Una abraçada a Tombouctou

Tombouctou –anomenada la ciutat dels savis, la clau del Sahel o la porta del desert–, una ciutat mítica que temps enrere va fascinar molts europeus i que es pot considerar l'Atenes del desert, ha estat notícia recentment amb motiu de la primera sentència que equipara la destrucció de patrimoni de la humanitat als crims de guerra. "Una activitat de guerra destinada a trencar l'ànima de les persones", segons les paraules poètiques que va pronunciar el jutge filipí Raul Pangalangan del Tribunal Penal Internacional (TPI) de la Haia.

La condemna a nou anys de presó per a Ahmad al-Faqi al-Mahdi –àlies Abu Turab– per la destrucció d'edificis històrics i religiosos de la ciutat de Tombouctou –inclosa al catàleg de patrimonis de la humanitat de la Unesco– durant la invasió de grups gihadistes el 2012 és una fita històrica. I una mala notícia per la intolerància, que odia l'art, la bellesa i la saviesa i que actua aquest segle com ho ha fet sovint al llarg de la història –com oblidar la crema de la biblioteca d'Alexandria!

Per sort, mentre uns destrueixen, altres construeixen. Així doncs, és un fet lloable la reconstrucció durant tres anys de més d'una desena de tombes fetes de fang i pedra de Tombouctou, gràcies als esforços de la Unesco i dels manobres locals.

Tot i que aquesta sentència podria establir un precedent, la cort de la Haia no té competències per jutjar la demolició dels grans budes de l'Afganistan o les destrosses a la siriana Palmira, perquè cap dels dos països n'ha acceptat la jurisprudència.

Si la sentència ha estat sorprenent, encara ho és més el fet que l'acusat hagi reconegut el mal que ha fet i s'hagi declarat culpable –un gest inèdit en el temps que fa que funciona el TPI. Fins i tot va demanar perdó públicament pels danys provocats, tot argumentant que s'havia deixat arrossegar per una "onada del mal".

En canvi, Phil, Bintou i Ali –tres guies locals de Tombouctou– s'han deixat endur per una 'onada del bé' i han posat en marxa una idea creativa i romàntica: Postals des de Tombouctou.

Una iniciativa que ofereix la possibilitat d'enviar un missatge a familiars i amics des d'aquest indret mític –com de ben segur que faria la protagonista de la pel·lícula Amélie– i recaptar fons per a l'activitat  turística local, molt perjudicada des dels atemptats del 2012.

La realitat és que al nord de Mali, just a les portes del Sàhara, s'aixeca una ciutat de carrers de sorra, mesquites de fang i biblioteques de llibres vells que fa dècades que va perdre la seva esplendor, encara que manté un halo de misteri i misticisme.

Commou l'estima de la majoria de persones de Tombouctou pel seu patrimoni històric. I també és lloable que moltes ciutats catalanes –com Cambrils i Reus, per exemple– obrin al públic el seu patrimoni, de vegades ocult –com recorda el nom de la bona iniciativa reusenca Espais Ocults: www.espaisocults.cat. Tot això s'ha fomentat amb al creació de les Jornades Europees del Patrimoni, que se celebren des de fa 25 anys a una quarantena d'estats europeus a proposta del Consell d'Europa i la Unió Europea.

En canvi, encara queda molt de patrimoni local per valorar. És el cas, per exemple, de Salou, amb punts d'interès –com la Torre Vella; les restes de les viles romanes de Barenys i de la Bruguera i del poblat ibèric de la Punta de la Cella, i diverses construccions de la Guerra Civil– que són desconeguts per a la majoria de visitants i per a molts dels qui hi viuen; tot i que, és clar, sigui molt lluny de la importància del patrimoni arqueològic, històric, artístic i monumental de Tombouctou.

El patrimoni de qualsevol ciutat del món té un valor incalculable; és, indubtablement, la nostra memòria com a humanitat. Per això, el Tribunal Penal Internacional de la Haia es mereix una felicitació i Tombouctou, una abraçada.