-
L'autor de Autobiografía del General Franco, Manuel Vázquez Montalbán
Cedida
L'escalada del feixisme i de les propostes d'ultradreta que, sorprenentment arrelen entre les classes desfavorides i/o teòricament d'esquerres, està sotmetent la política i la societat a una pressió complicada de combatre en un temps on la crisi de les ideologies i la manca d'una classe política que tingui el punt de mira posat més enllà de la seva pròpia butxaca és un llast complicat de salvar.
Així les coses, Navona acaba de reeditar una de les novel·les més sòlides del malauradament desaparegut Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona 1939 – Bangkok 2003), publicada l'any 1992 i guardonada amb el Premio Internacional de Literatura Ennio Flaiano dos anys després.
El llibre, Autobiografía del General Franco, es belluga a cavall de l'assaig històric i la ficció i en el seu moment va ser un autèntic pols de força de l'autor barceloní, ja que implicava enfrontar-se a un dels personatges més tèrbols i encara presents del passat recent del país i alertar a la societat contemporània de la perillositat d'aquella imatge suavitzada i quasi paternal que l'estructura franquista volia anar infiltrant en les percepcions socials col·lectives.
Un escriptor antifranquista rep l'encàrrec d'un editor d'escriure una biografia del general narrada en primera persona. Accepta la feina, però el procés d'escriptura l'obligarà a enfrontar-se a la contradicció que suposa la realitat i la posterior versió franquista de la realitat.
Vázquez Montalbán, un antifranquista bel·ligerant, un intel·lectual que va aconseguir ocupar amb èxit tots els camps: l'articulisme, l'assaig, la gastronomia, la novel·la negra, amb el seu mític Carvalho i la crítica social, assumia amb aquest llibre un risc gens fàcil. Posava de manifest una certa esquizofrènia semblant a la que patia l'escriptor protagonista, ja que ell, un autèntic intel·lectual d'esquerres, s'havia de posar a la pell de Franco, alabar-lo i desmuntar-lo a la vegada, una tasca força complexa. A més, el llibre és també un prodigi de documentació i d'investigació personal.
I si bé és obvi que Franco, amb la seva cultura més aviat mínima, sorgida de les acadèmies militars i, sens dubte, als antípodes de la de Vázquez Montalbán, no hauria pogut mai escriure un llibre com aquest, la trama de ficció que sura per damunt de l'estructura funciona i permet el joc que proposa l'autor.
Els crítics de l'època van lloar el fet que es publiqués en un moment força oportú, l'aniversari del naixement del dictador i una conjuntura social que afavoria de nou l'aparició del conservadorisme. La reedició de Navona 130 anys després del naixement de Franco i en un moment on els feixismes reben més impuls social que mai i els hereus del generalíssim semblen multiplicar-se arreu.
La seva lectura pot ser una meravellosa oportunitat de recordar una història negra i tràgica i convertir-se també en un fantàstic avís per a navegants. Un llibre polític que posa de manifest (una vegada més) la grandesa interior de Manuel Vázquez Montalbán a l'hora d'abordar temes complicats, difícils i potser també perillosos i que es converteix en un grandiós treball antifranquista que, per desgràcia, encara resulta necessari més enllà de la pura literatura.
Així les coses, Navona acaba de reeditar una de les novel·les més sòlides del malauradament desaparegut Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona 1939 – Bangkok 2003), publicada l'any 1992 i guardonada amb el Premio Internacional de Literatura Ennio Flaiano dos anys després.
El llibre, Autobiografía del General Franco, es belluga a cavall de l'assaig històric i la ficció i en el seu moment va ser un autèntic pols de força de l'autor barceloní, ja que implicava enfrontar-se a un dels personatges més tèrbols i encara presents del passat recent del país i alertar a la societat contemporània de la perillositat d'aquella imatge suavitzada i quasi paternal que l'estructura franquista volia anar infiltrant en les percepcions socials col·lectives.
Un escriptor antifranquista rep l'encàrrec d'un editor d'escriure una biografia del general narrada en primera persona. Accepta la feina, però el procés d'escriptura l'obligarà a enfrontar-se a la contradicció que suposa la realitat i la posterior versió franquista de la realitat.
Vázquez Montalbán, un antifranquista bel·ligerant, un intel·lectual que va aconseguir ocupar amb èxit tots els camps: l'articulisme, l'assaig, la gastronomia, la novel·la negra, amb el seu mític Carvalho i la crítica social, assumia amb aquest llibre un risc gens fàcil. Posava de manifest una certa esquizofrènia semblant a la que patia l'escriptor protagonista, ja que ell, un autèntic intel·lectual d'esquerres, s'havia de posar a la pell de Franco, alabar-lo i desmuntar-lo a la vegada, una tasca força complexa. A més, el llibre és també un prodigi de documentació i d'investigació personal.
I si bé és obvi que Franco, amb la seva cultura més aviat mínima, sorgida de les acadèmies militars i, sens dubte, als antípodes de la de Vázquez Montalbán, no hauria pogut mai escriure un llibre com aquest, la trama de ficció que sura per damunt de l'estructura funciona i permet el joc que proposa l'autor.
Els crítics de l'època van lloar el fet que es publiqués en un moment força oportú, l'aniversari del naixement del dictador i una conjuntura social que afavoria de nou l'aparició del conservadorisme. La reedició de Navona 130 anys després del naixement de Franco i en un moment on els feixismes reben més impuls social que mai i els hereus del generalíssim semblen multiplicar-se arreu.
La seva lectura pot ser una meravellosa oportunitat de recordar una història negra i tràgica i convertir-se també en un fantàstic avís per a navegants. Un llibre polític que posa de manifest (una vegada més) la grandesa interior de Manuel Vázquez Montalbán a l'hora d'abordar temes complicats, difícils i potser també perillosos i que es converteix en un grandiós treball antifranquista que, per desgràcia, encara resulta necessari més enllà de la pura literatura.
Etiquetes:
