Els més discrets en tenen un centenar i d'aquí en amunt fins a arribar als famosos considerats productors d'opinió. Un servidor compta amb un miler llarg, alguns, coneguts d'antuvi; molts altres, sabuts de referència, van des de veïns del barri fins a signatures ocasionals o reiterades de la premsa. I, per aquella facilitat que representa clicar positivament a la sol·licitud d'“amistat”, un no dir de persones que no en sé absolutament res. Vaja: m'imagino que com tothom que s'ha deixat anar pel tobogan de les xarxes. Aprofito per inserir en aquest punt una referència als comptats amics que s'estan d'apuntar-se a aquests entreteniments; els admiro pel temps que deixen de perdre i que poden invertir (estic pensant en un d'ells, garrotxí per més concreció) a aprendre l'hebreu o tocar el violí, treballar l'hort, passejar pel bosc, caçar bolets, espàrrecs o cargols quan s'escau, o llegir part dels llibres interessantíssims que, per més anys que visquem, quedaran verges de lectura; en aquest sentit, un altre amic periodista es preguntava com perdíem el temps abans dels smartphones.
Però tornem al tràfec diari a què ens aboca l'addicció. Si ens posem seriosos, el Facebook podria ser molt interessant. Els amics de la xarxa podrien assabentar-nos de mil i una curiositats que ens poden ser alienes: viatges singulars, fotos particulars, esdeveniments inusitats, lectures distingides, denúncies assenyades... Resulta, però, que la majoria d'informacions són banals, reiteratives, domèstiques... i, perdonin, a vegades obscenes malgrat estar ben lluny de qualsevol forma de sensualitat: fotos d'aniversaris amb els nens o els avis bufant les espelmes, excursions amb el cunyat i els sogres a París, el darrer tuit d'un regidor de Viladoques, l'enèsim pastís de poma...
Els comentaris-discussions sobre política sembla que haurien d'inscriure's dins de les intervencions interessants, però no ho són pas totes, precisament per la reiteració de les posicions personals i dels judicis que s'hi emeten; particularment tinc dos amics que, ho reconec, tenen la virtut d'excitar un no dir la concurrència tot i fer mesos i anys que cavalquen dues obsessions: l'antinacionalisme i l'anticonvergència. Sense entendre-hi res, però, el que em sembla més preocupant són les “notícies” que venen d'orígens bords i que, essent falses, són preses per molta gent com si les haguessin llegit en un diari de paper o sentides al telenotícies. En fi: suposo que aquest o un semblant paisatge és el que omple les pàgines de la majoria que hem fet milionari Zuckerberg.
