Amb la mort del poeta andalús Luis Rosales, s’ha tornat a parlar profusament, als mitjans de comunicació, de l’assassinat de Federico García Lorca, perpetrat per un grup armat no regular pertanyent al bàndol dels civils i militars que va aixecar, amb èxit final, contra la legalitat de la segona república espanyola. Aquells grups armats van fer barbaritats a l’Espanya autodenominada “nacional”, mentre altres grups els feien semblantment a la zona de l’Espanya republicana. En el moment actual, pràcticament aquests dies, hem vist com l’Església Catòlica beatificava sants barons vilment assassinats per grups incontrolats, anàrquics, que desborden les debilitadíssimes forces d’ordre de la república en la revolta que es produí, aquí en molts altres llocs, com a resposta a la rebel·lió militar del juliol de 1936, la qual inicià la guerra civil. Per obrar objectivament, l’Església hauria de completar aquest gest i condemnar, a la vegada, taxativament i categòricament, els clergues i prelats que, situats a la banda rebel, beneïen els grups de malfactors –molts d’ells, segons testimonis, catòlics practicants- que, amb tanta arbitrarietat, crueltat i ceguesa com els altres, actuaven sota les banderes de l’Alzamiento Nacional. Si no es produeix aquesta doble qualificació: beatificació i condemna, l’actitud de l’Església donarà proves evidents, escandaloses, de la seva –per altra banda, ben provada en les més altes esferes eclesials- decidida parcialitat majoritària en favor dels interessos conservadors, els quals van ser la principal substància que mobilitzà un dels bàndols en lluita en la guerra espayola el 1936-1939.
Els assassinats arbitraris, només sustentats en la vilesa de qui els cometia, van ser la vergonya –conscient o inconscient- de tots els adults que poblaven el territori espanyol en aquella república iniciada el 14 d’abril de 1931, cruelment dividida i dràsticament sacsejada pels efectes de la rebel·lió militar a partir del 18 de juliol de 1938.; una vergonya que molts adolescents i escolars vam observar amb astorament i estupor. La simultaneïtat de la reacció assassina en una i altra banda –ignorada per uns i altres, del tot incomunicats, en les dates que es produïen- la coincidència criminal, no demostrava altra cosa que la intoxicació i l’encegament multitudinari que va enfollir molta gent en tota l’extensió de la pell de brau en aquells anys desesperants i, sens dubte, desesperats.
Federico García Lorca va ser una de les grans víctimes de la follia quasi general; una més entre tantes altres, totes igualment lamentables, però especialment rellevant, en el seu cas, pel geni del poeta. Garcia Lorca va ser abatut sense cap mena de judici, sense cap indici de justificació, per un escamot que comanava un personatge granadí pertanyent a les files de la ‘Conferderación Española de Derechas Atuónomas’ (CEDA), un partit espanyol que també existí a Catalunya, integrat al Front d’Ordre que aplegava tots els partits catalans i catalanistes no esquerrans en la darrera contesa electoral del 16 de febrer de 1936.
Federico García Lorca era molt conegut – no dic popular – a la Catalunya dels anys corresponents al quinquenni republicà. El 1934 va estrenar-se a Reus, al teatre Bartrina, en representació organitzada per l’associació d’espectadors Amics del Teatre, ‘Bodas de Sangre’. El 1935, al teatre Fortuny, protagonitzat per la gran actriu catalana Margarita Xirgu, s’estrenà ‘Yerma’. El poeta assistia a la representació i dirigí la paraula al públic entusiasmat. Quan García Lorca va publicar el ‘Romancero Gitano’, a la Llibreria Nacional i Extranjera se’n van vendre dotzenes d’exemplars. Molts ja vam aprendre de memòria, no tan sols ‘La casa infiel’, sinó, també, el ‘Romance sonámbulo’, el del ‘verde que te quiero verde’. Els escriptors catalans eren els preferits per molts lectors per raons òbvies, però aquell teatre que feia García Lorca, apassionat i apassionant, els seus poemes, escrits en un castellà d’imatges enlluernadores, es van fer lloc en l’admiració de molts reusencs proveïts d’inquietuds propícies.
(Reusdigital.cat recupera aquest article de Xavier Amorós, publicat al Nou Diari, el novembre de 1992, per recordar la figura de Federico Garcia Lorca, en el dia del 80è aniversari de la seva mort)
