Dimarts, 05 de Novembre de 2024
Ho recordava prou bé i amb precisió Marc Andreu en l’article 'Octubre groc, primavera incerta' ('Crític', 10 d’abril de 2018), la coincidència de la conferència que havia de pronunciar Josep Fontana al Born sobre el centenari de la Revolució Russa amb la concentració de protesta de milers de persones davant del Parlament pregonant la vaga general. Era la tarda del 2 de novembre de 2017 i al migdia el Tribunal Suprem havia decretat presó per la majoria dels consellers, encapçalats pel vicepresident Oriol Junqueras, i la presidenta del Parlament, que havien anat a donar la cara. De fet, el cicle commemoratiu del centenari de la Revolució Russa havia començat, el dijous anterior, amb una taula rodona sobre 'La revolució, avui' mentre el Parlament bullia davant la reculada del President Carles Puigdemont a convocar eleccions. L’endemà es produiria 'la proclamació bufa' (la qualifica, amb encert, Marc Andreu) de la República catalana, que va provocar la fugida del President i de la resta de consellers a Brussel·les. Ningú, cal dir-ho, va sortir al balcó del Palau de la Generalitat i la bandera espanyola encara oneja.
Dues setmanes abans de la conferència, Josep Fontana em va fer saber que estava hospitalitzat. Tanmateix, mantenia el seu compromís si no es torçaven les coses, encara més. Així que, abans de començar l’acte, vaig preguntar-li per la seva salut. No hi havia res a fer. El metge li recomanava bandejar qualsevol tractament i maleïa la seva situació sota l’atenta i tendra mirada de Francisco, al qui li va dedicar el seu darrer gran llibre. Fontana havia exigit taula a l’escenari per a llegir amb comoditat la conferència escrita. Fontana sempre llegia les seves intervencions públiques i, fins i tot, les acadèmiques, classes, incloses. Estava incòmode amb el micròfon subjectat per les orelles i pujava la rampa lentament amb l’esquena acotada formant gairebé un angle recte. La lucidesa de les seves publicacions i l’energia de la seva veu contrastava amb la seva decrepitud física. La sala feia goig, amb gent a peu dret i asseguda a terra, i el va rebre amb una gran ovació.
Fontana va fer el que ens tenia acostumats: una lliçó magistral. Va vindicar la Revolució d’Octubre, la revolució social, sense deixar de posar el dit a l’ull d’allò que li semblaven errors teòrics i pràctics, així com perversions humanes en la lluita pel poder i la supervivència. Tot amb tot, creia que el segle XX havia estat el segle de la Revolució, si més no, de la por a la Revolució, que havia permès minvar la desigualtat en els països capitalistes en els famosos trenta anys (1945-1975) després de la derrota nazi-feixista. Malgrat els advertiments previs d’escurçar el torn de preguntes, Fontana va respondre a tot i més, fins i tot quan a la fi una dona va transportar-lo al present històric: “El que estem vivint a Catalunya, sobretot a partir de l’1 d’octubre, pot ser considerat una revolució?”.
L’'agit-prop' independentista s’ha fet un fart d’apropiar-se, sense manies, de conceptes i de persones que els hi son ben aliens, si més no, pels que han viscut i crescut a l’ombra allargada del pujolisme. El cas de Josep Fontana ha estat un dels exemples més descarats. En un joc de mans ben agosarat dels llibres de l’historiador amagaven la “classe” i ensenyaven la “nació”. D’aquesta manera, en la diada de sant Jordi del 2015, Helena Rakosnik regalava Artur Mas el llibre 'La formació d’una identitat. Una història de Catalunya'. I el President de la Generalitat l’ensenyava ufanós com si fos la nova Bíblia dels independentistes.
Fontana havia deixat la seva militància comunista l’any 1980, després de 23 anys al bell mig de la nit franquista, però va continuar donant suport públic (i crític, per descomptat) al PSUC i ICV. L’any 2012 encara encapçalava el manifest de suport electoral a Joan Herrera en les eleccions al Parlament. Així mateix, Fontana va mantenir sempre un estret lligam amb CCOO i mai va tenir un no per a participar en les múltiples activitats de la Fundació Cipriano García. Potser per a deixar ben clar el seu posicionament polític, va acceptar, per primer cop, figurar en un candidatura electoral, concretament a les eleccions municipals de 2015. Estava animat i esperançat amb el projecte de Barcelona en Comú i li sabia greu que no s’haguessin integrat la gent de la CUP, per la qual deixava palesa la seva simpatia. Fontana era una persona d’esquerres i catalanista de pedra picada. No feia fàstics a la independència, sobretot, sense costos socials, però el treia de polleguera el full de ruta del “tot o res” i de l'“ara o mai”. Fontana no va caure en el parany de les eleccions plebiscitàries i menys de la unilateralitat contra Espanya i sense la complicitat de la Unió Europea. Sabia, millor que ningú, que les secessions sense acord esdevenien un ball de bastons. Per això no va signar el manifest d’exmilitants del PSUC, ICV i PSC, que demanaven el vot per les candidatures independentistes (JXSI i la CUP), encara que, fins i tot 'El País' li va encolomar, a posteriori, que havia donat suport públic a JXSI.
Fontana no va defugir la pregunta i va respondre clar i català amb un posat més seriós del compte, que ja és dir: “Si pretenia ser una revolució, de moment és una revolució frustrada. Ho contemplo com una catàstrofe i des del més absolut desacord. Estem en un moment per aprendre a resistir, a no resignar-nos, a tirar endavant i tractar de recuperar el que puguem dels nostres drets i llibertats, prou amenaçats”. La contundència de la resposta va caure com un gerro d’aigua freda i els assistents van desfilar pensant qui acabaria pagant els plats trencats.
Fontana no s’aguantava dret i a la porta del Born mentre esperàvem l’arribada del taxi va demanar una cadira per seure. No podia més. I en acomiadar-nos vaig tenir la sensació d’haver assistit a la darrera lliçó magistral del mestre. I vaig pensar, amb ràbia, en els mesos que li quedaven amb el cap lúcid mentre la malaltia li corcava el cos. Així mateix, pensava en els llibres que tenia al cap i que, ben segur, algú altre haurà d’escriure. Perquè Fontana mai no va parlar per parlar, ni escriure per guanyar els Jocs Florals. Fontana ens va alliçonar a ser crítics amb el poder establert i aprendre de les derrotes per a poder guanyar. Per això com diu Marc Andreu: llegir Josep Fontana és la millor manera de mantenir-lo viu. Quina falta que ens fa!
