-
Mercatllibre
La nit sempre ens embolcalla. Ens agafa quasi a traïció i ens acarona la pell amb constància i efectivitat. Les defenses s’afebleixen i la foscor envaeix tots els racons. Amb menys possibilitats de combatre els atacs extern i interns, arriba aquell moment intens i sempre sorprenent de mirar el cor de les habitacions tancades. Avui ens fixem en la número 42.
La sorpresa és quasi sempre un element que va aparellat a la gestió quotidiana d’aquesta feina nostra. Establiments hotelers amb vocació internacional com el nostre són sempre una via oberta i carregada d’emocions que converteixen la rutina de cada dia en una autèntica muntanya russa, en un carrusel de novetats i d’ensurts que ens ajuda a mantenir sempre la tensió i els sentits a punt encara que, de vegades, les primeres impressions no siguin sempre les més vàlides ni les més certes.
Un dia va venir un senyor que ens va dir que mai havia passat la nit en un hotel de Reus i que, per contra, coneixia a fons les nits de Reus. Allò ens va intrigar. Potser era un famós disc-joquei retirat que havia viscut la seva època de glòria anant de bar en bar, de discoteca en discoteca, de festa en festa i sense dormir, almenys de nit. Allò ens va intrigar i el vam voler posar a prova. El Jaume, un cambrer amb una llarga, llarga trajectòria en diferents locals de la ciutat li va parlar d’alguns pubs famosos, el Focus, el Carnival, el Lions, el Dadà, el Drums, el Baobab...
El nostre hoste els coneixia tots i somreia amb satisfacció, amb aquella expressió que indica que les paraules que sents t’arriben al cor i no fan altra cosa que provocar-te bons records, que et condueixen, agafat de la mà, cap a un passat càlid i amorós.
El Jaume va seguir parlant. I va parlar de la discoteca Georgia, de la Lucky Night, de la Metàl·lic i el nostre hoste seguia somrient, donant detalls i afirmant amb moviments compassats de cap.
Tots vam arribar a pensar que, efectivament, aquell home amb barba que somreia de manera càlida i posat afable, era un antic disc-joquei, acostumat a tombar de bar en bar, a cremar les nits a base de música i d’emocions fortes.
I com que es veia amant de la bona vida i de les coses agradables i gustoses, li vam deixar a l’habitació una magnífica coca amb cireres del Forn Sistaré i un pa d’aquells que havien aconseguit el premi al millor pa de pagès de Catalunya. Portava una etiqueta del Consell Regulador de la IGP Pa de Pagès Català, Sèrie E i el número 0444118.
Un dia el vaig veure assegut al bar i m’hi vaig acostar. Només veure’m em va donar les gràcies. Li havia fet molta il·lusió rebre la coca amb cireres que li recordava la seva infantesa, quan empaitaven el Xiquet de Reus, li escopien els pinyols i miraven d’evitar que els castigués amb un cop amb la bufeta inflada que portava lligada amb una goma.
–I si et tocava, feia mal, no et pensis –em va dir rient–. Avui això seria molt políticament incorrecte.
Li va encantar la massa ensucrada i impregnada amb l’essència de la cirera, confitada, que es desfeia a la boca. Un plaer que el va transportar als millors moments del passat. També em va lloar el pa, aquell pa magnífic, dens, contundent, de crosta poderosa i molla consistent i sòlida. Saborós i magnífic, que es deixava sucar, que s’impregnava de tomaca i d’oli sense perdre consistència.
–Un autèntic regal del cel –em va dir amb un nou somriure de felicitat.
Se’l veia content, feliç d’haver recuperar els sabors de la seva infantesa i aquells records que es queden al cor i que poques vegades surten amb tota la seva intensitat, només quan t’enfrontes a les coses autèntiques que te les fan reviure. I jo, aprofitant aquell estat de benaurança, i convençut com estava del seu passat musical, li vaig parlar de Lou Reed, de la Velvet Underground, d’Ian Dury, dels Smiths, dels Motels, dels Talking Heads, de l’Aviador Dro, dels Nacha Pop, dels Esclarecidos i ell, anava fent que sí amb el cap i em va dir que els coneixia tots.
Em vaig picar i el vaig voler posar a prova. Li vaig parlar com de passada dels Junkel, pensant que aquí ja no sabria què dir. Em vaig equivocar. Se li va il·luminar la cara i va tornar a somriure amb una barreja d’emoció i de tristor. Em va dir que sí, que eren amics seus, el francès Daniel Morel i la barcelonina Rosa “Ross” Vendrell, que havien guanyat el concurs de rock de Ràdio Reus de l’any 1983 i que això els va permetre enregistrar un single amb “Cámara y luz” i “”Deja de ser súper-star”. Ella, que tenia una veu meravellosa i una imatge potent i espectacular ens va deixar molt jove, massa jove, va dir en veu baixa i amb una petita llàgrima als ulls.
Doncs sí, coneixia bé la música dels 80. No quedava cap dubte. I potser per això coneixia bé la nit de Reus.
Vaig intentar preguntar-li més coses de la marxa nocturna de la ciutat però em va tallar i em va dir que ell havia mirat a la cara al general Joan Prim i Prats i que havia tingut a les mans la seva espasa.
No podia ser!
El general Prim havia nascut a Reus el 16 de desembre de 1814 i havia mort a Madrid, el 30 de desembre de 1870, després de patir un misteriós atemptat al carrer del Turc. Era impossible que el nostre home, si havia viscut en primera persona la música dels anys 80, hagués pogut mirar a la cara un militar i polític que havia mort al segle XIX.
El vaig deixar, de manera discreta, amb els seus records i el seu malta 15 anys i ho vaig anar a explicar als companys. I com que ja sabeu que la gent dels hotels tenim facilitat per deixar desfermar tota mena d’hipòtesis especulatives, van valorar la possibilitat que l’hoste de la 42 fos un vampir. Allò justificaria perfectament les seves afirmacions, que coneixia a fons les nits de Reus però que, per contra, mai no havia dormit en un hotel de la capital del Baix Camp. I, és clar, la vida nocturna avalaria a la perfecció la seva activitat de disc-joquei, sempre amb nocturnitat i lluny del sol. I no cal ni dir que explicaria a la perfecció el fet d’haver mirat a la cara un senyor que va morir un segle abans i mantenir aquest aspecte d’adult seriós sense les tràgiques marques del pas del temps.
Ostres, a la 42 hi havia un vampir. Fort, molt fort!
Teníem un vampir a l’hotel. Fabulós, Ens vam emocionar tots. Allò si que era un fet singular que anava més enllà del fet d’hostatjar qualsevol famós. Un autèntic vampir. Res a veure amb actors i personatges populars. Un senyor capaç de viure pels segles dels segles. I el teníem allí. Quan se n’assabentés el director faria salts d’alegria.
Però una de les cambreres, la Cori, es va ocupar d’abocar un gerro d’aigua freda damunt les nostres emocions.
–Aquest senyor calb, grassonet, amb la barba i les ulleres no té cara de Dràcula –va dir.
I tots ens vam quedar una mica astorats. Potser era veritat. El nostre client no tenia en absolut la imatge d’un vampir. No semblava ni el Bela Lugosi ni el Christopher Lee, ni el Klaus Kinsky i tampoc tenia res a veure amb el Gary Oldman.
Però el Kiko, de manteniment, va tornar a portar l’aigua al nostre molí.
–Algú de vosaltres ha vist mai un vampir de veritat? Aquests senyors que dieu són actors i responen als criteris estètics d’un director. Res més.
És veritat, vam pensar tots quasi a l’uníson.
–Heu vist algun vampir autèntic? –va seguir parlant–. Potser els vampirs reals són com el nostre hoste.
I la polèmica es va allargar durant hores fins que el cap de personal, amb seny i bon criteri, va tancar el tema de manera ràpida i dràstica.
–Doncs com que no el podem matar clavant-li una estaca al cor, un hotel que mata els seus hostes estaria maleït per sempre més i, no precisament per les forces del més enllà sinó més aviat pels tour operadors i els webs de turisme, caldrà trobar alguna solució alternativa.
–La prova del nou són els crucifixos i els alls –va exclamar el Gerard, un dels comercials i un autèntic especialista en còmics–. Li omplim l’habitació de creus i d’alls situats en llocs discrets i estratègics i veurem si surt esperitat.
Dit i fet. Vam recollir tots els crucifixos que vam trobar a l’hotel i també vam anar a buscar tres cabeces d’alls a la cuina.
Vam escampar les creus per l’habitació com si fossin material de decoració i vam amagar els alls per tots els racons, mirant que res no quedés fora de l’influx de la liliàcia. Sota el llit, entre el matalàs i el somier, al calaix de la tauleta de nit, al lavabo. Cap racó sense el seu gra d’all, semblava allò.
Quan el nostre hoste va marxar a dormir després de sopar, ens vam quedar tots pendents, a l’aguait, disposats a veure’l sortir esperitat de l’habitació. Va passar un minut i res.
Ens manteníem en tensió! Dos minuts i res!
Vam esperar mitja hora i fins i tot el Cisco va enganxar l’orella a la porta per mirar d’esbrinar si estava mirant la televisió o se n’havia anat a dormir.
No va sortir en tota la nit!
L’endemà al matí, abans de marxar ens va preguntar com és que un hotel que es deia Gran Reus Continental decorava les seves habitacions amb creus i alls.
Li van donar una excusa més aviat barata, explicant-li que teníem un conveni amb la festa Halloween de Port Aventura i que ens va tocar la part de Dràcula però que no ens havien arribat ni les teles d’aranya ni els taüts.
Ell ens va dir que s’havia trobat com a casa i, abans de marxar, veient que se m’escapava dels dits la darrera oportunitat de saber la veritat d’aquella història i contravenint les regles de discreció de l’establiment, no vaig poder evitar la temptació de preguntar-li com s’ho havia fet per conèixer les nits de Reus i no haver-hi dormit mai i com havia pogut mirar el general Prim a la cara i, a la vegada conèixer els millor pop nacional i internacional dels 80.
Es va posar a riure, hem va dir que era periodista, que coneixia les nits de Reus però que no havia dormit mai a la ciutat perquè era fill de la ciutat i, és clar, mai no havia tingut la necessitat de dormir fora de casa, sempre havia dormit al seu llit. I pel que fa a mirar el general de tu a tu, va explicar que ell era un nen quan van treure el senyor Prim i Prats del Panteó d’Homes Il·lustres de Madrid i el van traslladar al mausoleu de plata que es va habilitar al cementiri de Reus, després de fer una passejada d’honor per la ciutat i d’exposar-lo a l’ajuntament. Allí li havia vist la cara, enganxant els ulls al vidre del taüt.
També em va dir que, quan era jovenet, havia treballat a Ràdio Reus, a Ràdio Popular i a Ràdio Salou i que per això coneixia tanta música i als grups que es movien per la zona en aquella època.
Abans de marxar em va regalar un llibre dedicat. Es deia “L’enigma Perucho” i el signava Jordi Cervera.
I ara que hi penso, també em va dir que l’espasa del Prim li van deixar agafar una vegada que va anar a Alcaldia a fer una entrevista a l’alcalde.
I una última cosa, no recordo si us ho havia dit abans, però el nostre hotel, aquest Hotel Gran Reus Continental, és luxós, obert i cosmopolita però petit, de mida humà en diuen ara i només té 42 habitacions. Això vol dir que, tot i que ens han arribat rumors sense confirmar que apunten a la intenció del Consell d’administració d’afrontar un conjunt d’obres d’alta volada destinades a ampliar l’establiment, de moment queda clar que la realitat és la realitat i que hem arribat al final, que ja s’han exhaurit les possibilitats de guaitar a través del forat del pany i descobrir les intimitats de més cambres.
Ja ho heu vist tot, ja ho sabeu tot, però sigui com sigui, ja us dic que l’Hotel Gran Reus Continental es mantindrà obert sempre que la vostra imaginació i les vostres ganes de somniar ens il·luminin, ens recordin i ens facin viure.
Gràcies per compartir totes i cadascuna de les nostres nits.
