Eren les 7 del matí quan el delegat del Govern, Òscar Peris, m’alertava que la Guardia Civil acabava d’entrar a la conselleria d’Economia -de la qual depenen orgànicament les delegacions territorials- i que estaven detenint companys com el Josep Maria Jové, el Lluís Salvadó o el Francesc Sutrías, entre d’altres. Missatges contradictoris, confusió i patiment entre els companys. Vam arribar a Rambla Catalunya tocades les 11h. A les portes de la conselleria ja s’hi agrupaven centenars, potser milers de persones. Recordo clavells, i una urna de plàstic transparent on es podia llegir el missatge: “Spain, is this the problem?”.
Vam entrar a la conselleria com a treballadors del departament. Els agents que custodiaven l’entrada ens va deixar passar. L’ambient era de desconcert. Ràdios i teles enceses i corredisses al balcó per veure la gernació que s’anava aplegant a la porta. L’arribada a l’edifici del vicepresident i conseller d’Economia, Oriol Junqueras, es va produir a primera hora de la tarda. Va accedir a la conselleria pel passadís que els voluntaris de l’ANC, vestits amb armilles verdes, feien des de primera hora del matí, mentre la multitud entonava el crit més repetit del dia: “Independència!”.
Clavells vermells, càrrecs electes i infinitat de càmeres de televisió li van donar la benvinguda. Era ja la tarda i els escorcolls continuaven, però vam sortir al carrer, on cada cop hi havia més gent. Arribaven de tot arreu. Va ser llavors quan el diputat Ferran Civit em va dir: “M’hauries de fer el favor de la teva vida. S’acaba d’improvisar un escenari per poder gestionar aquesta multitud i hauries de fer de presentadora”. Em tremolava la mà. Milers de persones protestàvem pacíficament contra una actuació policial desproporcionada. Però calia evitar que entre tots aquests ciutadans amb consciència i de bona fe s’hi haguessin camuflat violents. “Som gent pacífica”, vaig repetir durant les prop de sis hores que vaig ser dalt de l’escenari.
Artistes vinguts d’arreu anaven arribant per sumar-se a la protesta. El Pau Alabajos ho feia des de València. “Quan he sentit el que estava passant he agafat el cotxe i he vingut pitant”, em va explicar. Els Jordis, quan encara eren el Jordi Cuixart i el Jordi Sánchez, es van erigir com a portaveus per procurar en tot moment que aquella concentració espontània fos pacífica i que tingués un punt final, que calia marcar d’alguna manera. Encara recordo com el Jordi Sánchez em va demanar que pugés a l’escenari per apagar un càntic que ja no es va tornar a sentir durant tota la jornada: “Voti, voti, espanyol el qui no voti!”. “Això no va contra ningú”, em va dir visiblement enfadat.
I així vam estar fins tocades les 12. Demanant calma a la multitud i vetllant perquè la protesta no deixés de ser pacífica. Més d’un xiulet vam rebre, quan demanàvem la gent que marxés cap a casa. Va ser una de les tardes més intenses i improvisades que he viscut mai. Quan uns dies més tard arribava la farsa de la rebel·lió i la sedició no m’ho podia creure. Em vaig llegir una vegada i una altra l’auto de la Guardia Civil. Res a veure amb la meva experiència.
Amb el que havia viscut en primera persona. Una constatació de la mentida, de l’engany i de la manipulació, primer policial i després judicial –no sabria dir si primer és l’ou o la gallina-. El sistema que sempre m’havia transmès seguretat s’esmicolava davant meu. El 20 de setembre va ser el final, o potser el principi de tot.
Raquel Sans és diputada d'ERC al Parlament de Catalunya.
