Diumenge, 17 de Novembre de 2024
Un extreballador de l’antiga empresa fa memòria sobre la producció i l’activitat de la factoria reusenca
La fumera de l'antiga fàbrica Weger es va haver de desmuntar per la caiguda d'un llamp
Fabián Acidres
El pare de Josep Maria Monclús, fent tasques a la fumera
Família Monclús
El passat 26 de setembre un raig va malmetre un dels símbols de l’skyline reusenc, la fumera de la fàbrica Weger del passeig Mata, més coneguda per les generacions contemporànies com la fumera de La Fàbrica. La caiguda accidental d’aquest raig ha comportat la desaparició parcial d’aquest símbol que recordava el passat industrial de la ciutat. Cal recordar que la fumera ara desmantellada era un dels exemples locals més destacats a causa de les seves importants dimensions i el seu acabat modernista.
Transcorregut el trasbals dels primers moments i les lamentacions sobre el trist destí d’aquest element identificatiu, el silenci ha tornat a caure sobre la memòria d’un monument difícilment recuperable i sobre les activitats que es realitzaven en una fàbrica singular com era la d’Emil Weger.
Josep Maria Monclús, nascut el 1940, va ser un dels darrers responsables del procés industrial que es feia a l’antiga fàbrica d’Emil Weger, que va tancar portes el 1984. Anteriorment, el seu pare, Josep Monclús Balsells, havia desenvolupat aquestes tasques durant mig segle, primer de la mà de Weger, i posteriorment de la seva vídua, Dolores Agustí, que es va fer càrrec de l’empresa en morir el seu marit i que va associar-se a partir de 1963 amb altres empresaris gironins per mantenir-la. El pare de Monclús va començar amb 14 anys a treballar a l’empresa.
“Des que tinc ús de raó sempre anava a la fàbrica a veure el pare”, afirma Monclús que se sent molt identificat amb la història d’aquest espai industrial. Tot i aquesta relació familiar tan estreta, Monclús es va vincular professionalment a l’empresa pràcticament en les darreres dècades de la seva existència, cap a l’any 1975, en morir el seu pare i convertir-se en la persona al capdavant al taller.
Una de les qüestions que destaca Monclús és la singularitat del producte que s’hi fabricava: bitertrat potàsic en la seva denominació química, més conegut com a crèmor tàrtar. Un producte amb moltes aplicacions alimentàries i que majoritàriament s’exportava fora de l’Estat espanyol. La matèria primera per produir la crèmor tàrtar eren els residus vinícoles que romanien al cup i a partir d’aquí es fabricava un element “impalpable”, una mena de pols molt fina que es distribuïa i s’afegia a altres productes comercialitzats.
Tot i que la producció no era perillosa, el producte havia de passar uns estrictes anàlisis per evitar qualsevol tipus d’intoxicació involuntària. “Es guardaven mostres del producte que s’enviava” a cadascun dels distribuïdors, explica Monclús i, a partir d’aquí, durant la seva etapa com a encarregat de l’empresa comptava periòdicament amb el suport d’un químic provinent d’Indústries Químiques i Tartàriques de Girona per garantir-ne la innocuïtat.
Segons assegura Monclús, la fàbrica Weger era una de les escasses factories que produïa aquest tipus de material. Personalment, només recorda una altra d’aquest tipus a Barcelona i la de Reus tot i que destaca que la fàbrica barcelonina es caracteritzava per realitzar un producte molt menys refinat pel que fa a la forma.
Malgrat que la fumera es va construir el 1911 d’acord amb un projecte de Joan Tarrats, l’activitat fabril en aquell espai va ser anterior en el temps. De fet, abans de la incorporació de Weger la fàbrica ja estava en actiu. Sobre el personal, l’antic encarregat afirma que hi treballaven una dotzena de persones, tots ells homes excepte una secretària que s’encarregava de les tasques d’oficina. En l’àmbit concret de la fabricació, tots els participants eren masculins sense excepció.
Monclús va restar a la fàbrica fins el 1984, un any en què també van tancar moltes altres empreses reusenques per la crisi econòmica com ara la mítica Crolls. Tot i així, el darrer encarregat de l’antiga factoria destaca que el final de l’empresa no es va deure a aquesta situació econòmica sinó a altres circumstàncies empresarials.
Sobre la situació fortuïta que ha fet desaparèixer la fumera, Monclús es lamenta, especialment, de la situació de perill que ha comportat a l’entorn i respira alleujat perquè finalment no afectés a cap persona ni a les residències que rodegen aquest espai icònic.
Feu clic sobre qualsevol fotografia per iniciar el passi de diapositives
La indústria local
Any rere any totes les xarxes locals han anat desapareixent fins arrivar a ser un aglomerat de diners multinacionals que ofeguen tot el que poden. Allá on hi ha perspectives de negoci mundial claven les seves urpes: compren, engreixen i parteixen fins que tot acaba en '4 ' mans dels més poderosos.
