Divendres, 22 de Novembre de 2024

Gran Hotel Reus Continental (Habitació 015)

06 d'Abril de 2017, per Jordi Cervera
  •  

La nit és una sensació densa i penetrant i el dia un presagi de futur que s’intueix, que es mostra, tímid i neguitós. Ha arribat l’hora d’explorar els territoris d’incògnit que s’amaguen a l’interior de les nostres habitacions. Avui la número 15. Passeu i mireu amb atenció.
Hi he pensat força i m’he convençut que la història de l’habitació número 15 té molt a veure amb el fet d’anar contra el corrent, de pensar que allò que ens expliquen i que de vegades ens resulta complicat de creure, no ha de ser per força sempre una mentida creada amb la voluntat de confondre’ns, d’enganyar-nos. De vegades, els camins de la vida són mons paral·lels, universos que es creuen amb els nostres sense anorrear-los del tot, complementant-los o senzillament ignorant-los.

La nit d’arrencada d’aquest episodi era d’aquelles que no mereixen ni portar el nom de nit, un forat negre veritablement poc acollidor, per dir-ho d’una manera pulcra i educada. Un caos de llamps i de trons, d’aigua caient a bots i barrals, una olor de gos mullat envaint-ho tot, un lapse de temps del que calia fugir, sempre amb la necessitat d’abandonar els carrers i de cercar un refugi segur sota teulada. Potser per això, per tota l’aigua que queia del cel i que baixava carrer avall com un riu cabalós i carregat de perills i de trampes, tampoc no ens va estranyar gens ni mica que entrés aquell personatge atípic, esbufegant com un búfal a tall de nit.

L’home que va entrar de matinada anava xop de dalt a baix, regalimant aigua i contrarietat per cada centímetre de la seva pell, de la seva roba i del seu cabell. Per un moment ens vam pensar que començaria a espolsar-se com un gos al mig de la catifa del vestíbul, però no. Va romandre quiet i només es va passar la mà pel cabell mullat, mirant d’evitar que un mur d’aigua li rellisqués rostre avall.

Més que com un acte que hauria de formar part del nostre decàleg de professionalitat, abans d’entrar en matèria de paperassa, li vam oferir una tovallola seca, quasi com un deure de caritat cristiana, més enllà de pensar si el nouvingut seria o no un client. Vam actuar moguts només pels sentiments, com a bons samaritans, oferint sense esperar cap contrapartida, la benaurança d’una tovallola de rus calentet a l’home moll. I ell ho va agrair amb un somriure càlid i franc.

Una tassa de cafè amb llet fumejant, de les que estripen la gola i cremen les entranyes i un croissant de xocolata de Ca la Poy van retornar el nostre visitant al món dels vius. Un cop recuperat de la remullada, el primer que va fer va ser donar-nos les gràcies i demanar una habitació per quinze nits, ni una més ni una menys. Sense que li preguntéssim res, ens va dir que volia descansar, que necessitava escapar-se una miqueta de la realitat que l’assetjava, que volia fugir del ritme frenètic de cada dia i que un molt bon amic seu, de qui no ens va voler dir el nom ni cap dada personal, l’hi havia parlat força bé del nostre establiment. El que no s’hauria esperat mai era aquella rebuda natural a base de llamps, de trons i d’aigua a grapats que es va trobar només baixar del tren. I és clar, si quatre gotes de res a casa nostra ja espanten els taxistes, que no faria una tempesta de proporcions quasi bíbliques. No li va tocar altre remei que venir a peu. I si bé només estàvem parlant de quatre carrers que separaven l’hotel de l’estació, la realitat és que la virulència de la tempesta va ser prou espectacular com per deixar-lo mullat com un poll.

Al cap d’una estona, refet dels efectes de la tempesta i recuperat del tot pel noble art de la conversa amable i plàcida, ens va explicar amb tot luxe de detalls el seu accidentat periple sota la pluja, sens dubte molt menys lluït que el que va protagonitzar Gene Kelly al cinema i, tot i que potser va ser una errada nostra, amb el trasbals del moment, li vam donar l’habitació però ens vam oblidar d’apuntar-lo al llibre de registre. Tenia una veu vellutada i profunda, una veu encisadora, una veu d’artista, va dir la Maite, la cambrera nova, tancant els ulls i deixant anar un sospir lleu i tendre, una veu que ens va capturar com la mel a una mosca i va provocar que ens oblidéssim del rellotge i, de pas, de les nostres obligacions bàsiques. 

Una vegada refet, pentinat i amb la roba seca, donava tota la imatge d’un paio fort, sa i feliç. Rodó de cara i una mica passat de pes, conservava un pel abundós i negre com el carbó. De fet, si te’l miraves bé, no semblava que hagués treballat massa al llarg de la seva vida i, a més d’aquella veu encisadora que rendia sense condicions, se’l veia fins i tot guapo, conservant unes faccions dolces i agradables. La Carme ens va dir en veu baixa  i rient per sota el nas que de jove segur que les tornava boges a totes i que tot i els anys, encara estava per poder fer-li un favor sense cap contrapartida.

Vam riure d’aquella ocurrència, és clar, però tots vam pensar en silenci que tenia tota la raó. El nostre client, tot i els quilos de més que arrossegava, era un home atractiu i amb un punt interessant de magnetisme personal.

I tot i que semblava molt pendent del to i del contingut de la seva pròpia conversa, va percebre la direcció de la nostra curiositat i va canviar al moment el rumb de les seves paraules i ens va explicar que ell havia conegut la fama de ben a la vora i que això l’havia portat a viure sense la necessitat d’haver de patir gens per la subsistència. Segons ens va dir, la contra a tanta placidesa, era la pèrdua absoluta de la privacitat, les persecucions, les fotografies a totes hores, la necessitat d’anar sempre amunt i avall sense descans, la impossibilitat de no poder gaudir de la tranquil·litat d’una llar de foc càlida, d’una copa tranquil·la i d’una conversa agradable entre amics. I tot i que semblava un contrasentit, això ens ho deia còmodament assegut al saló central de l’hotel, amb el foc fent gemegar suaument els troncs d’alzina i amb els glaçons de gel desfent-se amb parsimònia a l’interior d’un got de rom caribeny, bru, dens, dolç i de sabor poderós.

Durant la seva estada a l’hotel, l’home portava una vida tranquil·la, quasi passiva i no semblava que li preocupés gens ni mica visitar la ciutat, conèixer els llocs d’interès cultural de la zona ni portar la vida atrafegada i mòbil que tothom espera d’un turista. De fet no va demanar en cap moment ni un sol fulletó de propaganda i ni tant sols va preguntar on podia anar ni quins llocs podia visitar. I tot i que li vam recomanar amb vehemència la visita a la Casa Navàs, un passeig pels jardins del Pere Mata i una ullada a la biblioteca del Centre de lectura, sempre va declinar amablement les nostres ofertes. Es passava els dies i les nits a l’hotel, tombant pels passadissos o seient al menjador o al saló. Llegia el diari, bevia rom, whisqui o suc de fruita natural. La cosa més semblant  a la idea que tots teníem del turisme que li vam veure fer va ser travessar la porta exterior, anar fins al cap d’amunt del carrer, uns dos cents metres, aproximadament, girar cua i tornar a entrar a l’hotel.

Ara bé, una cosa que ens cridava encara més l’atenció que la seva passivitat turística era la seva capacitat per captar l’atenció de qualsevol interlocutor. Fos on fos, el nostre hoste sempre tenia algú al costat que l’escoltava embadalit i amb la màxima atenció. La seva conversa encisava tothom i nosaltres procuràvem sempre enllestir aviat les nostres obligacions per anar-lo a cercar, seure al seu costat i escoltar amb tot detall aquelles anècdotes fascinants que ens explicava sense descans. I, a mida que les anàvem coneixent, les anàvem incorporant al nostre propi imaginari personal. Tothom tenia una història que li agradava més que una altra. La Conchi, l’ajudant de cuina, es delia per sentir-li dir en veu alta que era el rei. De fet no tenia en absolut la pinta de monarca de res i ningú no es creia que fos monarca d’enlloc, però tampoc no dèiem res perquè vèiem que era igual de feliç ell explicant-ho com la Conchi o qualsevol altra escoltant-ho.

I ja se sap que la felicitat és un bé escàs que cal preservar costi el que costi, encara que sigui permetent i autoritzant alguna petita mentida. 
El Carles, un dels recepcionistes, obria una boca com un rap quan el sentia explicar que feia molts anys, massa anys, matisava sempre amb un punt de pena dibuixat al fons orc de les ninetes dels ulls, un coronel li havia regalat 35.000 dòlars i un Cadillac. A mi, no ho negaré, em fascinava de manera especial quan recordava Hawaii, quan ens parlava amb passió i força enyor de les palmeres, de les noies ballant a la llum de la lluna amb collarets de flors al coll, de la música insinuant de les platges d’arena blanca i d’aquella nit màgica i única en què, segons ell mateix, havia arribat a tocar el cel amb els capcirons dels dits com mai abans no ho havia fet ningú.

Els setze dies i les quinze nits van passar volant, com un avió a reacció i com aquest mateix referent de la creativitat i de la velocitat humana, van deixar en nosaltres un rastre semblant a l’estela que el fum blanc dels motors grava a l’ànima dels cels blaus. No es podia negar, aquell homes posseïa un encant especial i ens tenia bocabadats. Quina fantasia, quina imaginació, quina capacitat per explicar tota mena d’històries. I quina veu! Fonda, masculina, magnètica. Sens dubte era un d’aquells escassos personatges que és capaç de fer creïble la història més inversemblant només amb la seva creativitat, els seus gestos i la màgia de les seves paraules. Un mèrit que s’havia de reconèixer, tot un mèrit que calia respectar i admirar sense embuts.

I quan ja ho tenia tot a punt per marxar, tota la plantilla, fins i tot el director, que havia baixat una nit al saló i s’havia quedat enganxat sentint-lo explicar la història dels mesos que va passar fent el servei militar a Alemanya, ens vam reunir a la recepció per acomiadar-nos d’ell amb tots els honors i tota la pena. Sense haver-ho ni tan sols comentat prèviament, tots a cor li vam demanar que abans de marxar ens expliqués una història nova, una que ens sorprengués encara més a tots. Es va aturar un moment, en va acaronar el cabell, pentinat en forma de tupè, i amb la veu vellutada i sensual que ens tenia rendits, va abaixar el to, per donar-hi aquell toc de complicitat absoluta que només ell sabia aconseguir, es va dur el dit índex als llavis fent el signe de demanar silenci i ens va mirar a tots, un per un.

Es podia percebre el vol lent d’una mosca amb tots els detalls , un clímax que va trencar amb la seves paraules: “Si pregunteu a qualsevol persona per mi, segur que us explicaran una autèntica cataracta d’aventures, bones segons tots els que em van estimar i dolentes segons la versió dels que em van odiar però tots, els uns i els altres, coincidirien en una única cosa, tots jurarien per les coses més sagrades que sóc mort, que vaig deixar aquest món amb força rebombori internacional, el 16 d’agost de 1977, de matinada.

Efectivament, ja no quedava ni la més mínima ombra de dubte, aquella darrera història va aconseguir sorprendre’ns a tots. Només el Robert, l’auxiliar de recepció, va poder superar l’impacte de la revelació i demanar-li que fes el favor d’omplir el llibre de registre.

Va signar, va pagar i el vam veure marxar remenant els malucs amb un aire entre sensual i una mica còmic. Quan el vam perdre de vista ens vam abocar tots al llibre, disposats a descobrir la seva identitat.

Elvis Aaron Presley hi deia.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics