'Aquesta era la intenció; no deixar indiferent'

Sempre m’ha fascinat la ela geminada. És una característica del català i m’agrada que no hi hagi gaires normes per escriure-la bé; bàsicament, conèixer quina paraula la porta i quina no. L’hauríem de pronunciar i tampoc ho fem i és una ela però en realitat són dues lletres, separades per un punt simpàtic, que flota. Des del punt de vista simbòlic la ela s’avenia molt bé amb els meus contes perquè és com si cada ela es mirés en un mirall i veiés l’altra i jo utilitzo molt la realitat per forçar-la, retorçar-la una mica, amb la intenció de reflectir-ne l’absurditat en què vivim. Volia homenatjar la ela geminada i, per tant, em vaig proposar que n’hi hagués a cada relat. Després, quan ja tenia uns quants contes escrits, vaig decidir, de manera més conscient i planificada, que el títol de cada conte fos una sola paraula amb una ela geminada; això li donava coherència i hi afegia un factor sorpresa en el lector.

 

 

És una mica el parent pobre de la literatura. Hi ha força gent que el considera un gènere menor si es compara amb una novel·la i, a mi, això, em rebel·la. Després també hi té a veure que m’hi sento còmode. I això podria lligar amb el fet que, en ser periodista, estic acostumat a escriure curt, a retallar, a intentar dir el màxim possible en poc espai. També hi compta l’organització del temps. Per escriure una novel·la, necessites regularitat, una dedicació gairebé diària. Un conte el pots tenir al cap, començar a escriure’l i, si el deixes durant quinze dies o un mes, no passa res. A mi em ronda pel cervell durant aquest temps. Quan m’hi poso de nou, recupero ràpid on era i puc continuar escrivint sense haver perdut el fil. Amb una novel·la no ho pots fer, això... o jo no m’hi veig capaç.

 

 

N’hi ha vint-i-set, perquè precisament no volia que fos una xifra rodona, com vint-i-cinc, o trenta, que semblaria més lògic. La il·lògica forma part de la intenció de tot el llibre. En tenia escrits deu o dotze més. En realitat, alguns dels que ara hi ha podrien haver quedat sense publicar i, a canvi, haver-ne entrat altres que s’han quedat fora. Però al final has de fer una tria perquè el "paquet" tingui un sentit.

 

 

Doncs no va ser fàcil. Tenia clar que el primer, per exemple, havia de ser impactant, com una mena de cop de puny a l’estómac, una sacsejada. I havia de ser curt. Després, vaig anar fent combinacions: que entre els contes curts, n’hi hagués de més llargs, una mica més llargs, només, perquè no m’agraden els contes massa llargs. Volia que no quedessin seguits, per exemple, els relats que defensen el feminisme o els que es mouen en l’àmbit de la vida quotidiana o els que són més fantasiosos o els que són més eròtics... I sabia que havia de tancar amb un altre conte, aquesta vegada no tan curt, però que fos una altra bufetada.

 

 

Celebro que ho hagis vist així. Aquesta era la intenció; no deixar indiferent. És cert que tenen en alguns casos un puntet de mala llet. Cioran deia una cosa així com que un llibre ha de furgar en les ferides o fins i tot provocar-les... Jo no volia tant, però sí remoure el lector, sotragar-lo. Són contes que he treballat durant molt de temps... anys. No vull dir que durant anys escrivís aquests contes cada dia. He tingut èpoques llargues de desànim, perquè els presentava a molts llocs i no els volien. Per tant, han estat contes que he escrit, reescrit, pensat, remenat i cuinat moltíssim, mentre n’escrivia d’altres i hi aplicava el mateix sistema de treball. I sí, causen un daltabaix, però sempre hi poso una mica d’humor i ironia.

 

 

També està fet amb tota la intenció. Abans parlaves, per exemple, de les frases curtes. En el primer relat, "Paral·lel", són essencials, com si fossin trets. N’hi ha un altre, "Mil·lèsima", dels contes més curts, en què no hi ha cap punt. Té el seu sentit, perquè ho demana la situació. He buscat en molts d’aquests contes una manera diferent de relatar, perquè creia que la història ho reclamava, com a "Al·lòcton"... i és veritat que en alguns paràgrafs jugo amb la sonoritat, tot i que no és fàcil veure-ho, ja que s’haurien de llegir en veu alta. Són intents de buscar, per a cada conte, una estructura pròpia, un esquelet fet a mida que ajudi a que tots junts donin un mateix cos al llibre. 

 

Parteixo d’una història, que pot ser una situació que veig al carrer, una imatge, una frase que em ve al cap o un paràgraf d’un llibre. A partir d’aquí començo a escriure, generalment a mà, en una llibreta. El començament el treballo moltíssim, tiro uns paràgrafs endavant i escric frases com si fossin idees d’un guió. I a partir d’aquest moment, inicio el treball en ordinador. De vegades, llegeixo el diccionari com si fos un llibre. En paper, perquè mentre busco una paraula i passo pàgines, m’agrada entretenir-me en d’altres que desconec... i que després oblido, perquè tinc memòria de peix bullit. I el diccionari de sinònims és basic, i tant! Però no se n’ha d’abusar. Potser en el conte en què hi poso més sinònims és "Afil·le", que intenta ser un viatge introspectiu molt profund. 

 

 

És impossible llegir i no rebre influències literàries; que les lectures no t’amarin de les potencialitats dels grans autors, encara que no en siguis conscient. Pere Calders ha estat una influència indubtable. Però també els contes de Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, Lucia Berlin, Roald Dahl, Sergi Pàmies, Quim Monzó, Alice Munro, Caterina Albert, Franz Kafka... En fi, la llista seria inacabable i segur que em deixo creadors importants. Quan llegeixo ho faig lentament, subratllo i rellegeixo el que he marcat i això suposo que deu anar fent molt a poc a poc un pòsit... o no. Ha, ha, ha.

 

És cert que m’agrada disseccionar la realitat i agafar-ne el tros més absurd i plantejar-lo com un joc amb tota la seriositat possible. Crec que així l’efecte que s’aconsegueix té més força. Em puc inspirar en qualsevol cosa. "Taral·la", per exemple parteix d’un fet real, d’un telèfon que oscil·lava en una cabina telefònica al carrer, i "Hàl·lux" arrenca d’un fet ben comú, que et trobes quan et treus la sabata i veus que un dit espia pel mitjó foradat. 

 

A partir d’aquí hi ha una feina d’imaginació que em pot ocupar setmanes, mentre em plantejo situacions, apunto notes i esquemes i intento que tinguin una lògica i sentit a l’hora d’escriure-les. No em freno si em surt una idea molt esbojarrada, que pot ser que em vingui des del principi de la història o mentre l’escric. I si la trobo bona i això m’obliga a replantejar-me tot el conte, ho faig. No em sap greu llençar el que he escrit, potser també per influència del periodisme, on deixem fora certa quantitat d’informació que tenim. Sempre estic pendent del que hi ha al meu voltant i moltes vegades prenc apunts en una llibreteta que duc al damunt.

 

 

Sí, molt ben vist. És que la realitat és fosca i, per a molta gent, molt trista. A gairebé tots els personatges dels meus contes, la vida, per dir-ho amb suavitat, no els ha estat fàcil. Fins i tot els que sembla que triomfen... ho fan d’aquella manera. El sentit de l’humor, la ironia, és essencial a la vida i, en el meu cas, forma part de la mateixa manera d’entendre-la. No es pot fer una ironia intel·ligent o amb originalitat si no tens els ulls alerta al que està passant.

 

 

Jo crec que, en general, la realitat és dura. Si un viu en una ciutat mitjana o una mica gran, només cal visitar alguns barris, passejar-hi, parlar amb la gent que hi viu, parar l’orella, adonar-se de l’abandó... Veurem com la vida d’aquestes persones i les boniques xifres macroeconòmiques de què tant presumeixen els governants estan a anys llum. Però és que aquesta realitat on el sistema liberal o ultraliberal regna i la competitivitat col·lectiva i individual és el pal de paller del comportament públic general, en lloc de ser-ho la solidaritat i l’empatia, és dura fins i tot per a aquells carallots que defensen aquest estat de coses. I dic que són carallots perquè encara que els sembla que estan al capdamunt de la piràmide, no s’adonen que també en seran víctimes quan el sistema els foti fora. Això sí, alguns d’ells potser amb calerons a la butxaca...

 

 

Exacte. El títol del llibre és una expressió que, pels que som més aviat escèptics, ens encaixa com un vestit fet a mida. Moltes vegades ens creem unes expectatives de nosaltres mateixos que estan allunyades de les nostres possibilitats, ja sigui per les capacitats personals, com per l’entorn que ens envolta, que o bé no ens ajuda o fins i tot ens perjudica. Si el que esperem de nosaltres mateixos és més modest, la pinya que ens fotrà més tard o més d’hora la realitat l’entomarem amb els peus més ben plantats a terra. El títol d’aquest llibre també té un punt de provocació i, d’alguna manera, lliga tots els contes.

 

 

Els medito tant com quan escric la primera línia del conte, el primer paràgraf. Jo m’imagino el conte com una circumferència que fas a mà, sense compàs, en una pissarra. Comences amb el guix fent un punt i mous el braç amb la intenció que la rodona sigui perfecta i el final de la guixada coincideixi exactament amb la marca inicial, on tot va començar. En general, els finals costen molt, tot i que els tinc bastant clars gairebé des del començament, com va passar amb el conte "Repel·lent" o amb "Bagatel·la". Però, aleshores, la dificultat rau en com arribar-hi, a aquest final. 

 

D’altres vegades tinc finals previstos, però mentre escric m’adono que se m’ha acudit una idea millor, més brillant. Aleshores, quan això passa, i passa sovint, tinc clar que potser també hauré de canviar el començament i algunes altres parts del conte. Si el principi és important per enxampar el lector i no deixar-lo escapar, el final és bàsic, perquè d’aquest final dependrà el regust que li hagi deixat aquesta lectura. Que el faci meditar o provocar algun sentiment amb què no comptava. Si això passa, el lector potser tirarà enrere, per repassar algun punt del conte, perquè ara creu que entén d’una manera diferent el que passava mentre el llegia. Aquests contes estan escrits també amb aquesta intenció, perquè no hi hagi només una lectura possible. Res em faria més feliç que lectors sentint-se així.