-
Una de les escenes de «Casablanca»
Warner Brothers
Definir l'excel·lència al cinema és problemàtic. Les opinions volen com navalles en una baralla, els experts del setè art barregen gustos personals amb certeses objectives sobre qüestions tècniques i el resultat és un conjunt de pel·lícules heterogènies sense un consens clar. Tot i això, sembla que existeix un cert denominador comú per diverses pel·lícules per considerar-les excel·lents, gairebé perfectes. Altres, van més enllà. És el cas del portal Metacrític, un mitjà especialitzat en cinema que recull les crítiques dels professionals i periodistes del setè art i elabora una puntuació de 0 a 100 per valorar un film. Com ho fa, per exemple, Rotten Tomatoes.
Des de Metacrític han determinat que només vuit pel·lícules mereixen ser catalogades com a "perfectes", amb un 100 de puntuació total. Totes elles, però, han estat objectes de polèmica. No perquè siguin dolentes o perquè no s'ho mereixin -existeixen arguments per rebatre-ho-, sinó per la poca diversitat en els títols que hi apareixen. Procedeixen de la indústria de Hollywood, són films nord-americans, i no hi ha cap presència d'froamericans. Només hi ha una europea. Aquesta és la llista que ofereix el portal de les vuit pel·lícules perfectes:
[nointext]
L'obra magnànima d'Orson Welles que el va convertir en una estrella de Hollywood i una icona del setè art amb només 26 anys. Un retrat feridor del sistema de mitjans dels Estats Units, del somni americà i de la història personal d'un magnat que pronuncia una de les paraules més importants de tots els temps en el cinema. El meravellós guió de Herman J. Mankiewicz (que s'explica com es crea a la pel·lícula Mank, a Netflix) i l'actuació de Welles ha catapultat aquesta pel·lícula a ser considerada "la millor de tots els temps" per a moltes associacions de crítics, institucions com l'American Film Institut o el mític crític Roger Ebert.
Una de les majors meravelles de l'època daurada de Hollywood, en plena Segona Guerra Mundial, va estar a punt de no veure la llum. Entre guions estripats, correccions i una clara propaganda per a les tropes que ja combatien al Pacífic, aquest film protagonitzat per Humphrey Bogart i Ingrid Bergman ha quedat per a la posteritat com una de les més recordades, reverenciades i referenciades pel·lícules de tots els temps. Des del "toca-la una altra vegada, Sam", fins a cantar la Marsellesa davant dels nazis o l'escena final a l'aeroport.
Alfred Hitchcok és un dels creadors de cinema més importants de la història, defenestrat pels seus contemporanis crítics i pels censors dels Estats Units. Entre tots aquests esculls, i amb grans dificultats a l'hora de tirar endavant les seves idees, va aconseguir crear un gènere d'autor en el marc del thriller, el suspens i el terror clàssic com ningú en dècades. Ingrid Bergman reapareix en aquesta llista de films perfectes al costat de Cary Grant en un clàssic del cinema negre que barreja espionatge, nazis, romanç i violència.
Qui no s'ha quedat a casa malalt o amb una extremitat trencada i ha pensat en convertir-se en James Stewart, amb uns prismàtics a la mà, i espiant els veïns? Hitchcock suma una altra pel·lícula en aquesta privilegiada llista de "pel·lícules perfectes" amb una obra magnànima que va suposar un abans i un després a l'hora de crear ambients tensos, claustrofòbics i de suspens en el drama policíac. Una intriga que agafa categoria en la interpretació d'Stewart i de Grace Kelly, en una càtedra de crear tensió a l'espectador per dur-lo a un clímax de vertigen.
I parlant de vertigen, Metacritic inclou la tercera pel·lícula de Hitchcock en aquesta llista. Un thriller psicològic que va crear escola en la manera de generar relat, construir una narrativa cinematogràfica i en presentar noves maneres de crear tensió en un espectador que cada vegada que anava al cinema a veure un nou film del director britànic sortia amb el cor a la mà. Stewart torna a ser el protagonista, en un dels papers de la seva vida.
És la preferida pel públic en general a la immensa majoria de pàgines sobre cinema, en les votacions del conjunt dels espectadors i sempre genera un consens majoritari entre els crítics. La primera part de la trilogia mafiosa de Francis Ford Coppola va sacsejar completament una indústria cinematogràfica que havia ballat al voltant del crim organitzat italoamericà durant dècades, mai, però, sense arribar a l'excel·lència que es va crear als ulls de Coppola i l'obra literària de Mario Puzo. El repartiment és pràcticament immillorable, amb Marlon Brando i Al Pacino bordant-ho. Tot i això, la millor de totes elles és The Godfather Part II. I Metacritic ha decidit no incorporar-la.
L'única pel·lícula europea de la llista "perfecta" de Metacritic és aquesta obra francesa de Krzysztof KieÅ›lowski, tercera part de la trilogia de colors que va crear en només dos anys. Un relat passional sobre les casualitats, els amors a primera vista, les infidelitats i les qüestions humanes més profundes que impacten sobre l'espectador per commoure'l en una voràgine de sentiments. No és una de les més referenciades pel públic generalista, però KieÅ›lowski va esgotar completament tot el que havia de dir amb aquesta última pel·lícula. Un director inigualable per als estudiants i estudiosos del setè art.
Relatar la quotidianitat a través del cinema sempre ha estat un repte pels directors, guionistes i productors. Es pot caure en l'avorriment o en la sobreactuació, es poden construir pel·lícules sense sentit o altres que són massa irreals per als espectadors. Richard Linklater, però, va saber apostar per una pionera manera de rodar la història d'un jove nen que creix fins a marxar a la universitat. De 2002 a 2013 va gravar totes les escenes que conformen aquesta joia immensa sobre la infància, l'adolescència i la família. Els petits gestos humans, les dificultats del dia a dia, els reptes i els primers descobriments per a un jove perdut que necessita trobar-se a si mateix. Tot plegat és una meravella. I Patricia Arquette està increïble en el seu paper de mare.
Des de Metacrític han determinat que només vuit pel·lícules mereixen ser catalogades com a "perfectes", amb un 100 de puntuació total. Totes elles, però, han estat objectes de polèmica. No perquè siguin dolentes o perquè no s'ho mereixin -existeixen arguments per rebatre-ho-, sinó per la poca diversitat en els títols que hi apareixen. Procedeixen de la indústria de Hollywood, són films nord-americans, i no hi ha cap presència d'froamericans. Només hi ha una europea. Aquesta és la llista que ofereix el portal de les vuit pel·lícules perfectes:
[nointext]
Citizen Kane (1941)
L'obra magnànima d'Orson Welles que el va convertir en una estrella de Hollywood i una icona del setè art amb només 26 anys. Un retrat feridor del sistema de mitjans dels Estats Units, del somni americà i de la història personal d'un magnat que pronuncia una de les paraules més importants de tots els temps en el cinema. El meravellós guió de Herman J. Mankiewicz (que s'explica com es crea a la pel·lícula Mank, a Netflix) i l'actuació de Welles ha catapultat aquesta pel·lícula a ser considerada "la millor de tots els temps" per a moltes associacions de crítics, institucions com l'American Film Institut o el mític crític Roger Ebert.
Orson Welles, al film Foto: RKO
Casablanca (1943)
Una de les majors meravelles de l'època daurada de Hollywood, en plena Segona Guerra Mundial, va estar a punt de no veure la llum. Entre guions estripats, correccions i una clara propaganda per a les tropes que ja combatien al Pacífic, aquest film protagonitzat per Humphrey Bogart i Ingrid Bergman ha quedat per a la posteritat com una de les més recordades, reverenciades i referenciades pel·lícules de tots els temps. Des del "toca-la una altra vegada, Sam", fins a cantar la Marsellesa davant dels nazis o l'escena final a l'aeroport.
Notorious (1946)
Alfred Hitchcok és un dels creadors de cinema més importants de la història, defenestrat pels seus contemporanis crítics i pels censors dels Estats Units. Entre tots aquests esculls, i amb grans dificultats a l'hora de tirar endavant les seves idees, va aconseguir crear un gènere d'autor en el marc del thriller, el suspens i el terror clàssic com ningú en dècades. Ingrid Bergman reapareix en aquesta llista de films perfectes al costat de Cary Grant en un clàssic del cinema negre que barreja espionatge, nazis, romanç i violència.
Grant i Bergman, a la portada promocional del film Foto: RKO Radio Pictures
Rear Window (1954)
Qui no s'ha quedat a casa malalt o amb una extremitat trencada i ha pensat en convertir-se en James Stewart, amb uns prismàtics a la mà, i espiant els veïns? Hitchcock suma una altra pel·lícula en aquesta privilegiada llista de "pel·lícules perfectes" amb una obra magnànima que va suposar un abans i un després a l'hora de crear ambients tensos, claustrofòbics i de suspens en el drama policíac. Una intriga que agafa categoria en la interpretació d'Stewart i de Grace Kelly, en una càtedra de crear tensió a l'espectador per dur-lo a un clímax de vertigen.
Stewart, darrere els seus binocles Foto: Paramount Pictures
Vertigo (1958)
I parlant de vertigen, Metacritic inclou la tercera pel·lícula de Hitchcock en aquesta llista. Un thriller psicològic que va crear escola en la manera de generar relat, construir una narrativa cinematogràfica i en presentar noves maneres de crear tensió en un espectador que cada vegada que anava al cinema a veure un nou film del director britànic sortia amb el cor a la mà. Stewart torna a ser el protagonista, en un dels papers de la seva vida.
Stewart, protagonista també de «Vértigo» Foto: Paramount Pictures
The Godfather (1972)
És la preferida pel públic en general a la immensa majoria de pàgines sobre cinema, en les votacions del conjunt dels espectadors i sempre genera un consens majoritari entre els crítics. La primera part de la trilogia mafiosa de Francis Ford Coppola va sacsejar completament una indústria cinematogràfica que havia ballat al voltant del crim organitzat italoamericà durant dècades, mai, però, sense arribar a l'excel·lència que es va crear als ulls de Coppola i l'obra literària de Mario Puzo. El repartiment és pràcticament immillorable, amb Marlon Brando i Al Pacino bordant-ho. Tot i això, la millor de totes elles és The Godfather Part II. I Metacritic ha decidit no incorporar-la.
Marlon Brando, en l'escena inicial del film Foto: Paramount Pictures
Trois couleurs: Rouge (1994)
L'única pel·lícula europea de la llista "perfecta" de Metacritic és aquesta obra francesa de Krzysztof KieÅ›lowski, tercera part de la trilogia de colors que va crear en només dos anys. Un relat passional sobre les casualitats, els amors a primera vista, les infidelitats i les qüestions humanes més profundes que impacten sobre l'espectador per commoure'l en una voràgine de sentiments. No és una de les més referenciades pel públic generalista, però KieÅ›lowski va esgotar completament tot el que havia de dir amb aquesta última pel·lícula. Un director inigualable per als estudiants i estudiosos del setè art.
Els dos protagonistes del film Foto: MK2 Productions
Boyhood (2014)
Relatar la quotidianitat a través del cinema sempre ha estat un repte pels directors, guionistes i productors. Es pot caure en l'avorriment o en la sobreactuació, es poden construir pel·lícules sense sentit o altres que són massa irreals per als espectadors. Richard Linklater, però, va saber apostar per una pionera manera de rodar la història d'un jove nen que creix fins a marxar a la universitat. De 2002 a 2013 va gravar totes les escenes que conformen aquesta joia immensa sobre la infància, l'adolescència i la família. Els petits gestos humans, les dificultats del dia a dia, els reptes i els primers descobriments per a un jove perdut que necessita trobar-se a si mateix. Tot plegat és una meravella. I Patricia Arquette està increïble en el seu paper de mare.
Ellar Coltrane i Ethan Hawke, al film Foto: IFC Films
Etiquetes:
