-
Roser Arques
Desenfocada viatges d'incògnit entre mirades que no et saben ni et coneixen. Et mous camí d'indrets ignots i ignorats sense tenir en compte els renys ni els planys de les velles sàvies que només et volen bé. Jo tampoc els hi tinc, ja ho saps. Per això, però, no viatjo camí d'enlloc, perquè sóc arreu. Arreus de Reus.
1 de maig, del treball i de qui fa la feina. Commemoració i lluita diuen les qui calquen paraules i mots endimoniats, a Reus, Tarragona, Londres, París. Em miro el públic que assisteix a la representació i enmig de totes, també desenfocada, els seus moviments imperceptibles esdevenen finestres de plena nit, sense lluna ni sol ni llum ni claror. Costa tant que la retina enfoqui allò que no vols veure que val més no mirar-ho, desenfocar-ho. I la retina se n'allibera quan se centra en el fons del vagó, de les columnes, dels terres mullats.
I no val la pena. El temps se'n va ràpid i veloç. I demà farem feina novament mentre les paraules dites esdevindran no record sinó oblid. Desenfocada, fosa, fosca, difusa, esborrada... Oblidar requereix la intensa intenció de tenir clar que desenfocar és esborrar el present i el passat per fer,si ens hi avenim, els futurs possibles i impossibles. I més quan els futurs no tenen camins perquè el fang del passat fa estacar tots els carros que hi volen transitar sigui quin sigui el seu camí.
Desenfocats. Viatgem sense recança entre records que no volem i ens fan nosa. I els desenfoquem, sí. Desenfoquem-los i -nos també. Ara i aquí.
