L’ocupació de l’exèrcit francès (Capítol 8)

Des del port de Salou es troben amb dificultats per sortir les embarcacions cap a  Cadis. En el comerç de l' exportació, però, no eren temps de tanta fal·lera, sobretot en l’aiguardent. En els registres anteriors al 1808 he trobat una relació de les exportacions a Cadis (en aiguardent), que posteriorment la guerra, en bona part, va paralitzar:

Juan Labartela, Aguado Guruzeta hermanos,  Pedro Ignacio de Anza, Francisco de Bustamante, Nicolás Ballesté i Flotats, Miguel de Mendiburu, Muñoz y  López, José Nolasco, Martinez Cambra, José Ignacio de la Campana y Cia, i Domingo de Vivanco.  

A l'entorn de Saragossa.

Per cert, de Francisco Goya Lucientes, es tenen com a testimoni d'aquella guerra, les pintures aguafuertes. Ell, a més , hi escriu sobre els soldats francesos, dient: “no eren els soldats dels ideals revolucionaris” i quan fa un aiguatinta i punta seca de l'Agustina Saragossa Domènec, la pinta expressant la realitat del moment. El mateix fa amb el canònic Calvo, quan a València dirigeix les execucions de francesos membres de l'exèrcit. En la diversitat de la geografia d'aquella terra dels germans d’Ibèria, la guerra més que per independència, fou una dependència d'un poder en la ment d'aquell rei emperador que fou Napoleó quan se li atribueix el següent pensament (la retòrica de vegades no tenia res a veure amb la realitat): el ateo es preferible al fanático, el primero obedece i el segundo mata.

Saragossa era lloc també de relació comercial amb la ciutat de Reus, també mitjançant l'aiguardent, amb les cases Gaspar Casamayor i Pedro Lapuyade (director que fou, curiosament, de béns nacionals de Napoleó). L'exèrcit francès va fer treballar gent en el millorament de la carretera del camí a Saragossa des de Móra d'Ebre. Però l'exèrcit francès obeïa, no pas a la seva consciència, sinó a les ordres dels superiors que, de vegades, eren cruels com s'havia demostrat i es demostraria a les nostres contrades.    

Les ordres, captiveri religiós...

A l’Arxiu Comarcal i Municipal de Reus, hi ha un document que fa relació i referència a: ... duran un temps a onze religioses de Caspe de la Comunitat de Capuxines amb la seva mare abadesa Sor Maria Ignacia Cortes amb onze religioses havien fugit de primer a Batea i Tortosa, desprès de catorze mesos de demanar ajudes arribaran més endavant a la Ciutat de Reus. Elles demanen anar al Santuari de Misericòrdia, però les autoritats de l'Ajuntament les cedeixen el Roser...

A Casp, l'exèrcit dels francesos havia imposat com alcalde, Agustín Quinto Guiu. Al document, es fa constar que les expatriades van huyendo del feroz enemigo que infecta el suelo de España. Signa el document Joseph Alonso de Valdes Vives escribano y secretario del Ayuntamiento. A l’Hospital de Sant Narcís de Reus arribarien a comptar, en aquells dies, amb tres-cents llits i el seu administrador era Narcís Casacuberta. 

El poder de la Església, en la seva jerarquia...

En data 31 de maig del 1810 l'arquebisbe de Tarragona, Romualdo Mon Velarde havia fugit a Mallorca, a la població de Benissalem. Se sap que dels 12.000 refugiats arribats de la península a Mallorca, 3.000 són eclesiàstics; també Bonaventura Marés, canònic doctoral de Tarragona localitzat tres anys després com a diputat a Corts per Manresa, també és a l'illa. L'arquebisbe Mon Velarde, que cobrava anualment una renda de 580.000 rals, havia estat l'impulsor del port de Tarragona. Se’n va emportar efectes de plata i or de la Catedral i els tapissos d'aquests objectes i, per acabar-ho d’adobar, va desaparèixer l'inventari. En tot cas, els tapissos es van recuperar més tard  (part d'aquesta referència es pot veure al treball de Sofía Mata de la Cruz – los avatares de la Catedral 1810-1813).

Més endavant us parlaré de dos sacerdots: els pares Antoni Coris i Pere Coret Sala que, de manera clandestina i desprès en certa manera pública, van voler que el poble s'aixequés en contra de l'ocupació de l'exèrcit francès, posant en perill persones i la pròpia actitud més reflexiva de poblacions amb govern local,  en el fons, a l’expectativa de la futura Constitució que es faria a Cadis. Aquests dos sacerdots, amb repercussió més que arriscada per a persones i entorn, les trobem en el llibre Las conspiraciones tramadas en Cataluña, contra el ejército francés. El prevere Pere Coret Sala fill de Lliçà d’Amunt, s'havia reunit a Mataró, a la casa del comandant Manuel Franco i altres “insurrectes” per tal de maquinar la presa de Barcelona fent una mina sota les muralles per introduir la tropa prop del Portal de Sant Antoni. La policia “francesa” resol que el fet ha estat informat, fins i tot, al canònic Jaume Creus Martí diputat a les Corts de Cadis.

Jaume Comas Coret, que és fill de la “imprudència”, es veu que fou el que va esbombar el projecte de la presa de Barcelona.  En dates posteriors trobem el sacerdot Antonio Coris que, segons l'historiador Antoni Moliner Prada, (professor de l'Autònoma de Barcelona amb el llibre Napoleó contra Cataluña imprès al 2007), ens diu que Coris va organitzar uns aldarulls a Reus, comprometent fins i tot el govern de Ferran VII. Coris era l'encarregat del subministrament i proveïments als hospitals del Principat i es veu que també, possiblement, estava ocupat en la recuperació “suïcida” del poder i el patrimoni de l'Església, en el moment que l'exèrcit francès dominava en bona part de Catalunya.