-
Roser Arques
"O als sidatoris d'un país pobre" canta Miguel Poveda quan desglaça amb gola flamenca l'Alzamora. I em vénen al cap els quadres de Nonell, de la colla del safrà, quan intentava dibuixar el cretinisme a la Vall de Boí i no s'adonava, en ple 1896, que el que dibuixava era la colla de cretins en què ens convertiríem les i els catalans al 2014, tots i totes, no només les de la Vall aquella. Tancant els ulls a la pobresa com si fóssim londinencs, obviant qui viu al carrer com si visquéssim al gueto de Pedralbes.
El llit sense enfocar, la roba d'abric que el cobreix, el blanc crema amb blau hospitalari i la pobresa que desprenen, que hi és però no és veu, campa també pels carrers de la teva nova ciutat. Perquè la pobresa és també una marca de fàbrica de l'Europa fortificada on Londres diu no voler ser-hi però hi és. Ciutat metròpoli, ciutat imperi, ciutat fortalesa, ciutat classista, ciutat aparador, ciutat putrefacta. Els turistes hi continuen lloant el de sempre, que han vist repetidament, mil i un cops, al llarg de la seva vida, però no hi veien les persones pobres, els qui pateixen perquè als rics els ve de gust que pateixin, les qui lluny del centre esdevenen retrats inexistents de qui no té prou per ni tan sols ser sense viure en sofriment. I és possible. Si ho és hi ha culpables que així no sigui. I si no hi arribem no és per peresa sinó perquè decididament ens han declarat la guerra i guanyen per golejada.
I mentrestant la tristesa acompanya la misèria. Fins i tot quan els pobres no surten però hi són, s'hi mantenen. Als quadres de Nonell, que retratava la pobresa perquè hi era; a les fotos de la Roser, que no en retraten però en contenen; a les crues novel·les de Vallmitjana, als seus contes de la raça que es perd; a les cançons de tants d'altres; a les mirades fugisseres que no fugen d'estudi... Ara, adés, sempre. Mirar per dir. Callar per no desfer-se el nus, ni el de la gola ni el de la corbata.
