Fins sempre, Joan Ramon

Ahir vaig arribar de l’hospital amb (toquem ferro) les millors sensacions. I amb moltes ganes de tancar el parèntesi per recuperar el to habitual d’aquest bloc, que vol ser una invitació a l’humor i a l’optimisme. Però les circumstàncies m’han obligat a dedicar aquest primer article de retorn a un fet luctuós. Al vespre, em trucava el Josep Maria Casas del Barato per comunicar-me la defunció del radiofonista Joan Ramon Mestre. No per esperada la notícia em va deixar fotut.

Precisament, vam coincidir aquests dies a l’hospital. La meva dona l’havia anat a veure dijous a la seva habitació i ell em va tornar la visita dissabte al matí, quan jo encara no gosava posar-me dempeus. La vam fer petar una bona estona, comentant alguna de les seves passions com la Setmana Santa, els Gegants o el col·leccionisme cinematogràfic. I també vam recordar una de les seves aficions més celebrades, aquells esmorzars de forquilla i ganivet que es cruspia a diari al bar de l’Orfeó del gran Àlvar.

Ara bé, on la conversa va ser més intensa i agraïda va ser al parlar de la ràdio. De Ràdio Reus, naturalment. Amb el Joan Ramon vam treballar un munt d’anys a l’emissora degana. Hi vam treballar junts, colze a colze. Va ser un grandíssim company de fatigues quan un servidor comandava el magazine del migdia, amb la complicitat d’aquest monstre –dit amb la millor de les intencions- anomenat Enric Tricaz. El Joan Ramon s’encarregava amb eficàcia de les unitats mòbils, aconseguint la connexió impossible des de qualsevol racó del Món de Reus. A nivell intern eren antològiques les seves divertidíssimes discussions amb l’històric tècnic de la ràdio, l’increïble Àngel Palau, per orientar l’antena de la mòbil i obtenir el so més nítid. El Joan Ramon excel·lia també en una altra faceta, la de productor. Tenia una capacitat innata d’agafar el telèfon i aconseguir l’entrevistat que li demanaves, posant-lo davant del micròfon en un tres i no res.

Però el Joan Ramon era moltes altres coses. Enamorat de la seva ciutat, va treballar des de diversos àmbits per dignificar el nom de Reus. Durant anys va fer ballar com ningú la Vitxeta, es va convertir en un referent de la història del cinema i dels cinemes de la nostra ciutat amb una col·lecció monumental que hauria de formar part del patrimoni museístic local, i va dedicar els  últims anys de la seva vida, en ple combat contra la malaltia que se l’ha endut, a fer millor la nostra Setmana Santa.

Fa un mes, me’l vaig trobar al carrer de Monterols i em va retreure que feia temps que no quedàvem. Poc podia imaginar-me que dies després coincidiríem a l’hospital i que seria l’última vegada que la faríem petar. Dissabte ens vam acomiadar amb una encaixada i un somriure, el mateix que ell sempre et regalava amb complaença i que podreu recordar en les fotografies que acompanyen aquest text.

Se’n va un gran reusenc, un excel·lent radiofonista i –el que sap més greu- una molt bona persona. Fins sempre, Joan Ramon.

(Aquest article està publicat al blog El món de Reus)