Eva 22 d'Abril de 2015
No ho trobo tant complicat
No vull un Grey a la meva vida. Ni tant sols el somniu. Potser perque ja en tinc 45. Però m'ho vaig passar be veient la peli. Potser no cal complicar-se tant la vida. No?
-
Imatge de la pel·lícula '50 ombres d'en Grey'
Per als que a hores d’ara encara no conegueu la història, heu de saber que en Grey es un paio perfecte (inassequible, elegant, poderós, amb un palau de marbre en propietat i reguapo) que s’enamora d’una noieta del tot normal (verge, pobra, d’idees confoses i cuca) anomenada Anastasia. Aquest conte no us sona? Exacte, és el de Disney. Encara que s’hagin empleat en actualitzar les costums del pretendent que aquí ja no practica la caça, ni l’hípica, ni el vals. Fa running.
La noia viu en una espècie de pis pastera d’universitàries d’on el Grey la rescata per dur-la, amb una carrossa alada (posa-li helicòpter), a la mansió on habiten els seus secrets (d’aquí les ombres del títol). I la condueix pel casalici fins a l’habitació fosca, on el paio guarda el parament del tupersex. Aquesta es l’altra novetat que presenta aquest príncep: busca tema i amenaça que el voldrà del fort.
“Si fossis meva t’escaldaria” li declara (en traducció al català). I ella, que venia a fer l’amor, fa una caiguda d’ulls, tota confosa.
És la única frase tònica que pronuncia en Grey. Després tot va de baixa. Queda en declaració d’intencions i les expectatives de l’espectador, si és que en un moment de renuncia s’havien motivat, cauen en gravetat estrepitosa. Fa partícip a Anastasia que li agrada el sexe dur, la inicia, tot i que tenint en compte les intencions que portava podia haver-la encetat, la inicia dic amb un romàntic missioner, li demostra que vol practicar el sadomasoquisme sense pegar, li regala un cotxe, li presenta la seva mare, es rendeix als seus encants i al final, atenció, atenció, perquè ara ve l’espòiler, al final es casen.
Al cine (es norma que tots els supersellers acabin en pel·lícula) les úniques escenes eròtiques amb que el Grey ens ha obsequiat són un quiqui de peu dret amb ella lligada al sostre i la famosa carícia als mugrons, servit d’un glaçó que Kim Basinger i Mickey Rourke van popularitzar a Nueve semanas y media.
Diu que de Les 50 ombres d’en Grey se n’han imprès milions d’exemplars perquè ha trobat el motor del sex appeal femení. Que elles valoren el sexe creatiu sempre que contempli tendresa. Això és que el Grey la posseeix impostant teatret i atrezzo sado i després la puja al braç per dur-la al llit talment es transporten les núvies. Fa cent anys Lady Chatterley (de D.H. Lawrence) va tenir un amant que la preparava pel coit entretenint-se a enredar-li floretes als rinxols d’allí. No em direu que no resulta més suggerent la proposta.
Diu que les dones s’han revolucionat perquè el guapets sotmeten sexualment una noieta a qui vol fer signar un contracte que ha d’establir les regles entre dominador i submisa. Ell serà el principi actiu, ella com tota bona nena, s’haurà d’estar quieteta. Més o menys com aquella altra heroïna de la passivitat que dorm fins que un petó de príncep la rescata del coma. Però la relació entre amo i dominada explora jugades més perilloses i busca una dinàmica en la que ningú no es diverteix si un dels dos ja ve sotmès de casa. Les submises no son princeses de somni ensucrat, són dones que juguen a perdre els límits de si mateixes renunciant a les emocions amables per transitar el regne del tot és possible.
Diu que Les 50 ombres d’en Grey és literatura eròtica, però l’Erika L. James ha improvisat un sadomasoquisme d’horari infantil que només ha acontentat el públic desentrenat en el fet lector i/o en qüestions de cardar.
Defenso que l’èxit Grey no és real, que aquí l’únic fenomen a considerar és la facilitat que té l’esperit comercial en materialitzar-se. Aquesta vegada en forma de llibre. Però no acabo d’aclarir quin és el públic d’aquest conte de fades, si les edats madures, les noietes de setze o l’entremig. Les fonts es contradiuen i aquesta indefinició també deu ser una estratègia de màrqueting. L’únic que queda clar és que el producte apunta a les dones. Ves si el fenomen no formarà part d’un pla molt més sinistre que vendre llibres a paletades.
Els culpables que la meva generació descobrís una literatura i sexe van ser perversions com Historia de O, la magistral Lolita (publicada per primer cop en una editorial pornogràfica) o les bregues literàries que es tenien Henri Miller i Anaïs Nin.
S’acabaven els 80 i ventilada la beateria de l’ambient, les noies, que havíem crescut escoltant contes de reis i reialmes i ens havíem alimentat dels seus amors principescos, veiem que allò de l’amor havia de passar per la carn i intuíem que implicava algun que altre mecanisme psicològic que de moment se’ns escapava. Per agafar idea devoràvem les fogonades del duet novaiorquès o Las Edades de Lulúo La Pasión Turca per saber-ne la versió espanyola.
I aquí ens teniu, després d’haver estat alimentades amb tot aquest caliu ara la Factorypretén provocar-nos el morbo escampant unes quantes joguines de sex shop i quatre abstractes del sadomasoquisme dins una novel·leta rosa. Més aviat sembla que busquin desubstanciar-lo.
Se n’han explicat moltes d’històries de submises i s’ha fet molt bé. Els creadors de la recepta Grey tenien on mirar per saber com tractar el tema. Però aquí no hi havia interès en fer una novel·la de sexe. Aquí han posat tanta cura en evitar la fantasia del sadomasoquisme com Crepúsculo la del vampir. Aquesta sembla la missió, fer desaparèixer les bèsties de l’imaginari femení. Fer que tots els seus desitjos siguin inofensius. La campanya va començar posant de moda els complements Hello Kitie entre les mares de família i va seguir en col·locant les figuretes d’óssos entre els motius d’alta joieria.
Ja n’hi ha prou d’infantil.litzar la tropa.
Els que vulgueu conèixer l’aventura ardent i fosca d’una púber que s’abandona a l’amor prohibit aprofiteu Sant Jordi per comprar l’Amant de Marguerite Duras. El límit del desig no és sempre un lloc còmode. I molt menys correcte.
Ara, els que tinguin molt d’interès en els afers íntims de les princeses poden rellegir els clàssics de La Ventafocs, La Blancaneus, La Bella Dorment, o l’Hola. En tots hi apareix el príncep com una ombra.
