Fa uns dies, tot presentant la taula rodona sobre el nostre seguici festiu, recordava que la festa major de Vilafranca fou, a la primera meitat de la dècada de 1980, un dels grans referents per a les persones que maldàvem per dinamitzar, des de la societat civil, la nostra festa major. Reus i Vilafranca comparteixen –amb Vilanova, Torredembarra, Sitges, Tarragona o l'Arboç, entre altres poblacions– un model de festa tradicional que té en el seguici que acompanya les autoritats, s'exhibeix a la plaça o encapçala la professó, un dels seus components principals. Anar a Vilafranca a finals d'agost era, per als integrants de Carrutxa –aleshores, un col·lectiu que tot just començava a treballar en l'àmbit de la cultura popular–, una mena de ritual d'aprenentatge i de constatació que la festa reusenca que un incipient coneixement del passat dibuixava, era possible.
La conversa amb Maria, balladora vilafranquina que des de fa un temps viu a la nostra ciutat, i amb els altres participants en la taula rodona que va tenir lloc a l'Arxiu Municipal sobre el creixement del seguici festiu reusenc, fou interessant i profitosa. Uns i altres van coincidir en el fet que no es poden posar límits a la voluntat de la ciutadania –en especial, d'alguns sectors més joves i actius– de participar a la festa. I també que la nostra festa major ha d'evolucionar, d'acord a les noves necessitats, a partir del consens entre les parts implicades.
També, tot i destacant la importància simbòlica dels espais en el desenvolupament de la festa, es van apuntar diferents receptes que possibilitarien l'ampliació d'aquests espais més enllà de la plaça del Mercadal i els recorreguts de l'anada a Completes i de la professó. I es va constatar que les transformacions s'han de produir, sens dubte, a partir del diàleg entre l'Ajuntament –institució que organitza, per definició, la festa major– i els participants.
La comparació amb l'experiència vilafranquina em va resultar, però, especialment interessant. Pel fet, per exemple, de com s'organitzen les diferents manifestacions festives del seguici, especialment les danses. A Reus, a diferència d'altres poblacions, el manteniment de cada ball no depèn estrictament de la colla de persones que la ballen: la pràctica totalitat de grups festius estan vinculats a associacions que gestionen una o més colles. A diferència d'altres poblacions el repertori de cada ball està limitat a una única coreografia, de vegades, excessivament sacralitzada per una mala interpretació del que és la tradició. El resultat és que molts balls van curts de components –més d'un any, algun ballador/a ha hagut de ballar en diversos balls al mateix dia de Sant Pere– i que moltes vegades s'han de posar «pegats». Paradoxalment, costa entrar a ballar en una dansa concreta. Com a conseqüència, resulta complicat anar més enllà de la coreografia bàsica que permet evolucionar dignament pel carrer i, encara menys, reelaborar les propostes coreogràfiques i crear dins la tradició.
El que acabo d'exposar reflecteix un dèficit intern del nostre seguici festiu que condiciona les possibilitats de construir la festa més enllà de la desfilada davant la munió d'espectadors que viu amb emoció el retorn de Completes o el pas de la professó. En definitiva, que tenim el seguici –si més no, en part– una mica encarcarat. Un encarcarament que s'ha encomanat en bona part al seguici infantil, on la canalla –paradigma de l'espontaneïtat– s'ha de cenyir a reproduir mimèticament les pautes dels adults. És cert que en ambdós seguicis hi ha excepcions i que alguna colla, com el ball de gitanes, ha començat a recrear no només la dansa estrictament, sinó, sobretot, la relació amb el públic.
El potencial de la nostra festa és molt gran, tenim danses amb molt de color, amb indumentàries sorprenents i amb tonades engrescadores. I un ampli repertori de recursos, pouant de la història, del coneixement del folklore i de la creativitat del present per fer encara millor la nostra festa.
Però ens cal anar més lluny de la visió superficial i fugissera de veure passar el ball i fer la fotografia. En darrer terme, la festa és un reflex de la societat que la celebra. Si el que volem és que sigui viva i participativa, el seguici ha de ser alguna cosa més que un aparador. O potser és el que toca a la mentalitat reusenca.
