Quaranta anys de la mort del doctor Vilaseca

L’eminent metge i prehistoriador Salvador Vilaseca Anguera va néixer a Reus el 17 d’abril de 1896 i hi va morir –en plena activitat intel·lectual– el 13 d’abril de 1975, ara fa quaranya anys. Fou un dels membres més destacats de l’Agrupació Excursionista de Reus i s’interessà molt especialment per la geologia i per les Ciències Naturals (carrera que començà a estudiar a Madrid), tot publicant entre 1915 i 1923 diversos treballs d’aquesta temàtica i fent-se càrrec de la Secretaria de la Institució Catalana d’Història Natural (1920-1922). Els estudis de Medicina a la Universitat de Barcelona (es llicencià el 1921) i la pràctica professional l’anaren allunyant a poc a poc d’aquestes aficions, tot i que el ferm contacte que mantingué sempre amb l’anomenat excursionisme científic el portà a consolidar una vessant molt més duradora (encetada el 1919) i força més reeixida: l’arqueologia prehistòrica.

De la seva vida mèdica cal destacar la tasca com a forense (des de 1923 i pràcticament fins a la seva mort) i com a director de l’Institut Pere Mata (del febrer de 1940 al desembre de 1960), a més dels seus valuosos treballs sobre la història de la sanitat i de la medicina a Reus i al Camp, els quals compaginà (des de 1921) amb els estudis sobre prehistòria, tot i que amb més intermitència. El 2 de desembre de 1922 es va casar amb Lluïsa Borràs Nolla (1903-2001), filla del també metge Eduard Borràs Pedret. El matrimoni va tenir una única filla, Lluïsa, nascuda el 1924, que ha seguit de prop les passes del pare en el món dels museus i de la recerca històrica i arqueològica. Una néta, Lluïsa Pallejà, també s’ha dedicat professionalment a l’arqueologia.

Arran de la difusió dels seus primers treballs de temàtica prehistòrica, Vilaseca entrà en contacte amb l’important nucli arqueològic universitari de Barcelona, format al voltant de la figura emblemàtica del professor Pere Bosch Gimpera. Amb ell, i amb els seus deixebles i col·laboradors Lluís Pericot, Josep Colominas, Josep de C. Serra i Ràfols i Joan Maluquer, Vilaseca mantingué sempre una excel×lent relació. Les seves recerques en bona part de la Catalunya meridional li van comportar un gran prestigi en el món científic, alhora que li van permetre la formació d’una important col×lecció arqueològica que aniria incrementant amb els anys. Fou un dels fundadors i el primer director (vitalici) del Museu Municipal de Reus, inaugurat el 14 d’abril de 1934, i reorganitzà l’Arxiu Històric.

Després del període de la guerra civil, durant el qual va participar de manera eficaç en les tasques de salvament del patrimoni cultural (Bosch el nomenà inspector de la zona arqueològica de Reus), ben aviat pogué reprendre i augmentar extraordinàriament les seves activitats prehistòriques perquè Julio Martínez Santa-Olalla el nomenà –el maig de 1941– comissari provincial d’excavacions, un important càrrec oficial que mantingué fins al 1970 i que, tot i el seu caràcter honorari, li permeté una considerable llibertat de moviments i la realització de nombroses intervencions en jaciments del territori.

 Va deixar una producció bibliogràfica de quasi tres-cents títols, entre articles, notes, ressenyes, opuscles i llibres, en català, espanyol o francès, signats amb el seu nom i cognoms o –els treballs que considerà menys importants– tot fent servir diversos pseudònims (com Hortensi Anguera) o inicials, i fins i tot en publicà uns quants de manera anònima. De la seva obra prehistòrica hem de ressaltar els tres llibres de síntesi, perfectament complementaris, La indústria del sílex a Catalunya. Les estacions tallers del Priorat i extensions (1936), Las industrias del sílex tarraconenses (1953) i Reus y su entorno en la Prehistoria (1973), així com les monografies La cova del Cartanyà (1926), Exposició de Prehistòria (1932), L’estació taller de sílex de Sant Gregori (1934), Les coves d’Arbolí (1934), El poblado y necrópolis prehistóricos de Molá (1943), Excavaciones del Plan Nacional en el Castellet de Bañolas, de Tivisa (1949, en col·laboració amb Josep de C. Serra i Ràfols i Lluís Brull), Coll del Moro. Poblado y túmulo posthallstátticos en Serra de Almors, término de Tivissa (1953), La necrópolis de Can Canyís (Banyeres, provincia de Tarragona) (1963, amb Josep M. Solé i Ramon Mañé), Cueva de la Font Major (1969) i Las industrias de cantos rodados del Cabo de Salou (1975).

Són especialment remarcables, entre altres edicions, els seus llibres Els terrenys paleozoics del Camp de Tarragona (1918), Contribució a l’estudi dels terrenys triàsics de la província de Tarragona (1920), Geologia del Cap de Salou (1923, en col·laboració amb Josep R. Bataller), La pesta de l’any 1530 i el pintor Jaume Segarra de Reus (1952), Hospitals medievals de Reus (1958), Metges, cirurgians i apotecaris reusencs dels segles xiii al xvi (1961), Museu Municipal de Reus. Guía (1963, amb la seva filla Lluïsa Vilaseca), El Reial Col·legi d’Argenters de Reus i els seus antecedents (1970, també amb la seva filla), Informació sanitària sobre el port de Salou (1976, pòstum) i Epidèmies a Reus (s. xiv-xvi). Notes d’arxiu (1976, igualment pòstum).

D’altra banda, dirigí la reorganització del Museu (del qual va ser sempre, abans i després de la guerra civil, membre de la Junta o Patronat) i de l’Arxiu Històric de Reus, i també va recuperar i ampliar progressivament la seva relació amb el món cultural reusenc i provincial: el 1940 fou nomenat soci de mèrit de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense (ho era de número des de 1933; va ser vocal de la Junta Directiva uns quants anys, des del 1944); el mateix 1940, vocal del Patronato Provincial para el Fomento de los Archivos, Bibliotecas y Museos Arqueológicos (extingit el 1945); el 1947, membre de la Comissió provincial de Monuments; el 1948, vocal de la Junta Directiva del reobert Centre de Lectura de Reus (i diversos càrrecs directius en la de la seva Secció Excursionista); el 1949, vocal del Patronat del Castell del Cambrer de Reus (vicepresident el 1963); el 1949, vocal del Patronat del Castell [del Cambrer] de Reus (vicepresident el 1963); el 1949, soci de mèrit (i després membre del consell consultiu) de l’Associació Arqueològica de la Vila de Santa Coloma de Queralt; el 1950, conseller corresponent de l’Institut d’Estudis Ilerdencs; el 1951, cofundador i conseller de l’Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV (director entre 1962 i 1970); el 1952, cofundador i conseller-assessor de l’Associació d’Estudis Reusencs (president des de 1967); el 1970, vocal del Patronat del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, etc.

L’interès de les seves troballes i –sobretot– la qualitat dels seus treballs de recerca van arribar a ser reconeguts internacionalment i diverses acadèmies i entitats científiques estatals i estrangeres el van inscriure entre els seus membres. Entre d’altres, fou corresponent de la Real Academia de Nobles y Bellas Artes de San Luis, de Saragossa (1943); corresponent de l’Associação dos Arqueólogos Portugueses, de Lisboa (1946); corresponent de la Real Academia de la Historia, de Madrid (1947); corresponent de l’Istituto Internazionale di Studi Liguri, de Bordighera (1949); membre de l’Institut d’Estudis Ibèrics i Etnologia Valenciana de la Institució Alfons el Magnànim, de València (1951); corresponent del Deutsches Archäologisches Institut, de Berlín (1954); cofundador de l’Asociación Española para el Estudio del Cuaternario (1955); corresponent de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, de Barcelona (1962); membre del Patronato “José Mª Quadrado” de Estudios e Investigaciones Locales (1969), i corresponent de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1973).

Fou honorat també amb diferents distincions: accèssit al cinquè Premi Francesc Vives, de l’Institut d’Estudis Catalans (1936); premi extraordinari en els Jocs Florals de Reus (1948); premi Antonio de Nebrija, del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (1950); Medalla al Mèrit Municipal (1951); Officier dans l’Ordre des Palmes Académiques (1961); premi 'Reus en la Prehistoria', dotat per Antoni Pedrol Rius i convocat pel CSIC (1972); Medalla d’Or de la Ciutat de Reus (pòstuma, 1975), etc.

La seva ciutat l’ha homenatjat repetidament: el seu retrat és penjat –des de 1975– a la Galeria de Fills Il·lustres de l’Ajuntament de Reus i porten el seu nom l’Institut de batxillerat en què va estudiar, una cèntrica avinguda i el Museu que conserva i exposa la seva col·lecció prehistòrica. A la façana de la seva casa natal (la número 51 del raval de Santa Anna) hi fou col·locada, el 1996, una placa commemorativa.

Jaume Massó Carballido és Corresponent de la Real Academia de la Historia.