Missatges a les parets: de la reivindicació política a l''street art'

Enmig de quadres, documents, imatges i diferents obres d'art, una gran foto d'una sèrie de pintades al carrer sant Llorenç de Reus crida l'atenció al visitant de la recentment inaugurada exposició 'Un segle i mig de cultura a Reus i a Catalunya. La cultura que ha generat el Centre de Lectura', al Museu de Reus. Fossilitzats en el temps, els missatges escrits al carrer per unes mans desconegudes el 1977 recuperen debats que tenien presència a la ciutat en plena transició. Entre altres al·lusions a l'anarquia i al treball, la imatge del grafiti instal·lada temporalment al museu mostra com algú va pintar la frase "Centre de Lectura, condó de la cultura" amb l'objectiu -entenem que profilàctic- de criticar l'entitat i interpel·lar l'espectador fugisser que recorria aquella via. Que l'efecte del grafiti anònim no va ser innocu ho demostra la reacció a través d'un article a la Revista de l'entitat de Josep Murgades amb el títol 'D'indigència imaginativa', on s'acusava l'autor de manca d'originalitat i es combatia argumentalment l'afirmació.

Tan sols uns anys abans, en plena dictadura, van ser habituals els episodis de detenció d'activistes polítics i sindicals a la nostra ciutat després que la policia identifiqués als autors de diferents pintades contra el règim franquista. Un record, doncs, inquietant del que representava en altre temps expressar idees o consignes als murs urbans de la ciutat. I és que com explica l'antropòloga Teresa del Valle al llibre 'Andamios para una nueva ciudad', "la pintada té un poder considerable" i en ser "formes de comunicació alternatives, impliquen al públic al que van dirigides així com al públic que se sent al·ludit pels seus missatges, independentment del fet que els seus autors/es els hagin tingut en compte".

Més contemporànies en el temps són les expressions urbanes recollides pel filòleg i professor de Llengua Catalana i Literatura, Biel Ferrer, que va dipositar al Centre de la Imatge de Reus (CIMIR) una sèrie de fotografies que documentaven aquesta expressió urbana al carrer ara fa un any. 'Contra el feixisme', 'Prou fam i genocidi', 'Assamblea d'insubmisos', ... D'acord amb les imatges registrades per Ferrer, aquests eren alguns dels missatges que es podien llegir a les parets de l'avinguda dels Jocs Olímpics de Reus a finals dels vuitanta i els noranta del segle XX, un espai on el Festival Llambordes ha organitzat una paret oberta que inexorablement esborrarà les pintades que avui hi són presents.

El que és important és que gràcies a la diligència de Ferrer en recollir aquestes pintades s'han testimoniat preocupacions i qüestions que formen part de la història recent de la ciutat. I és que per naturalesa les pintades són elements urbans efímers que han de captar l'atenció de l'observador mentre circula per la ciutat.
De fet, tal com es recordava fa uns dies a la presentació del Festival Llambordes que s'allarga fins aquest dissabte, la pintada o grafiti és tan antiga com la història de la humanitat. Concretament, el terme ve del mot italià sgraffio, que significa esgarrapada i s'han documentat des de la Prehistòria. Per posar un exemple prou conegut, la gamma de missatge dels grafitis romans és prou variada i interessant: propaganda política, comercial, sexual, etc.

Concepció negativa enfront concepció artística

Fenomen complex en la seva múltiple extensió i intencionalitat (exhibicionisme d'aquells que reprodueixen les seves firmes, manifestació artística amb obres valuoses, forma d'expressar posicions reivindicatives i polítiques, ...), les pintades són més aviat notícia per la seva dimensió negativa, de conflicte. L'exemple més clàssic d'aquesta mirada és la recurrent nota sobre el cost que representa netejar anualment les parets o el mobiliari urbà per l'acció incívica d'alguns. El fet, però, que des de fa uns anys la crítica política es manifesti per les xarxes a velocitat de vertigen, sembla que ha escorat els grafitis cap a una plataforma artística, fruit d'una societat amb preocupacions diferents. Una dimensió que el Festival Llambordes volia posar en valor convidant a 50 artistes del Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre.

Un dels participants en la galeria de carrer que s'ha inaugurat al carrer Òdena és Arnau Casanovas, un artista que contradiu molts dels tòpics sobre els grafiters. Format a l'estudi de l'escultor Ramon Ferran i professor de dibuix, Casanovas explica que va triar la pintura perquè "era el mitjà d'expressió que més em representava" i comenta que l'evolució del llenç a les parets va ser "lògica" tenint en compte que sempre li havia agradat "el gran format".
Sota el pseudònim de Gasic Painter, Xavier Oliach és un altre dels artistes coneguts de la ciutat en aquest mitjà en el qual va iniciar-se molt jove i a través del qual ha realitzat diferents encàrrecs com ara el grafiti a un dels laterals de La Palma de Reus o d'altres establiments comercials. A diferència del que podria semblar, Oliach afirma que "no era molt bo dibuixant" quan era infant i que "el que li agradava era més aviat la creació, fer alguna cosa amb les mans".

Significats lliures

Amb una obra que crida l'atenció per la seva aparent simplicitat formal al carrer Òdena, Casanovas acompanya la pintura amb el text 'Això va així' perquè creu que "va bé donar una espècie de fil d'on estirar" a qui contempla l'obra, malgrat que afirma no intentar "tampoc tancar les idees". Al llarg de la seva evolució com a grafiter, Oliach també comenta que va pintar "missatges polítics" però que "ha anat evolucionant" i el que li interessa "és que cadascú veu una cosa diferent" i que la seva expressió artística és diferent "depenent de l'estat d'ànim".

Inspirant-se en un vessant més convencional de l'art contemporani, Casanovas reconeix com a font d'inspiració al pintor Antoni Tàpies, especialment en l'ús dels colors tot i que actualment "està tornant als colors més terrossos" i empra materials diferents (esprai, pintura plàstica o a l'oli). Respecte a la fugacitat de les seves obres, Casanovas afirma que l'és indiferent el temps de permanència a les parets del que pinta: "no vull tenir un monopoli d'aquella finestra i no em considero ningú per considerar aquella obra com indestructible", diu.

Per la seva banda, Oliach afirma que "el molesta més" si l'artista que esborra la seva pintada és "algú que coneixes" però parla que hi ha "cert respecte entre els grafiters de Reus i Tarragona". De fet, alguna de les obres que comenta tenen ja més d'una dècada a la ciutat. En aquest sentit, Casanovas defuig el debat sobre si hi ha suficients espais a la ciutat per realitzar grafitis i assegura realitzar les seves composicions molt sovint "en fàbriques abandonades de l'extraradi".