una de les noves cares femenines d’aquest mandat va ser  M. Teresa Vallverdú que es va presentar per ICV-EUiA i que militava en en el PSUC des de la transició. L’exregidora explica que en el moment de vincular-se al partit durant els anys setanta els integrants eren “encara la gent de la guerra, estaven Solé Barberà, Anna Sugranyes, Jeremies Lis, Teresa Fortuny, Adelina Banet,...” encara que coincidint amb la seva vinculació van entrar nous militants de la seva mateixa edat i condició.

Malgrat això, assegura que la presència de dones “no era el factor més important” i que en aquell període del partit “dominava la vessant roja”. La política cita com a referents polítics en el seu propi partit a Anna Sugranyes que defineix com “una dona molt valenta i decidida” i a Rosa Just que titlla “d’animal polític”. Vallverdú -que s’acaba de jubilar com a docent- situa també a Misericòrdia Vallès com un altre dels seus models polítics malgrat no haver militat sota les mateixes sigles.

L’aleshores número 2 d’ICV-EUiA –que ja havia format part d’alguna candidatura de la coalició en llocs destacats- explica que el procés per a la seva inclusió a la llista en un lloc de sortida es va produir en base a la seva responsabilitat en el Projecte Educatiu de Ciutat (PEC) del qual va ser coordinadora en el mandat anterior com a ciutadana de prestigi. “Jo no tenia cap caràcter executiu malgrat liderar un projecte ciutadà satisfactori però en el moment que es tenia que posar en marxa les accions acordades a l’assemblea no tenia poder executiu. Això feia que hagués de traspassar les decisions tant a les dues regidories o directament a l’alcalde que en principi era el meu referent i això no va funcionar. Després d’una reunió de la comissió coordinadora amb l’alcalde i les regidores vaig decidir que m’oferia al partit per anar endavant malgrat que fins aleshores no havia volgut”.

Casal de les dones, un espai provisional

En la línia iniciada a l’etapa anterior, Polítiques per a la Igualtat va continuar contribuint a través del treball editorial a la visibilització de la memòria de les dones de la ciutat. La nova regidora va aprofundir en aquest camp amb la publicació de títols sobre l’emigració femenina durant la meitat del segle XX, la història i trajectòria de la família de Frederica Montseny -primera ministra anarquista i amb arrels a la ciutat- i un estudi sobre els últims rentadors de la ciutat i les activitats que en ells s’havien desenvolupat. Tant  Recomençar la vida. Una memòria del procés migratori de les dones a Reus (1950-1970)”, de Lídia Martínez i Jordi Roca, com Els Montseny Mañé, un laboratori de les idees, de Dolors Marín i Salvador Palomar, es van integrar en la col·lecció de l’Arxiu Municipal de Reus. De la seva banda, Fem safareig! De les bugaderes a les rentadores: treball i socialització femenina als rentadors, de Dolors Joanpere i Isabel Martínez, es va publicar en col·laboració amb Carrutxa.

No obstant, la regidoria va portar a terme un pas més que la seva antecessora en posar en marxa el Casal de les Dones l’any 2004, en un espai provisional on es van desenvolupar activitats col·lectives i es van programar tallers. En aprovar-se la primera convocatòria de la llei de barris impulsada per la Generalitat de Catalunya en la qual es va incloure el barri del Carme de Reus es va projectar també que l’equipament del Casal es traslladaria als antics rentadors públics després de la seva reforma i ampliació.

En un ordre molt diferent de necessitats, l’any  2005 es va inaugurar l’Oficina d’Atenció a la Víctima destinada a donar resposta de manera integral a la xacra dels maltractaments i les agressions. Aquesta iniciativa va partir de la regidoria de Serveis Socials, Rosa Garrido, que també va desenvolupar tasques de prevenció en els instituts.

Des d’Educació i Família també es va continuar la tasca iniciada en el desenvolupament de noves escoles bressols i la inauguració de Mas Pintat el 2007, un centre integral d’atenció a la infantesa.

Dones dirigint consells d’administració de les societats municipals

Sobre el pas de Teresa Vallverdú pel consell d’administració d’una societat municipal como és Aigües de Reus afirma que “jo no era ni enginyera ni era home i en el consell d’administració tots ho eren”. A més, afegeix que pel seu perfil professional en aquest espai de decisió va poder desenvolupar accions més aviat encaminades a contribuir a “educar a la ciutadania en el bon ús de l’aigua i fruit d’això va néixer l’espai educatiu Aigua o les campanyes d’estalvi d’aquest recurs”.

De la seva banda, Empar Pont també va destacar el seu pas per la presidència de Gesfursa com una etapa molt interessant en la qual va poder desenvolupar nous projectes. L’exregidora explica que una de les iniciatives que va portar a terme va ser el desenvolupament de les cerimònies civils de comiat que fins aleshores no s’havien celebrat de manera habitual i va iniciar les visites guiades al cementiri malgrat que opina que “encara poden donar més perquè és un espai funerari molt bonic”. En el terreny de les iniciatives que no va poder culminar, planteja la d’arribar a acords amb els propietaris dels panteons més emblemàtics i artístics per a que estiguin en condicions òptimes.

El paper de la número dos de CiU

Provinent del món de l’educació on havia desenvolupat responsabilitats directives, la mà dreta en el primer equip convergent del nou portaveu, Carles Pellicer,  Teresa Gomis, tenia precedents familiars en el món de la política. Durant els vuit anys que va formar part de l’oposició -els quatre primers en aquest mandat 2003-07-  l’avui primera tinent d’alcalde de l’ajuntament de Reus va enfocar el seu paper en participar sense generar grans polèmiques. Gomis afirma que “potser no vaig ser una regidora de l’oposició molt bel·ligerant, potser era una mica principiant i les meves intervencions en el ple eren purament informatives”, però assegura haver-se sentit còmoda amb aquesta actuació política.

La regidora descriu també aquesta etapa com un aprenentatge en el qual  afirma que va ser “capaç d’estar a l’oposició, aprendre d’estar en ella ja que també tenia les seves dificultats i a la vegada atendre a la meva família i als meus fills”.