Carles Ramírez

 Amb un nota en que comunicava "amb gran dolor i en l'esperança del retrobament a la Casa del Pare", vaig fer saber a alguns amics que viuen fora de la nostra ciutat que el meu marit Carles ens havia deixat. D'això ja fa quasi bé tres setmanes, i durant tot aquest temps han sigut nombrosíssimes les mostres de condol i els gestos d'amistat vers la nostra família. Han estat aquests, certament, els dies més durs de la nostra vida, dies que hem viscut units amb la força que dóna el saber que el nostre estimat Carles ha arribat a la casa del Senyor, i està descansant en els prats deliciosos de que ens parla el salm número 23.

Totes les persones que han parlat del meu marit en ocasió del seu traspàs, han remarcat de manera unànime la vivència de la Fe en el Crist ressucitat que va tenir durant tota la seva vida i que, incrementada, el va acompanyar durant tota la seva malaltia i, molt especialment, en aquests darrers mesos, quan ens deia que no volia morir perque volia viure al nostre costat, estimant-nos, com mai havia deixat de fer-ho (malgrat els sotrecs que la vida dóna algunes vegades), però que si no podia ser així, tampoc li feia por marxar, perque a l'altra banda l'acollirien els braços amorosos de Déu, portadors de la felicitat eterna. És per això, que si he de donar un lema que presidís les seves actuacions, m'he de remetre a aquella frase de l'arcangel Gabriel a Maria, repetida també per Jesús als apostòls diverses vegades abans de la seva Ascensió: "No tinguis por", "No tingueu por".

I així va ser la vida del Carles. No va tenir por en treballar desinteressadament al Menjador de Mossèn Bara, o a convertir-se en un màgic rei Melcior que arribava carregat de joguines a les cases d'uns nens que restaven estorats en veure'l. No va tenir por tampoc en fundar l'Associació Recull d'Estudis Històrics. I tampoc va tenir por en reorganitzar, desprès d'una desfeta històrica, els Cavallers del Sant Sepulcre de la Reial Congregació de la P.Sang, ni de portar la Mare de Misericòrdia, ni de... ni de... ni de.... tantes i tantes coses que feia amb tota la disposició de cor, en bé de la seva tant estimada ciutat de Reus.

I, quan, l'any passat, penssavem que estava recuperat del transplantament i s'obrien nous horitzons, diferents, però tanmateix engrescadors, no va tenir por a fer plans. Plans per la vida en comú, i plans per fer actuacions concretes que poguessin aportar quelcom de positiu als seus receptors. Els primers s'han ajornat fins al retrobament; els segons està a les nostres mans el dur-los a bon terme, i aquesta és la nostra voluntat.

Alguns amics i algun dels col.lectius als quals pertanyia, s'han posat en contacte amb nosaltres per fer-li un homenatge. Per endavant els hi dono les gràcies i el seu germà Oscar, la meva cunyada i jo mateixa col.laborarem en tot allò que faci falta. Perque se'l mereix. Va encarnar l'entusiasme i la lluita per la vida.

Agraeïxo, també, el suport rebut el dia de l'enterrament, amb un temple de la Sang ple de gom a gom. A tots aquells que van venir de cor, una abraçada molt forta. A tots aquells que van venir, tal com deia el mateix Carles, "que van al funeral d'algú perque toca anar-hi", dir-lis que la seva pregària no ha caigut en un sac buit. A tots aquells absents, acabaré com he començat, citant els Salms, en aquest cas el salm número 7:" Déu és un jutge just, és un Déu que judica cada dia".

De ben segur que, des del Cel, el Carles ens mira amb aquella mirada intel.ligent i dolça que tenia, i riu per sota el nas. Estem orgullosos de tu. Moltes gràcies pels quaranta anys que es caminat amb la teva familia, i els quinze que ho has fet amb mi.

Mai l’ estandard de la Sang va fer tan de goig com quan el portava el Carles a l’entrada a la Prioral a l’inici de la funció de l’Agonia el Divendres Sant. El trobarem a faltar. I felicitats Ignasi per aquest article magnífic.

L'amistat amb el Carles es remonta al inici del curs escolar 1982-83, per bé que corroboro lo que el bon amic Ignasi ha escrit, i per bé que he compartit amb el Carles episodis de la seva existència, malgrat l'estreta amistat que ens ha unit tots aquests anys, la por de no estar a l'alçada o de dir alguna inconveniència m'ha fet dubtar de si escriure o no aquestes linies, però penso que un veritable amic com era el Carles s'ho mereix.
Les nostres vides han dut camins molt diferents, i malgrat tot, l'esència de la nostra amistat ha perdurat, sempre he trobat en el Carles una persona amb qui poder xerrar de tot, a qui poder explicar-li les coses que hom només explicaria a un veritable amic, rebent a canvi una paraula amable, un consell, i una esbroncada si calia, però sempre acompanyada d'aquell migsomriure seu tant condescendent.
En els últims tres anys, el Carles ens ha donat una lliçó a tots els que hem estat al seu costat, ha mantingut el sentit de l'humor gairebé fins al final, ha estat amable i agraït.
Malgrat l'estat en que es trobava, l'últim cop que vaig visitar-lo em va sorprendre amb un regal pel meu Sant: un bonic peix de colors de fusta de tapioca, i jo que venia de fer de brancadier a Lourdes i li portava aigua i rosaris, el teu si que és un regal ben divertit Carles!
Gràcies per tots els bons records que ens has deixat Carles.
El meu condol a la seva esposa, pares, àvia, germà, cunyada, resta de familia, i perqué no, al seu gos Tresky, amb qui he passat tantes estones pasejant pel velódrom.

 Així m´agrada recordar al Carles, amb el nom que carinyosament l´anomenavem els seus companys i amics del Sant Sepulcre. Durant anys vam compartir misses, processons,reunions, revetlles, sopars, rialles i moments inolvidables. La nostra complexió física similar ens va donar un plus de complicitat que ens portava continuament a fer-nos bromes i més bromes rient-nos de nosaltres mateixos. Dissortadament, com amb l´Oscar, les coses de la vida i -perquè no dir-ho- la mala bava d´algunes persones
ens van fer distanciar. També com tú Òscar, vam fer les paus fa uns anys. Va ser davant el llit gairebé de mort d´un estimadíssim Cavaller del Sant Sepulcre, que ens va demanar que ens donéssim la mà i oblidéssim desencontres. Així ho vam fer. Senzillament, discretament.Això passa quan les persones s´aprecien de debò i saben rectificar i menjar-se l´orgull. I el "RAMI" ho va fer. Tinc la pena d´haver desaprofitat un temps d´amistat molt valuós, però gràcies a Déu, tinc la joia immensa dels grans moments que majoritàriament em viscut i que vam recuperar. Vaig tenir l´alegria de cantar pel teu casament, i el tràngul de cantar en el moment amarg del teu comiat. Vas ser molt valent amb les adversitats que la vida et va fer afrontar els darrers anys, i vas demostrar una Fe i una devoció pel Sant Crist que ens han emocionat a tots. Vull que sàpigues, que ha estat un orgull compartir la teva amistat, i que mentre jo hi sigui, tú seguiràs estàn present a la Junta del Sant Sepulcre. Algún dia ens tornarem a trobar, i tornarem a fer "combats de panxes". Adéu amic, adéu cavaller, adéu "Rami".

 Em va sobtar la mort del Carles i no precisament perquè no en fos conscient de la seva gravetat sinó perquè des de feia tres anys se n’anava sortint de totes i aquesta recurrència feia que, amb optimisme, pensés que tot ho podia superar. Quan em donen una mala notícia -com ha estat aquesta- immediatament em vénen a la memòria seqüències viscudes amb aquesta persona apreciada. Al tanatori, davant d’ell revestit de Cavaller del Sant Sepulcre de la R.C.P.S. de N.S.J. junt a la pregària recordava moltes coses i la tristor i els records alegres feien un aiguabarreig indescriptible. El Director de la Congregació Mariana de Reus cita sovint a un filòsof que deia que “recordar és viure”. I això és el que han fet els amics Ignasi i Anton amb belles paraules: recordar les seves facetes humanes, culturals, religioses, cíviques i patriotes. La familiar i vital tan sincera del seu germà Oscar l’honora i el dignifica com a persona. Només et puc dir, Oscar, que tot el que puguis creure que l’hi havies de dir al Carles ell ja ho sabia perfectament. Però jo voldria deixar constància de la seva labor en el sí de La Sang. En la dècada dels 80 van entrar a La Sang moltes persones joves amb empenta per recuperar tot el perdut. A l’acabar la processó sempre es parlava de fer una reunió per reorganitzar el Sant Sepulcre, però no va ser fins el desembre del 1993 que es va crear la secció dels Cavallers del Sant Sepulcre. Era clavari el meu germà Engelbert i va introduir al Carles el Joan Ramon Queralt. En la nova junta va ser el primer secretari el Carles. Físicament tenia planta, intel•lectualment tenia talla, la fe no li mancava i menys encara l’entusiasme. Tanmateix en la litúrgia i les formes era ja no tradicional sinó quasi bé barroc. Tot li semblava poc per dignificar al Sant Crist de la Sang, al Sant Crist jacent en el Sant Sepulcre i a tot el que envoltava a aquestes imatges, sortides processionals incloses. Un altre amic, en Josep Tobias, que al cel sigui, sempre deia que només pots demanar ajuda al qui fa moltes coses (com han descrit aquí els seus amics) que no temis que sempre trobarà un raconet per ajudar-te. Quan una entitat ha estat decaiguda i la missió és aixecar-la no hi ha lloc per a enveges i rancúnies (o almenys no es fan visibles) i la feina es fa amb alegria i amistat. Això és el que va succeir tots aquests anys i l’eina adequada era el foment de l’amistat. Amb aquesta s’anaven aconseguint coses insospitades feia uns anys. Vàrem fer molta feina i ben feta i, a més, ens ho passarem d’allò més bé. Deia una gran persona, en Mossèn Claveras, que dins de la gent d’Església hi ha el millor però també el pitjor. Jo ho secundo totalment perquè malgrat tot el que es feia era positiu i no suposava cap cost a les arques de La Sang ben aviat van sortir recels envers la junta del Sant Sepulcre. El mateix Carles no va entrar en la junta de govern –ni abans, ni ara, que consti- per tenir algunes persones que prefereixo ni qualificar en contra. Com que a les entitats hi van entrant, lògicament, noves persones que o no saben les coses o se’ls explica al revés (i en aquesta casa, malauradament, hi ha veritables mestres de la tergiversació quan no la mentida o la calumnia) he volgut escriure per deixar constància de que el Carles -amb qui vaig tenir desavinences a causa d’aquestes persones, que gràcies a Déu van ser saldades ja fa tres anys- va ser una peça cabdal dins de la junta dels Cavallers del Sant Sepulcre i de La Sang en general. Moltes de les coses per les quals un cavaller pot estar orgullós de ser-ho van ser possibles gràcies al Carles. Des de la teva contemplació de la faç immensa del Sant Crist de la Sang et demano que ens continuïs ajudant. Fins sempre.

Estimat amic Ignasi:

M'ha agradat molt llegir el teu escrit. Crec que resumeix a la perfecció la vida del meu germà. Perdre al Carles ha estat un cop molt dur per tota la família i pels seus amics que eren molts. L'esforç fet per moltes persones que eren fora el dia del seu funeral, lògic per estar en època de vacances, ho diu tot. I als qui no hi eren, no sóc jo qui per jutjar-los, ja ho farà ell que en aquest art, com en molts altres, era just i tot un expert.
Mireu, jo no tinc la fé que tenia el Carles, ho dic obertament.
Potser per això encara tinc l'ànima trencada i ploro molt sovint, no acabo d'entendre (i ell ho entenia a la perfecció) que hi hagi un Déu que un dia, sense importar el teu recorregut a la vida sigui bo o dolent, llarg o curt, et cridi al seu costat.
No us podeu imaginar fins a quin punt estimava al Carles i sobretot, coses de la vida que ens havía allunyat, els darrers tres anys. Darrerament em deia: et quedaràs sense germà. I jo em feia el fort i li negava però després, tornant en tren de Barcelona a Cambrils, trencava a plorar i em negava que el moment fos real algun dia.
Allò que li havia de dir a ell ho vaig fer en l'escrit que tu, Ignasi, vas llegir a La Sang i, posteriorment, en una altra carta publicada al meu blog personal. Si el voleu llegir aquest és l'enllç que podeu copiar i enganxar: http://oscar-ramirez.blogspot.com/2009/08/estimat-carles.html
He de dir dues últimes coses. La primera per donar-li les gràcies a la meva cunyada, la Carme Bigorra. L'amor que ha demostrat la Carme cap al Carles no té preu, ni nom, és fora dels limits, ho dic de tot cor. Carme, t'estimo.
La segona cosa és molt fàcil donat que el Carles tenia molts amics i tots el trobem a faltar. Hem parlar de fer-li una mena d'homenatge per diversos motius: perquè s'ho mereixia, per tot allò que va fer pels altres i per recordar a la societat i als qui manen que sovint caldría homenetjar i posar noms de carrers als fills de la ciutat, siguin o no il·lustres, i no pas a personatges que tenen un carrer a totes les ciutats del món. No demano tant, no demano un carrer ni una plaça. Demano que es recordi al Carles com allò que va ser, una gran persona i un gran reusenc.
Acabo. Pare, Mare, Iaia, ja sé que no ompliré el buit que ha deixat el Carles. No ho pretenc pas. Sé que ho esteu passant malament i us prometo que faré, amb l'ajut de la Mar (la meva dona), allò que sigui a les meves mans per alleugerir el vostre dolor. Us estimem a tots tres.

 El Carles era un cristià progressista en el vessant social i tradicional en l'aspecte cultural. Considerava que la cultura d'un poble era un element fonamental, no únicament per conservar les arrels, sinó també per cohesionar tots els seus ciutadans. Patia pel seu país i per la seva ciutat, no escatimava esforços per a ningú. Des del Moviment Coordinat de Promoció, impulsat per cristians de base, que va començar a escolaritzar i promoure nens absentistes d'ètnia gitana, que no feia l'Ajuntament d'esquerres del moment, fins a la restauració del patrimoni cultural, com la talla escultòrica de sant Antoni, del carrer del mateix nom, que vam sufragar ell i jo per desídia dels responsables municipals de Cultura. Per no parlar també del seu compromís polític a favor d'una Catalunya lliure i justa, sempre crític i valent, gens convencional ni sotmès a obediències cegues de partit. Persona sensible, lliurada als ideals evangèlics de justícia i llibertat, cuidava generosament les relacions humanes i reconeixia els propis errors quan calia. Descansa, amic, i continua lluitant colze a colze al nostre costat, que segur que guanyarem.

 El Carles era un cristià progressista en el vessant social i tradicional en l'aspecte cultural. Considerava que la cultura d'un poble era un element fonamental, no únicament per conservar les arrels, sinó també per cohesionar tots els seus ciutadans. Patia pel seu país i per la seva ciutat, no escatimava esforços per a ningú. Des del Moviment Coordinat de Promoció, impulsat per cristians de base, que va començar a escolaritzar i promoure nens absentistes d'ètnia gitana, que no feia l'Ajuntament d'esquerres del moment, fins a la restauració del patrimoni cultural, com la talla escultòrica de sant Antoni, del carrer del mateix nom, que vam sufragar ell i jo per desídia dels responsables municipals de Cultura. Per no parlar també del seu compromís polític a favor d'una Catalunya lliure i justa, sempre crític i valent, gens convencional ni sotmès a obediències cegues de partit. Persona sensible, lliurada als ideals evangèlics de justícia i llibertat, cuidava generosament les relacions humanes i reconeixia els propis errors quan calia. Descansa, amic, i continua lluitant colze a colze al nostre costat, que segur que guanyarem.